Font: Xavier Serrahima / El Punt Avui

Sovint he remarcat la malaurada prevenció que tenen una majoria dels lectors per acostar-se als grans autors. Se’ls ha repetit tant que alguns són inaccessibles, que cal entendre-hi per llegir-los, que opten per deixar-los de banda. Una situació de sacralització molt greu, en més ocasions que no sembla injustificada, que provoca uns efectes desastrosos per a una cultura com la nostra: només mirant cap al cel podem veure les estrelles. La idea d’Edicions de 1984 de crear una col·lecció –anomenada Incís però que ben bé podria denominar-se Inicis– que inclogui petits tastos d’escriptors de primera línia per fer-los més propers als lectors, obrir-los la ment, alliberar-los de prejudicis i deixar-los amb ganes d’àpats literaris més complets, no podria ésser més escaient.

Com ho és començar-la amb obres de Claudio Magris (Il·lacions al voltant d’un sabre) i de Kenzaburô Ôe: La presa (Shiku), traduïda amb la seva precisió habitual per Albert Nolla. Obra, aquesta darrera, que serveix no només per introduir-se en el món d’un escriptor tan fonamental com el Nobel de literatura del 1994, sinó, al mateix temps, de la magna, aclaparadora, literatura japonesa. Literatura que per fortuna va més enllà, molt més enllà, del magnífic Haruki Murakami.

Ôe ens presenta una novel·la breu, brevíssima, que tot i començar amb un ritme tranquil i situar-nos en un indret gairebé idíl·lic, una vila on els veïns viuen “aïllats de la ciutat”, on “que un avió sobrevolés el poble era un fet molt excepcional”, on la Segona Guerra Mundial només es feia notar per “l’absència dels nois del poble”, ben aviat agafa un ritme molt més alt i una acusada pregonesa.

Serà precisament un accident d’avió el que durà al llogaret “la presa”, un pilot nord-americà –“¿Un enemic? ¿Com pots dir que és un enemic? […] És un negre! No un enemic!”– que acabarà per posar-ho tot cap per avall. I, sobretot, que acararà els infants, acostumats a veure el món com una mena de paradís perdut on el mal ni existeix ni ha existit mai, amb la vida real, amb la vida en tota la seva veritat i la seva cruesa.

En síntesi, una metàfora no només sobre el dolor –i, per tant, la pèrdua irreemplaçable– que suposa fer-se adult sinó, també, sobre la fi de la innocència –de les criatures però, també, i més important, dels adults que encara segueixen veient el món amb ulls de nen. Perquè no hi ha guany sense pèrdua i els paradisos només els podem mantenir si mirem sense veure-hi.