Font: Pere Antoni Pons / Diari Ara
Si les ciutats i la vida modernes tenen de tot, també ha de tenir de tot la novel·la moderna. Això devia pensar Alfred Döblin (1878-1957) quan va escriure Berlin Alexanderplatz, un dels cims de la literatura europea del segle XX. Publicada per primer cop el 1929 i concebuda a partir dels mateixos paràmetres de modernitat radical de l’Ulisses de Joyce, les pintures de Beckmann, la Metròpoli de Lang i L’home de la càmera de Vertov, la novel·la retrata el Berlín bulliciós i crispat d’entreguerres, desbocat per la inflació, marcat per la derrota a la Gran Guerra -els traumes, els rancors- i ja amb els primers símptomes -tensions ideològiques, prejudicis antisemites, delinqüència gairebé estructural- de la imminent eclosió del nazisme.
Tot i que el personatge principal de l’obra és Franz Biberkopf, de qui se’ns conta les peripècies -sortida de la presó, intent de portar una vida honrada, caiguda en desgràcia i conversió/redempció final- i en qui veiem encarnats tots els conflictes d’un cert home modern escindit entre múltiples i irresolubles contradiccions -“és un vil, un criminal de mala mena, un pobre home, un home vençut, fora de combat”-, el protagonista de debò és la ciutat de Berlín, presentada com una gran màquina que “espetega i dóna tombs i fa soroll”, com un “formiguer humà” i com “la Gran Babilònia”. Conscient que dos dels trets centrals de la ciutat moderna són el dinamisme i la multiplicitat (d’individus, idees, paisatges, rutines), Döblin fa servir -com explica molt bé l’epíleg a l’edició del 1955 que tanca el present volum, firmat per Walter Muschg- una gran varietat de recursos tècnics per donar al seu text una personalitat dinàmica i múltiple.
El narrador, que és identificable amb l’autor i que a vegades es posa didàctic i apareix en primer pla i altres vegades s’objectiva fins a gairebé desaparèixer, no tan sols ho integra tot en el seu relat sinó que a més narra des de tots els plans de la realitat. Per aquesta raó la novel·la és plena de llenguatges aleshores considerats no canònicament novel·lístics: hi ha des de mostres de llenguatge jurídic, burocràtic i borsari fins a rètols publicitaris, discursos de mítings polítics, cançons populars i pronòstics meteorològics. I per aquesta raó, també, en certs passatges ens endinsem en l’interior emocional i fins i tot fisiològic dels personatges i en altres sobrevolem la ciutat, els cicles de l’existència o ens perdem en el temps dilatat de l’Univers. La manera com es mesclen, amb vibrant naturalitat, la intimitat dels individus -monòlegs interiors- i el magma del col·lectiu -panoràmiques plenes d’èpica- és una de les fites de la novel·la.
Un llibre que no caduca
Naturalment, Döblin no inventa res de zero, sinó que adopta i s’apropia de molts dels recursos de les avantguardes plàstiques i literàries de les primeres dècades del segle XX: el desmuntatge de la realitat del cubisme, la simultaneïtat i el frenesí del futurisme, l’humorisme absurd i grotesc del dadà, l’encadenament d’al·lucinacions del surrealisme i el nerviosisme calamitós i sublim de l’expressionisme. L’ús d’un ventall tan ampli de tècniques i recursos que eren moderníssims fa prop d’un segle podria fer, avui, un efecte obsolet. No és el cas. Per dues raons. Perquè Döblin no els va usar gratuïtament -el que explica només ho podia fer amb aquest estil i aquesta estructura- i perquè, amb tots els matisos que es vulgui, la ciutat i el món de Berlin Alexanderplatz encara són els nostres. L’excel·lent traducció de Carme Serrallonga, feta als anys 80, ajuda a apreciar-ho.