Font: Joan Garí / El Temps

Ja ens podíem pensar que a la Barcelona del Modernisme, en aquella urbs tan pròxima a París on les classes burgeses s’exhibien al Liceu mentre contemplaven de reüll l’amenaça anarquista, hi havia un tercer actor incapaç de reclamar el menor protagonisme, però tan imbricat en la realitat ciutadana com els altres dos. Aquesta tercera instància era la púrria dels barris pobres (al centre, a l’extraradi, a tot arreu), els lladregots, les bagasses, la delinqüència menys sofisticada. Aquests també parlaven i, potser a diferència d’ara mateix, ho feia en català (més o menys majoritàriament).

Juli Vallmitjana, un tipus llavors en la trentena que és orfebre de professió i fa pinta de sentir-se dins l’ambient majoritari del Modernisme com un polp en un garatge, va sentir, al llarg de la seua vida, un interès real pels desafavorits de la seua societat. Va retratar aquests sectors en diferents obres, però potser és en La xava allà on la seua escriptura excel·leix més singularment.

Aquesta novel·la insòlita, encertadament recuperada per Edicions de 1984, és un fresc al natural dels miserables que pul·lulen al marge de la societat, i un document excepcional sobre la seua manera de parlar. El lector entendrà de seguida el que vull dir amb aquest fragment del diàleg entre alguns dels seus personatges:

—“Xalem’s-en, que aquest pelma t’adinyaria molt de carrillo.
—Pelma, pelma –contestà el Noi, ofès-. Ja sabeu que vaig per tot, mentre no em faltin els greps.
—Qui, tu? Ni mai has temptat cap baldra –digué el Morata-. Alguna minyona pel descuit o algun panant que li hagi caigut el rot.
—Vaja, aneu, paveros –contestà el Noi de la Veu, amb sorna i despit-. Xamulleu molt, però cap quibi.
—Xala, xala a buscar el macarró, blet –digué el Morata.”

Per sort, l’edició s’acompanya d’un imprescindible glossari. No pensem, però, que el llibre és un simple recull lèxic. SEGUIU LLEGINT A EL TEMPS.