1992
SOUTH SIDE

El dia era pla. Aquell matí la ment l’havia abandonat i havia deixat el cos deambulant a baix. El cos buit, sense energia, continuava amb la seva rutina, pàl·lid i apagat sota la llum dels fluorescents, mentre l’ànima flotava per damunt dels passadissos pensant només en l’endemà. L’endemà era allò que esperaves que arribés.

En Shuggie era metòdic quan es preparava per al seu torn. Abocava els pots de salses olioses i les pastes per untar en safates netes. Netejava els esquitxos que haguessin pogut quedar a les vores. De no fer-ho, de seguida agafarien un to marró que podia espatllar la il·lusió de frescor. Arreglava els talls de pernil amb branquetes de julivert de plàstic i remenava les olives perquè el suc, viscós com un moc, llisqués per la pell verda.

L’Ann McGee havia tingut la barra de trucar altre cop per dir que estava malalta, la qual cosa obligava en Shuggie a ocupar-se de la tasca desagraïda d’atendre a la vegada no només els clients de la botiga al taulell, sinó, també, els de la rostidoria. És impossible que un dia comenci bé amb sis dotzenes de pollastres crus; tampoc aquell dia. Precisament això li robava la dolçor del somieig.

Va travessar cada animal mort i fred amb broquetes industrials i els va alinear en un ordre perfecte, un al costat de l’altre, amb les ales rodanxones encreuades sobre els pits carnosos, com si fossin nens sense cap. Hi va haver un temps en què s’hauria sentit orgullós d’aquest ordre. En realitat, la part fàcil era empènyer el metall perquè travessés la carn rosa i boteruda. El més difícil era aguantar-se les ganes de fer el mateix amb els clients. Es quedaven mirant atentament el vidre calent i estudiaven minuciosament els cadàvers dels animals. Triaven el millor pollastre, sense saber que la criança en bateria consistia a fer que fossin tots idèntics. Notant com els queixals li punxaven la part de dins de les galtes, en Shuggie satisfeia la seva indecisió amb un somriure forçat. Llavors començava de debò l’espectacle. «Avui posa’m tres pits, cinc cuixes i només una ala, fill meu.»

Respirava fondo. ¿Per què ja no hi havia ningú que volgués un pollastre sencer? Alçava la carcassa fent servir unes punxes llargues, vigilant de no tocar els pollastres amb les mans enguantades, i la disseccionava amb cura (deixant la pell intacta), ajudant-se d’unes tisores de cuina. Se sentia com un boig, allà dret, il·luminat per la llum del rostidor. El cap li suava sota la malla i no tenia força a les mans per trinxar amb prou traça l’espinada del pollastre amb la fulla esmolada del ganivet. S’inclinava lleugerament, fent servir els músculs de l’esquena per fer força amb els canells, i no deixava de somriure en cap moment.

Si no tenia la bona, les punxes li relliscaven i el pollastre podia caure pesadament i relliscar pel terra granulós. Llavors s’havia de disculpar i tornar a començar altre cop. Ara bé, mai no llençava un pollastre brut. Quan les clientes es giraven, el tornava a posar amb els seus germans, sota la llum groga i roent. No és que no cregués en la higiene, però aquestes petites victòries personals eren el que impedia que iniciés un motí. La majoria de les mestresses de casa criticaires i amb cara d’home que compraven a la botiga s’ho tenien ben merescut. Tenien una manera de mirar-lo de dalt a baix que li feia bullir la sang. Els dies que estava més malament, en Shuggie deixava anar tot tipus de secrecions corporals a la taramasalata. Se’n feia creus, de la quantitat que n’arribava a vendre, d’aquella porqueria burgesa.

Feia més d’un any que treballava a Kilfeathers. No havia pensat estar-hi tant de temps, el que passa és que havia de menjar i pagar el lloguer cada setmana, i el supermercat era l’únic lloc on l’havien volgut. El senyor Kilfeather era un garrepa malparit que contractava nanos perquè així no havia de pagar-los un salari íntegre d’adult. L’avantatge era que en Shuggie podia agafar torns curts que combinava amb l’escola, on anava de tant en tant. Somiava en canviar de feina. Sempre li havia agradat raspallar els cabells, pentinar-los i jugar-hi. Era l’única cosa que feia que el temps passés volant. Quan va fer setze anys es va prometre que aniria a l’escola de perruqueria que hi havia al sud del riu Clyde. Havia reunit tota mena de materials per inspirar-se: esbossos que havia copiat del catàleg de Littlewoods i retalls dels suplements dominicals. Després va anar a Cardonald College per informar-se sobre els cursos nocturns. Va baixar a la parada de l’autobús de davant de l’escola amb mitja dotzena de nois de divuit anys amb roba nova i moderna, que parlaven amb una confiança cridanera per amagar que estaven nerviosos. En Shuggie havia caminat el doble de ràpid que ells. Va veure com entraven per la porta principal i després va tornar a travessar el carrer per agafar l’autobús en direcció contrària. La setmana següent va començar a treballar a Kilfeathers.

En Shuggie es va passar la major part de la pausa de mig matí rebuscant entre les llaunes amb cops als cistells de les ofertes de productes rebaixats. Va trobar tres llaunes petites de salmó escocès en què els cops eren gairebé imperceptibles. Les etiquetes tenien rascades i marques, però les llaunes semblaven intactes. Amb els últims diners que li quedaven va pagar les quatre coses que duia al carro i va ficar les llaunes de peix a la cartera vella d’anar a l’escola, que va tornar a desar a l’armariet. Va pujar les escales de la cantina del personal i va provar de passar despreocupadament pel costat de la taula d’estudiants universitaris que feien torns els estius i es passaven les hores de descans donant-se importància, envoltats de carpetes amb apunts. Va concentrar la vista més endavant i es va asseure a la cantonada, a prop de les noies de la caixa.

A dreta llei no eren tres noies, sinó tres dones de Glasgow de mitjana edat. L’Ena, la que portava la veu cantant, era prima com un pal, amb cara de pòquer i els cabells greixosos. Gairebé ni tenia celles, però sí l’ombra d’un bigoti, cosa que a en Shuggie li semblava injusta. L’Ena era una persona dura fins i tot per a aquesta part de Glasgow, però també era amable i generosa, com ho són les persones a qui la vida no ha tractat gaire bé. La Nora, la més jove de totes tres, portava els cabells ben estirats cap enrere i agafats amb una goma. Els ulls, com els de l’Ena, eren petits i penetrants. Amb trenta-tres anys ja tenia cinc fills. L’última del grup era la Jackie. Era diferent de les altres dues perquè semblava ben bé una dona. La Jackie era una xafardera rematada, una dona-sofà, grossa i mamelluda. Era la que queia millor a en Shuggie.

Es va asseure a prop seu i va poder enxampar el final de la saga protagonitzada per l’últim home de la Jackie. Amb les dones sempre estava garantida una bona dosi de xafarderia. Les tres dones se l’havien emportat ja dues vegades a la seva nit de bingo i, mentre bevien i reien a crits, ell s’estava assegut entre elles, com un adolescent que no deixen quedar-se sol a casa. Li agradava estar amb elles perquè era fàcil. Se sentia envoltat de la seva corpulència i la suavitat de les seves pells contra el seu costat. Li agradava que el cuidessin i, tot i que protestava, deixava que li apartessin els cabells dels ulls i es llepessin el dit gros per netejar-li les comissures dels llavis.

En Shuggie oferia a aquelles dones algun tipus d’atenció masculina, i a elles no els importava que només tingués setze anys i tres mesos. Almenys una vegada cada una havien provat d’arrambar-se-li a la cigala per sota de la taula del bingo La Scala. Els fregaments eren massa llargs, massa minuciosos, per ser casuals. Per a l’Ena-sense-celles podia arribar a ser pràcticament una croada. Com més bevia, més descarada es tornava. Cada vegada que li fregava els artells plens d’anells, posava la llengua gruixuda entre les dents i el mirava amb un esguard roent. Quan en Shuggie finalment s’havia mostrat cohibit, ella havia tocat l’ase, i la Jackie havia fet lliscar dos bitllets d’una lliura a l’altra banda de la taula, que havia recollit una Nora victoriosa i somrient. Havia estat una decepció, és veritat, però a mesura que van anar bevent més, havien decidit que no l’havia rebutjat, exactament. Hi havia alguna cosa en el noi que no rutllava, i com a mínim això els feia sentir una mica de llàstima.