Font: Regió 7 / Susana Paz

Periodista i escriptor. Va cobrir el conflicte d’Irlanda de Nord i allí va forjar una profunda amistat amb un cap de l’estat major de l’IRA que el 2005 va confessar que era un infiltrat britànic. Edicions de 1984 publica ara la ficció on Chalandon explica la traïció amb la seva pròpia veu. Dura i emotiva.

Quan el va conèixer, Denis Donalson ja era un traïdor?
No.

Desembre del 2005. El periodista francès Sorj Chalandon (Tunísia, 1952), que durant anys va cobrir el conflicte nord-irlandès, està a punt d’agafar un avió per anar al Senegal, de vacances, quan rep una trucada al mòbil. És una periodista del diari Libération que li demana si coneix Denis Donaldson, exmembre de l’IRA i dirigent del Sinn Féin. Però, sobretot, amic seu durant 20 anys. Chalandon contesta: “l’han mort?”. La resposta és: “no, no pateixis, és viu però era un traïdor”. Donaldson, militant extraordinari, pare, marit i amic admirable, havia estat en realitat un infiltrat de la policia de l’Ulster, de l’Exèrcit Britànic i dels serveis secrets. En aquell aeroport, Chalandon es desmunta: “no podia ser cert. Era massa dolorós”.

Febrer del 2014. Barcelona. Chalandon no amaga la seva “confiança absoluta en el combat republicà”. La seva simpatia. Però la pregunta clau que al llarg d’aquests anys l’ha rosegat és aquesta: “es pot ser traïdor i amic alhora?”. Quan Chalandon va arribar a Senegal va començar a escriure. Aleshores, Donaldson, a qui mai més tornaria a veure, encara era viu. Però per poc temps. L’IRA Autèntica el va assassinar l’abril del 2006. El primer llibre de Chalandon, Mi traidor (2008), el va escriure des de la rancúnia, des de la perspectiva de l’amic traït; en el segon, Retorn a Killybegs, que acaba de publicar Edicions del 1984, dirigida pel manresà Josep Cots, -i sense perspectiva d’editar-se en castellà- Chalandon es posa en la pell del traïdor com a Tyrone Meehan i ressegueix la història nord-irlandesa del segle XX. El llibre ha guanyat el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa 2011. Hi ha dolor, però també esperança.

No va sospitar mai, d’ell?
Mirant en perspectiva hi va haver petits signes. Un cop ens vam trobar al metro de París, de casualitat. No sabia que ell era a França. Ell em mirava a través del vidre i em va fer un senyal de silenci. Jo vaig pensar que devia estar enmig d’una operació que jo no havia de conèixer. Quan ens vam trobar a Belfast em va demanar que no parlés a ningú sobre París. I jo em vaig sentir molt orgullós de la seva confiança. Que idiota… (s’emociona). En un altre moment em va dir que no parléssim a casa seva, que no era segur. Anàvem en el seu cotxe… i després vaig saber que havia posat micròfons.

Qui era Denis?
El Denis de qui jo vaig ser amic era un bon home. Un militant, un amic, un paio molt llest, divertit que fins i tot prenia molta distància amb el conflicte irlandès. Em semblava, a mi i a la resta de periodistes, que parlava clar, que tenia llibertat de paraula. De fet, en aquest sentit, mai no ens va mentir. Ens ho passàvem bé junts. M’agradava la seva família i a ell, la meva. Ens vam fer amics i després, com germans. Quan ell anava a París, venia a casa meva; quan jo anava a Belfast, a la seva.

Així, què hi ha de real i que hi ha de fictici en el llibre?
No sóc lutier, no em dic Antoine [a la novel·la hi surt ell, l’amic francès]. Denis va morir als 55 anys, no de vell. I tot el període comprès entre 1920 i el 1969 és un conjunt de moltes històries d’irlandesos que conec. Després arriba la traïció. L’únic que Denis va dir era que havia traït en un moment delicat de la seva vida. La resta, la seva mort, les relacions d’amistat, tot és veritat.

La vaga d’higiene, la vaga de fam a les presons, els noms dels morts… real i dur.
Sí, i sagrat. La vaga d’higiene, la merda a les parets, els presos despullats sota les mantes… formen part de la història d’Irlanda. Amb això no puc jugar però sí que puc fer que un home que es diu Tyrone Meehan creui tot això. L’única persona que no existeix en el llibre és Meehan.

Com a Meehan, intenta entendre el perquè de Donaldson?
No. Ni perdonar-lo tampoc. Vull viure el que ell ha viscut. Jo sóc el traït, sóc un dels que van ser traïts perquè pensava que era el meu amic i de fet era una mentida. Aquell home mentia a tothom. Dues vegades, quan estàvem sols, Denis em va dir: “Sorj, crec que hi ha un traïdor entre nosaltres”. Per què ho feia això? Ho entens?

No.
Jo tampoc. Què pretenia? No hi ha resposta.

En el llibre la busca.
Quan Denis era jove, durant la la defensa d’un barri republicà, va morir un amic seu, com en el llibre. Aquell amic era d’una gran família republicana i quan mor un republicà el seu nom s’inscriu en un monument. L’IRA va dir que havien estat els britànics però la família no en va tenir prou. Després de la confessió de Denis vaig llegir a la premsa nord-irlandesa articles que es demanaven si aquesta podia ser la causa de la seva traïció.

S’ho creu?
A la novel·la el traïdor es diu Tyrone Meehan, sóc jo qui parla, sóc jo el traïdor i si he traït ha estat per això. Vull ser un traïdor acceptable. Per tant vaig trair per un error militar, no per diners, vaig trair per orgull. I espero que, com jo, Denis hagués cregut en un moment donat que no estava traint sinó que estava ajudant a la pau i al procés de pau.

Meehan espera la mort. Donaldson també després d’autoinculpar-se?
Sí. L’esperava.

Diu que van ser els britànics els qui van destapar la traïció com a penyora en el procés de pau.
Van trair un traïdor. Denis ja no tenia cap utilitat. Un traïdor és útil en la guerra però en temps de pau serveix per desestabilitzar una comunitat. I ho van aconseguir. Els britànics només van donar el nom d’un traïdor però van assegurar que n’hi havia més. Van trobar-ne un altre, el xofer de Gerry Adams. N’hi havia més?

Manté el contacte amb la família de Donaldson?
Sí, però no pels llibres. Denis no és aquí però és a tot arreu. No els poden llegir però m’entenen. Saben és que no és un judici respecte d’un traïdor sinó el dolor d’una persona traïda.

Es diu que Denis tenia una llibreta on escrivia després de la confessió.
Hi va haver un rumor, la família estava convençuda que era així, però la policia, després del seu assassinat, no la va trobar mai. Si és així escrivia al mateix temps que jo, al Senegal…

Ha tancat el cercle?
Sí. He posat fi a la rancúnia, he tancat la tomba i he substituit la cara de Denis per la de Meehan; de Denis em queda l’amic, com si hagués agafat tot el que hi havia en ell de traïdor i hagués compartit la traïció escrivint la novel·la.

Què vol que rebi el lector?
Una vacuna per recordar la violència d’aquesta guerrra, la violència de la repressió… I, malgrat tot, els britànics van alliberar els presos i l’IRA va deixar les armes.

És esperançador.
Hi estic d’acord.

Torna sovint a Irlanda?
Sí.

D’aquells anys, amb què es queda?
El toc de queda. 12 del migdia. Un dia de juliol. Una dona que surt al carrer i que crida: “s’ha acabat!”. I, després, tota la ciutat. El que en realitat volia dir: “tot comença”.