Ramon Monton és traductor de l’alemany al català i escriptor. A la casa ha traduït obres de Franz Werfel, com Els quaranta dies del Musa Dagh, Una lletra femenina de color blau pàl·lid i Reunió de batxillers, que encara no ha arribat a les llibreries. Els quaranta dies del Musa Dagh narra un episodi històric de la resistència armènia contra l’imperi otomà en el que va ser el primer genocidi de la història el 1915. El Musa Dagh, la muntanya que puja Moisès a l’Antic Testament bíblic, va servir de refugi als resistents armenis liderats entre altres per Movses Der Kalousdian, que a la novel·la de Werfel pren el nom de Gabriel Bagradian.

Júlia Bacardit: Creus que Werfel es posa a escriure sobre els armenis des d’una macabra intuïció d’escriptor sobre el que passaria amb els jueus europeus com ell mateix, exiliat als EUA pels pèls l’any 38?

Ramon Monton: Com a jueu, devia sentir una inevitable simpatia pels armenis, de la mateixa manera que tots els pobles perseguits sentim simpatia per altres pobles perseguits. Hi ha una frase terrible de Hitler de l’any 39 que convé no oblidar. Just abans de la invasió de Polònia es va dirigir als seus soldats amb aquestes paraules: “Qui se’n recorda ara, dels armenis?” Això ens fa pensar que el genocidi armeni devia inspirar l’Holocaust. Les autoritats turques també van transportar armenis en trens de càrrega, com si fossin animals, i els feien pagar el bitllet i tot. De totes maneres, Werfel ja remarca a la introducció que va concebre el llibre l’any 1929, durant una estada a Damasc en què va veure nens armenis pròfugs en un estat d’increïble misèria, treballant en una fàbrica de catifes, i que va voler escriure aquesta novel.la precisament perquè no s’oblidés el terrible destí del poble armeni. Els quaranta dies del Musa Dagh, gens casualment, va ser el llibre més llegit al gueto de Varsòvia.

JB: La incomoditat de Gabriel, armeni i francès, quan s’adona que ha viscut com un privilegiat a costa del treball del seu germà ‘oriental’ (no afrancesat) que ha treballat a l’empresa i també just abans i al principi d’arribar a la terra d’origen. Se m’acut que deu ser una incomoditat similar a la que senten avui molts fills i filles de totes les diàspores.

Ramon Monton: És molt possible, de fet el protagonista parla d’una sensació que és una barreja d’irrealitat i dolor, aquesta sensació l’han de tenir encara molt més intensificada els fills i filles de les diàspores. Al principi, Bagradian se sent súbdit otomà malgrat mantenir-se fidel a les seves arrels armènies, i fins i tot es planteja nacionalitzar-se francès per fer feliç la seva dona francesa.

JB: Gabriel no és, d’entrada, gens heroic: no només és un intel·lectual privilegiat sinó que està disposat a complir amb el deure de lluitar amb els otomans, tot i que l’imperi otomà és enemic del poble armeni.

Ramon Monton: És realment fascinant l’evolució del personatge, que veiem al principi com una mena de turista despistat, fins al punt que la seva primera frase, i la primera frase de la novel.la, és “Com he arribat fins aquí?” Gabriel Bagradian és un armeni de bona família que torna al seu lloc d’origen després de dur una vida còmoda i contemplativa a París i, arrossegat per les circumstàncies, pren la determinació de dirigir la sublevació i la supervivència d’uns compatriotes que mai no deixen de considerar-lo del tot un estranger. És un home d’idees que es converteix en home d’acció, en heroi, gairebé de manera involuntària (en aquest sentit em va fer pensar una mica en Gandhi) perquè té precisament la preparació militar per dirigir la increïble resistència d’un grup de camperols contra un exèrcit infinitament superior.

JB: Quina creus que és la major qualitat de la llengua de Werfel com a autor en general i com a autor d’aquest llibre en particular?

Ramon Monton: Werfel és un autor molt elegant i precís, té un llenguatge de frases llargues i elaborades i una gran penetració psicològica, sempre retrata els personatges d’una manera que ens els fa molt propers, amb totes les seves contradiccions i clarobscurs.

JB: Creus que aquest fragment és especialment significatiu, en l’obra i l’evolució dels dos personatges pare i fill?

Un pare i un fill a l’Orient és una cosa que no es pot ni comparar amb la relació superficial entre pares i fills a Europa. Aquí, veure el pare és veure Déu, perquè és l’última baula de la cadena ininterrompuda dels avantpassats que connecta amb Adam i amb l’origen de la creació. Però veure el fill també és veure Déu, perquè aquest fill és la baula més propera que connecta amb el judici final, la fi de totes les coses i la redempció”. Per tant, en una relació tan sagrada, ¿com no hi ha d’haver un respecte reverencial i una certa taciturnitat?

Ramon Monton: La relació entre Gabriel i el seu fill Stephan canvia completament, és molt més profunda que a París i, simptomàticament, se sorprenen parlant tots dos en armeni. L’aire de la muntanya, del Musa Dagh, la muntanya de Moisès, els apropa molt alhora que se senten cada cop més arrelats misteriosament a la terra i les històries dels seus avantpassats, i això marcarà de manera decisiva el destí inseparable de tots dos.

JB: El ser armeni o ser europeu, com si la terra tingués associada un caràcter que es té o que es torna a tenir pel fet de ser-hi. És una novel·la del paisatge, també?

Ramon Monton: Sens dubte, l’autor dona una gran importància a la bellesa del paisatge des del començament, quan descriu la primavera síria. En un to lleugerament elegíac, l’autor ens presenta un entorn natural exuberant, paradisíac, que contrasta amb els paisatges desèrtics de les terres dels musulmans, de la mateixa manera que el poble armeni era més cultivat, actiu i modernitzat que la resta de la població otomana: “Era realment com un miracle, com si la divinitat de l’aigua, en alguna època remota i misteriosa, s’hagués ofès amb el musulmà, el fill del desert, i s’hagués retirat de les seves elevacions nues i suplicants per vessar pròdigament els seus dons damunt la muntanya cristiana”.

JB: Què recordes que t’impactés més, durant aquesta llarga traducció?

Ramon Monton: Precisament la relació entre el pare i el fill, perquè jo també tinc fills, i la descripció dels moments de màxima crueltat de la deportació i el genocidi. Va haver-hi passatges molt dolorosos en què no podia contenir les llàgrimes. “La deportació és pitjor que qualsevol altre suplici, perquè és una mort lenta i dolorosa”. També em va sobtar la crueltat, la fredor i el cinisme de les autoritats turques, per a les quals aquell assassinat en massa era un simple “afer intern” perfectament reglamentat.

JB: Què et va costar més, de traduir Werfel?

Ramon Monton: Que jo recordi, alguna descripció tècnica de funcionament d’obusos i canons i, en general, els detalls més durs de la deportació i el sofriment dels deportats.

JB: Com descriuries el seu estil en poques paraules?

Ramon Monton: Elegant, precís, èpic, objectiu i profundament humà, compassiu. Werfel, tot i ser jueu d’origen, sentia molt d’interès pel catolicisme, interès que ben aviat es va estendre a altres religions.

JB: L’alemany de Praga de Werfel és l’alemany de Praga de Kafka?

Ramon Monton: Praga i els seus misteris apareixen més aviat en una altra obra que he traduït recentment, Reunió de batxillers, que conté records de joventut de l’autor.

JB: Té expressions jueves o traces de jiddisch, el seu alemany escrit, o res d’això?

Ramon Monton: No que jo recordi. Werfel té una gran relació tant amb Alemanya com amb Àustria, i la seva llengua elaborada i reflexiva de vegades em fa pensar en obres com L’home sense qualitats, de Robert Musil, que també he traduït.

JB: També has traduït la seva Una lletra femenina de color blau pàl·lid, que no té res a veure amb Els quaranta dies del Musa Dagh. La vas traduir abans o després? Què en diries, de la novel·la curta?

Una lletra femenina de color blau pàl·lid la vaig traduir anteriorment, amb molta cura, crec que fins i tot aconsegueixo transmetre bé el ritme que té la llengua original. Com a traductor em sento satisfet de la feina que vaig fer, perquè de vegades hi ha gent que em para pel carrer per felicitar-me per la traducció. És igualment una obra escrita amb el característic estil elegant i precís de l’autor, i té un to elegíac, com de comiat de la gran civilització centreeuropea que s’enfonsava. La mala consciència i el sentiment de culpa del protagonista hi són presents de la mateixa manera que a Reunió de batxillers, però per motius diferents. En un cas és el record d’una antiga amant; en l’altre, la ruïna física i moral d’un antic company d’escola en què el protagonista es va veure directament implicat.