Font: Julià Guillamon / La Vanguardia, Cultura/s

En el primer conte de Mística conilla, Lo matí de ma infantesa, els protagonistes, entre els quals hi ha l’artista Perejaume, són a la vora d’una foguera, al mig de la muntanya. Dues llenques de foc fan unes orelles d’ase perfectes. Dos que també són a la rotllana se n’adonen al mateix moment i tenen un rampell d’entusiasme: «Vivim envoltats de misteris!». La narrativa de Jordi Lara (Vic, 1968) té aquest puntet de conte a la vora del foc i de caverna platònica, de recerca d’una bellesa ideal que redimeix l’autor i els seus protagonistes de la tristor i de la grisor que tot ho envolta.

La imatge recuperada poden ser les orelles de la mula que fa anys i panys el pagès va vendre a l’escorxador, que ha deixat una flaire de tàvec i garrofa que no se’n va a la cort on la tancaven de nits. Pot ser una escena delirant; uns músics de cobla, vells, que entren dins d’un bosc i fan volar un gamarús, com en un dels episodis més recordats del llibre anterior de Lara, molt llegit, ben valorat, reeditat (fins i tot en butxaca) i aplaudit: Una màquina d’espavilar ocells de nit (2009), o potser un aparició d’una mica més de gramatge: Verdaguer infant; Borges de tornada de tot en un cinema (amb menys fòbia pels tangos que quan era viu); una dona d’aigua a la riera on l’oncle pessebrista va a pescar crancs de riu; un capità mort de la causa nacional, en els primers mesos de la Guerra Civil a Andalusia; una directora de cinema que, com diu Miquel Bauçà, que aquesta temporada es torna a citar, creu que el cinema és mort i que el cinema del futur són els somnis; o la felliniana senyora que, quan els ganàpies de quaranta-quatre anys en tenien dotze o tretze, feia palles a la biblioteca de l’escola, d’amagat, darrere d’unes lleixes.

Són els apareguts d’un món que no s’ha realitzat del tot, que tornen al cervell d’uns xicots de la Plana de Vic perquè Lara pugui parlar als lectors que el segueixen i esperen els seus llibres, del lligam amb la tradició, amb el país de procedència i del país d’elecció (el pare de Jordi Lara era un emigrant andalús a Catalunya, el conte Zapatos de boscal parla d’un retorn a les arrels que és un adéu per sempre), de la idea d’un art que fa fàstics a l’espectacle de masses eixarreït; del dolor per la mort dels fills i la pèrdua dels grans; de l’eternitat i la totalitat (els grans temes borgians: Lara, abans que escriptor, realitzador de televisió i cineasta, és músic: ara ha après a tocar el bandoneó i la música de bandoneó l’ha dit a escriure un quasiconte argentí que tant té a veure amb Borges com amb aquelles atmosferes que es poden tallar de les narracions i les novel•les de Bioy Casares: atmosferes d’escudella, en diria en Lara), del desig sempre insatisfet dels alumnes d’escoles només de nois que tornen anys després a la biblioteca a reclamar que els escanyin el mico (que era la manera que tenien per dir pelar-se-la).

Tot, admirablement ben escrit, amb un equilibri entre una manera de fer conceptual, experimental i una mica arty (que, sola, li faria perdre requesta) i les bones històries, ben explicades, amb plecs i replecs humans que són el que queda després de l’exercici literari resolt amb virtuosisme. Un llibre escrit entre els quaranta-quatre i els quaranta-vuit: la maduresa d’aquell minyó que tocava la tenora i que set anys va deixar bocabadats tan bons lectors.