La Laia Maldonado va fundar el projecte ‘Un llapis per Ghana’ tota sola. Ara són dotze, funcionen per assemblees. Volien apadrinar un porc per fer-hi una granja, els en van oferir sis però van declinar l’oferta: l’empresa nacional en qüestió és famosa per tenir-ne poca cura, de les bèsties, i això entra en contradicció amb els principis de l’organització. El mes de març del 2019, el seu poemari L’arquitecte (Edicions de 1984, 2019) va rebre el premi Ventura Ametller.

Laia Maldonado, autora de L’arquitecte i guanyadora del premi de poesia Ventura Ametller

“Vaig anar enredant gent i hem crescut tant que hem hagut de fer comissions perquè fer-ho tot era impossible. Hi ha la comissió Xerrada pel llapis, que organitza xerrades a escoles sobre l’Àfrica per intentar trencar mites, com ara que a l’Àfrica se l’ha d’ajudar o que l’Àfrica és un lloc pobre. No se l’ha d’ajudar, se l’ha de respectar; i no és un lloc pobre, té molta vida i funciona a un altre ritme, però no és inferior”.

L’arquitecte obre amb un enderroc en què el jo poètic trenca el que l’envolta per poder prendre la paraula: ja sigui com a poeta o com a persona.

He volgut que l’arquitecte pogués ser el que cadascú hi projectés. L’arquitecte no és un altre, també ets tu mateix. Arquitectes de paraules ho som tots, i aquest pot ser un joc individual o col·lectiu. La idea és que hi ha un jo subaltern que perd la paraula, ja sigui la dona en el sistema patriarcal, o l’obrer en un sistema capitalista molt alienador. Soc una postmarxista convençuda. També és un poemari que vaig escriure molt des de Ghana.

 Què hi ha, de Ghana, en aquest poemari?

Per mi Ghana és l’espai poètic per excel·lència, perquè és el moment en què tinc temps i espai per escriure. Aquí trobo silenci extern a una biblioteca, però el silenci intern només el trobo a Ghana perquè és aquest espai ‘altre’. Deixo Occident i les obligacions molt lluny, la veueta interna que et diu que has de ser productiu i no pots perdre el temps. La poesia és la pèrdua de temps per excel·lència. Aquí sempre penso: què faig escrivint, hauria d’estar treballant o a la universitat. Allà el ritme de vida és molt diferent. Et lleves a les deu del matí i vas al mercat i potser t’hi estàs fins a les dues del migdia perquè t’hi has trobat gent i has xerrat. Tot és molt lent i cal molta paciència, perquè el temps allà no existeix: aquí és or i en canvi allà no té cap valor, ni el teu ni el de ningú. Pots quedar amb algú a les cinc i que arribi a les nou i no entenen que et molestis. Un dia fas el clic i t’hi acostumes.

Sembla com si tot el poemari fos una glosa de la prosa poètica del mig del llibre, en què una parella va a viure a un edifici molt vell que reparen il·lusionats fins que pis i parella s’esfondren.

Molta gent m’ha preguntat si vaig tenir una parella arquitecte. No. La poesia la imagino una manera de reflexionar sobre el món. Penso de manera molt teòrica. És veritat que vaig tenir una relació super tòxica, i al meu voltant veia moltes persones en relacions tòxiques i jeràrquiques, moltes persones subalternes d’altres en molts sentits. Això em va portar a pensar en la qüestió del relat, en com ens narrem. Em preocupava que aquesta base teòrica no deixés entendre el poemari. Per això vaig optar per posar la prosa poètica al mig, per establir aquest triangle entre l’edifici, el jo i el cos. La prosa poètica va entrar de rebot i és el primer que vaig escriure de L’arquitecte. No era pel poemari, va venir molt abans. Quan jo tenia setze anys la meva germana i el seu xicot del moment van voler reformar una casa que era molt vella, queia a trossos. I constantment sortien humitats, les tapaven, les repintaven , la reformaven. Un dia la relació es va acabar i ella va marxar corrents, deixant els animals, tots els objectes, es va vendre el cotxe. Va tenir una reacció molt visceral. Jo era molt joveneta, no sabia res, li vaig pregutnar per què ho feia, això, tant que li havia agradat aquella casa. Em va respondre “em cau la casa a sobre”, i jo ho vaig apuntar en un full i ho vaig guardar literalment en un calaix. Quan estava escrivint L’arquitecte i em vaig preguntar què podia afegir per fer més clarificador el poemari vaig recordar-me d’això. Ja  no té res a veure amb la meva germana, és clar.

Vas molt de l’abstracció al melic, de la idea a la matèria. També he vist molt aquest viure en l’altre en el sentit pejoratiu, subaltern com tu deies, del qual t’has de desempallegar.

A tot el poemari hi ha el making-off de la veu poètica que s’intenta erigir i trobar un espai, no ja un espai al món, sinó un espai per a un mateix. Necessito buscar i tenir un solar propi perquè m’he construït dins d’altres discursos: el del discurs patriarcal, el de la familia, el discurs conservador. És l’intent de sortir d’aquest no-lloc que no és propi i trobar l’essència.

En un punt del poemari parles del ‘duodè’. Què és?

Tenia el diccionari Alianza d’arquitectura i el de medicina al costat perquè no en sabia res, d’arquitectura. El poeta que m’ha fet la portada,  el Francesc López, és arquitecte i poeta, i ell em va deixar el diccionari i li vaig demanar que em fes la portada. El duodè és el que hi ha just al mig del cos, és un tros d’intestí.  Vaig pensar que si un jo es replega molt endins acaba al duodè.

Laia Maldonado i L’arquitecte

A la prosa poètica i al conjunt del poemari  sura el desamor, potser per la relació tòxica a què et referies. L’experiència de buscar-se un mateix al marge de l’altre en una relació tòxica és compartida per homes i dones, però com que ho expliques des de l’experiència femenina (i com a postmarxista que ets) el poemari  cobra un significat més polític.

Completament. Temia que es llegís el jo poètic com jo, que s’acabés llegint L’arquitecte com una emanació sentimental d’una relació amorosa terrible. Ha passat, i crec que el fet de ser jo dona hi ha tingut molt a veure.  És més fàcil que una poesia de dona es llegeixi com un diari personal, tot i que en general a la poesia sempre hi ha un component personal. I és veritat que L’arquitecte té molt de mi, perquè per mi teoria i pràctica i teoria i vida són indissociables. Tot el  que penso és perquè m’ha influït d’alguna manera. Vaig començar a pensar el poemari a partir de coses que vaig viure i que vaig veure. I em vaig adonar que, d’entre totes les relacions jeràrquiques i de poder en què es perd la paraula, potser la més dramàtica és l’amorosa. Per això hi ha molts poemes d’amor, penso. Aquesta pèrdua de paraula també funciona en l’escala del sistema patriarcal i el capitalisme, posem per cas, però és menys obvi.

Per què ?

Perquè tens més paraula. Moltes vegades no alcem la veu contra rel sistema perquè és una estructura  molt gran i no hi pots fer res, sol. En canvi la relació de parella no és més que dos dicsursos en pugna  constant. Amb la familia també passa: és la negociació constant del discurs. Qualsevol relació està mediada pel llenguatge, que és l’únic que ens comunica amb l’altre i amb el món, sigui qui sigui l’altre i sigui quin sigui el món.

Al final la runa guanya, però.

L’arquitecte està escrit des del punt de vista bastant derrotista que tota comunicació incomunica. I no sé si hi ha alternativa, per arribar a l’altre. Quan feia segon de carrera i estava escrivint EL poemarien Borja Bagunyà, professor meu a la universitat i ara cap meu a l’escola Bloom, ens va dir: “la comunicació és una ferida oberta i el llenguatge intenta suturar-la. I sagnem, sempre sagnem”. Aquesta frase podria haver prologat L’arquitecte. No sé si mai deixarem de sagnar, però crec que el llenguatge és l’únic que sutura i que ho hem de seguir intentant.

 “Cosir amb llenguatge o anar a l’ideal”, sigui aquest ideal amorós o, valgui la redundància, ideològic. Suggereixes aquesta distància.

Quan poses una idea en paraules l’embrutes. A mesura que intentes comunicar-la se’t va embrutant. ‘Waterloo’ és un poema que vaig escriure  amb la intenció d’equiparar el llenguatge amb la guerra. Un jo i un tu que estan en una guerra: un cau en batalla i l’altre abandona, no només la batalla sinó també el caigut. A ‘Sacsejar l’Spleen’ l’error en el verb és el que fa que seguim intentant comunicar-nos, i alhora és el seguir caminant el que fa que estiguem vius  –i una cosa està en comunió amb l’altra. Moltes vegades el que manté viva una relació d’amistat o de parella és la discussió: la gent s’aferra a allò, de vegades la discrepància és l’únic que manté la flama.

Les tres parts del poemari són clares: aluminosi, crisi, esfondrament.

Em va costar molt, fer la divisió. Crec que  el més complicat de fer un poemari és donar coherència a les parts, trobar-les: fer alguna cosa que vagi més enllà d’un recull de poemes, una estructura que se sostingui per si mateixa. Aquest era el meu malson, les parts i l’ordre i que hi hagués una coherència de conjunt. La prosa poètica inicial la vaig reescriure depsrés de guanyar el premi Ventura Ametller; la Laura Baena de 1984 va començar a editar sense aquesta part, però no em semblava que les parts s’entenguessin soles. Tampoc és el mateix fer un poemari per tu que fer-lo a l’espera que algú el llegeixi. El fet que un document de Word passi a ser un objecte estètic que es vendrà i un lector rebrà en un cert ordre, tot maquetat i enquadernat… fa que et canvïi la concepció.

Has reescrit també alguns poemes, a banda de la inserció de la prosa poètica?

He fet canvis d’ordre i també he fet caure poemes. Les meves imatges funcionen més com cops de puny. Tampoc soc la Silvie Rothkovic, que fa coses molt breus, però vaja. No volia que fos gaire llarg, el poemari. Tenia molt poc d’amor propi, just després de guanyar el Ventura Ametller. Retocava, i retocava. Com a poeta costa, matar poemes. L’editor, en Josep Cots, em demanava el pdf definitiu i jo no acabava mai de retocar-lo… La Laura em va aconsellar.

Quina és la teva dèria literària d’ara?

Llegeixo molta poesia contemporània. Potser és perquè és el meu moment, també, però em sembla que hi ha una eclosió de poesia en català molt bona, publicada i no publicada. M’encanta llegir els poemaris de la gent del meu cercle. M’apassiona la Silvie Rothkovic i tinc tres amics finalistes del certamen Salvador Iborra. La Laia Carbonell m’agrada molt, i l’últim que he llegit han estat en Pol Guasch i la Sandra Blanch. Sempre torno a Maria Mercè Marçal i a la prosa de Rodoreda. També m’agarda molt Ferrater. Aquests diez llegeixo molt David Caño: no el coneixia gens, però em van convidar a recitar amb ell i el vaig conèixer. Vaig fer el camí invers a l’habitual, en el cas del Caño.

Què estàs escrivint?

El segon poemari el vaig acabar al juliol. Vaig per la meitat del tercer. Bona part del segon poemari també està escrit a Ghana, i també gira en torn a un aspecte teòric que m’interessa i que en aquest cas és la diferència de ritmes, tant entre Occident i Àfrica com entre persones. Al món hi ha gent que viu molt a poc a poc i gent que viu molt de pressa.

Tu vius molt de pressa?

Visc molt de pressa. Per això necessito anar a Ghana, perquè em frenin. Sempre m’he preguntat com es fa, això d’anar a poc a poc.