Font: Eva Cantón / El Periódico de Catalunya [en castellà, aquí]

Per a les seves novel·les escull una màscara. Va usar la d’un lutier per pair la violència de la traïció en el seu primer relat sobre la guerra civil irlandesa (Mi traidor, 2008, Retorn a Killybegs, 2014) i la d’un director de teatre per plorar l’horror de la matança de Sabra i Xatila a La quarta paret, premi Goncourt dels estudiants, editada en català per Edicions de 1984, que estrena a més amb aquesta obra el seu nou segell en castellà, Entre Ambos. El periodista del setmanari satíric Le Canard Enchaîné Sorj Chalandon (Tunis, 1952) va ser durant 20 anys reporter de guerra per al diari Libération. Va cobrir, entre altres, els conflictes d’Irlanda del Nord, el Líban, l’Iraq i l’Afganistan. Premi Albert Londres de periodisme, Chalandon viu a prop de l’estació de Saint-Lazare, a París. En certa manera és allà on s’inicien les seves novel·les. Cada vegada que en comença una agafa un tren i es planta a Dieppe, un poble de la costa normanda on «no hi ha res». Un ritual que va repetir a La quarta paret, la vibrant i atropellada història del George, un activista d’extrema esquerra que assumeix el repte impossible de representar l’Antígona de Jean Anouilh en un Beirut destrossat per la guerra.

—¿Com i quan neix la idea de La quarta paret?

—Va néixer a Sabra i Xatila el setembre del 1982. Crec que un periodista no té dret a dir jo perquè el seu únic treball és mostrar i fer entendre. El problema és que, quan vas de guerra en guerra, de crim en crim, de mort en mort i mai has dit jo, arriba un moment que estàs ple de llàgrimes i de ràbia, una ràbia que no té dret a sortir. L’única manera de poder parlar d’això és tornar a la guerra.

—¿És això el que explica al llibre? ¿El retorn a la guerra?

—Sí. Però el que vaig veure a Sabra i Xatila no s’assemblava a res conegut. Eren nens assassinats al bressol, vells, dones… No era ni tan sols inhumà, era una altra cosa. I vaig saber que aquelles imatges les tindria dintre meu per sempre.

—¿Encara les té a dins?

—Encara. Però les havia de compartir, perquè en una massacre com aquella estàs tu sol i el que jo ja no volia era estar sol. Si fos escultor hauria esculpit Sabra i Xatila, si fos pintor ho hauria pintat, si fos cantant ho hauria cantat. Així que em vaig adonar que escriure d’una altra manera era un mitjà de fer net.

—Una mena de teràpia, doncs…

—Sí, però no m’agrada la paraula. Jo estava enverinat i havia d’expulsar el verí. I per a això no pots ser periodista, necessitava ser un altre. Gràcies al George vaig poder per fi plorar Sabra i Xatila.

—¿Per què escull el teatre?

—Volia que el George anés a la guerra i tingués por. ¿I qui li pot demanar a la gent que es tregui la roba i se’n posi una altra, que s’oblidi que és palestí o copte, de ser Antígona, Creont o Hemó? El teatre era l’únic mitjà d’intentar aturar la guerra durant dues hores.

—Però no s’atura. I vostè ha arribat a dir que, en un moment donat, li agradava la guerra, com al George. ¿Hi ha una fascinació?

—(Silenci). No. És que m’hi sentia bé, allà. Perquè les relacions humanes eren fortes. La fraternitat, l’amistat, el respecte en temps de guerra, la paraula donada… És una qüestió de vida o de mort.

—¿I com és tornar a la pau?

—Quan tornava a França hi havia coses que no suportava. L’escena en què el George crida a la seva filla perquè plora quan li cau el gelat a terra és veritat. No pot ser que algú li digui a la seva filla petita «plores per una bola de gelat quan nens de la teva edat són degollats a quatre hores d’avió de París». Jo ho vaig fer.

—¿Què va passar després?

—Quan li vaig dir això… Quan vas a la guerra, deixes trossos teus a cada lloc, i tornes amb la guerra dins teu. La mirada de la meva filla en aquell moment… Vaig trobar a la seva mirada la por dels nens sota les bombes. Per això un dia vaig dir ¡s’ha acabat!. He de tornar a aprendre que una bola de gelat és important, que la meva mirada ha de ser la d’un pare, no la d’un boig que no suporta res.

—¿Quan va decidir no tornar a la guerra?

—Tard. Poc abans de l’any 2000. Però vaig escriure La quarta paret perquè el George anés fins al final, perquè havia de matar el bàrbar que hi ha dins meu, que vaig conèixer durant la guerra.

—Des d’aleshores viu a París. ¿Creu que França té por?

—¿Por de què?

—Del gihadisme, per exemple

—En absolut. Són ells els que han de tenir por.

—¿Qui són ells?

—Els que ens ataquen.

—¿Qui ens ataca?

—En aquest moment, sembla que són joves francesos que llegeixen l’Alcorà al revés. Quan la meva filla de 5 anys em va preguntar si van matar els meus amics [Charb i Cabu, caricaturistes de Charlie Hebdo] perquè dibuixaven i que si era perillós que ella dibuixés em vaig dir. ‘¿Aquests cabrons han espantat la meva filla? No. No. No. No. No’. ¿Aquest és el món que li ofereixo? La meva filla té dret a plorar quan li cau la bola de gelat i té dret a dibuixar. Cabu té dret a dibuixar i Charb té dret a dibuixar fins i tot coses que jo no faria. Doncs bé, aquí estem: lluitant contra gent que mata perquè no els agrada un dibuix.

—¿Ara està escrivint?

—No. N’acabo d’enllestir un. El pròxim llibre sortirà al setembre.

—Això és una bona notícia…

—No sé si és una bona notícia però… El meu pare va morir el mes de març de l’any passat i vaig començar a escriure la mateixa tarda que va morir. Mon pare estava boig. Va morir en un hospital psiquiàtric, de fet. Sempre va estar boig, però jo no ho sabia. Era pastor presbiterià, paracaigudista, agent secret… Tot era fals. Quan jo era petit, cada matí el meu pare era diferent i la història del pròxim llibre és aquesta.