Martí Sales: «No puc traduir més de cinc hores al dia. A partir de la sisena em torno locu i tradueixo malament. És divertit perquè m’ho prenc com a escriptura i va al sac de l’escriptura. Em passo el dia escrivint; es podria dir que la traducció va en detriment de la meva escriptura, però no, perquè ni escric novel·les de 800 pàgines ni em prenc l’escriptura com una disciplina en la qual s’hagi d’estar davant d’un ordinador teclejant. Escric tot el dia, ara mateix escric. La meva experiència vital està dirigida cap a l’escriptura, i llavors em serveix moltíssim».

JB: Primer volies ser escriptor, no traductor. 

Martí Sales: Jo escric, per ofici. He fet milions de coses circumstancials, mil oficis partint de la precarietat primigènia d’haver estudiat literatura comparada, que vol dir que laboralment no en faràs res. No he fet traducció, la traducció em ve per un atzar divertit.  Va ser quan estava a la residència d’escriptors aquesta dels Estats Units que abans era menys coneguda (encara no tenia l’acord amb la Ramon Llull i només hi havia anat mitja dotzena de catalans). Era a les afores de Nova York. Els caps de setmana baixava a Nova York per fer catxondeo i entre setmana escrivia. I a Nova York em vaig trobar una llibreria de segona mà que no era l’Strand (també hi vaig anar, a Strand i va ser meravellós, però no, era una altra) on hi havia la primera edició del Fut de Jim Dodge. Ja m’havia llegit els dos que li havien publicat en castellà. Me’l vaig llegir i em va encantar. Vaig tornar aquí i ma cosina aleshores compartia espai i negoci amb 84. Allà va començar la meva història amb la traducció, no pas per cap carrera. El fet de ser autodidacte està molt bé. Els decàlegs dels escriptors estan molt bé, però en realitat no serveixen. L’única cosa que et pot servir com a escriptor és aquella a la qual hagis arribat pel teu compte. Aplicar les normes de no sé qui a tu mateix no sol servir de res; vés jugant i t’adonaràs que alguna cosa et funciona.

JB: Algun pecat que cometis quan tradueixes?

Martí Sales: No em llegeixo els llibres sencers abans de traduir-los, cosa que és com una heretgia. Ho faig perquè el paper del traductor i de l’escriptor són indestriables. No puc deixar de llegir, i llegir molt i escriure molt és l’única manera d’arribar a escriure alguna cosa interessant. Si analitzes bé el que llegeixes podràs analitzar bé el que escrius i potser millorar-ho, etcètera. Tradueixo mentre llegeixo per conservar la tensió i l’atenció del lector quan llegeix un llibre sense saber cap on anirà. De vegades tradueixo el llibre mentre vaig llegint i tinc ganes de saber el que passarà, però ho aguanto. Això implica que sovint he de tornar enrere i corregir coses perquè estan malament… però estic disposat a perdre aquestes hores de correcció a posteriori perquè m’agrada anar amb l’escriptor, posar-me en aquest no saber què vindrà. Estic molt més proper al tempo de l’escriptura seu, i llavors estic molt més proper a la gènesi del text i al que hi ha a sota i em poso en un lloc més interessant que el lloc de qui ja ho sap tot i que és més tècnic, i es fa una llista de vocabulari i… segur que és el que cal fer, però no ho faig..

JB: També ha de ser estrany, llegir-te el llibre que has de traduir i evitar l’impuls de traduir-lo sobre la marxa.

Martí Sales: Sempre carrego llibres, no sé viure sense. Amb una amiga que sap molt d’anglès fem jornades maratonianes de lectura que duren dos dies. Jo testo el text oralment per veure si funciona el català i ella mentrestant mira quines imprecisions en anglès hi pot haver i me les corregeix. El testeig amb l’experta és d’imprecisions a les quals jo no hagi pogut arribar.

JB: Què en recordes, de la traducció de Bèsties sense pàtria de l’americà d’origen nigerià Uzodinma Iweala?  

Martí Sales: Va ser súper bèstia, aquesta, perquè era un nen a la guerra en un país africà sense nom. Hi havia paraules inventades… Era un nen davant d’unes atrocitats terrorífiques. Potser és un dels llibre més bèsties que he llegit. Què passa amb la traducció? Que t’enfangues amb el text, et poses al lloc on està l’escriptor, i si l’escriptor està parlant de nens que es converteixen en assassins et passes tres mesos… un llibre te’l pots llegir amb dues tardes, però traduir-lo no el pots traduir amb dues tardes. Hi ha territoris terrorífics, i veure en temps quasi real com un nen –un nen!— es transforma en un assassí… i dic un nen, no un nen que creix i es transforma en un assassí. Vam patir, però va ser una experiència molt guapa amb la Laura. En vam aprendre molt.

JB: La vas fer a quatre mans amb la traductora i editora de la casa Laura Baena. Com es fa, una traducció a mitges?

Martí Sales: No recordo com ho vam fer, no sé si vam fer un capítol l’un i un capítol l’altre. Fa deu anys, ja.

JB: Vas traduir la poesia completa de John Berger. Què va passar, amb Berger?

Martí Sales: Va passar una cosa molt senzilla…. Jo no puc traduir Faulkner, no en sé prou. Mentre vaig aprenent a traduir vaig veient a què puc enfrontar-me. I amb Berger… vaig mirar-me’l i vaig pensar que la seva poesia és interessant. Després vaig veure que era intel·ligible, no era súper difícil. Em veia capaç de fer-ho, i llavors m’hi vaig posar. I quan m’hi vaig posar em vaig morir. Perquè Berger fa sentir una sintaxi i un vocabulari relativament senzills però hi ha molts versos seus que són sencers polisèmics, i no hi ha manera de saber quin és el sentit que preval. No ets capaç de traduir la polisèmia de dues llengües que són tan diferents com l’anglès i el català.

Això em va portar a un sentit d’impotència total, perquè la meitat del sentit la capes. No passava a cada poema, però passava massa sovint.

JB: Per això està publicada en edició bilingüe, la poesia completa de Berger?

Martí Sales: La Laura ja ho havia pensat abans, però sí que això em salvava una miqueta, perquè la gent que entén una mica l’anglès veurà què he triat i veurà també l’original i així no es perdrà del tot la polisèmia i la potència del seu text. Va ser terrorífic, i no hi ha nom per la quantitat d’hores esmerçades en la traducció. Un cèntim i mig l’hora de feina, perquè a més aquest el vam fer a mitges amb la Montse. Vam treballar-hi mil mesos. Però en vaig aprendre molt i de tot se n’aprèn. Amb poesia me’n guardaré molt, la poesia és molt punyetera.

JB: Com vas arribar a John Fante?

Martí Sales: Fante va ser una proposta meravellosa d’en Josep Cots. John Fante va ser la gran oportunitat de treballar un autor quatre llibres seguits, i això és un regal. I més encara si partim del fet que ja en el primer llibre m’hi vaig trobar molt còmode, molt a prop, molt bé. Tant en el seu univers com en el seu projecte literari, la seva veu narrativa. Era un gust, tornar-hi, tornar al lloc de Fante.

JB: Dius que Fante escrivia sobre el que millor coneixia, que era la seva família.

Martí Sales: Tots els llibres de Fante són la seva vida. És molt autobiogràfic.

JB: Vas començar per Pregunta-ho a la pols? És fantàstic, aquest llibre.

Martí Sales: Sí? Doncs Pregunta-ho a la pols és el que menys m’agrada. Perquè la relació aquella amb la mexicana és ESPANTOSA! Tinc molta tírria 1) a la literatura d’adulteris i 2) a les relacions tòxiques home-dona. Molt masclista, i… em semblava tot horrorós. I és divertit, i és bonic, i m’ho vaig passar bé traduint-lo, eh, però em van agradar més totes les seves altres novel·les. Els empatxos amb taronges i la història amb la jueva fa riure molt, però em pesava molt aquesta merda —és el meu biaix o les meves dèries, que hi ha temes als quals ja no vols tornar i n’estàs fins al capdamunt. També passa a algunes sèries, tot va bé i un li fot banyes a l’altre i es maten, i… però com t’has de matar, perquè l’altre t’ha fotut banyes? Estic milions de planetes lluny, d’això, i llavors em cau tota la versemblança i em sembla tot un conyàs. El que vaig traduir primer va ser la segona trilogia seva: La germandat del raïm, Plens de vida i A l’oest se Roma. Jo n’hi dic la segona trilogia, perquè Fante va escriure la tetrologia Bandini quan era relativament jove i ja de gran i fet pols va escriure els altres –i per mi això es nota. Trobo que el Fante segon és molt més madur, i per tant totes aquestes merdes ja no hi són i hi ha un humanisme (com va dir en Kiko Amat) que traspua a tots els personatges. Tots els personatges són odiosos i adorables i polièdrics i… plens de vida tota l’estona. I jo crec que això ho pots aprendre no als vint sinó més aviat als trenta i als quaranta (sempre hi ha excepcions, clar). Es nota un home savi, que es mira el món de manera sàvia i molt divertida. Ha estat molt divertit traduir-los, comentar-los, recomanar-los.

JB: Quan vaig llegir Pregunta-ho a la pols tenia divuit anys i Bandini em va encantar. Estava malalt d’amor i d’escriptura, era un perdedor i pobre com una rata.

Martí Sales: Romanticisme total. Però tots els altres… jo La germandat del raïm l’he recomanat tant! No hi ha ningú, a qui no li agradi La germandat del raïm, perquè tothom té pares (o tothom n’ha tingut). Una cosa que li passa i que l’emparenta amb en Kurt Vonnegut és que en general té un estil enganyosament senzill. És una trampa pels aspirants a escriptors, que llegeixen la Germandat del raïm i pensen ‘jo també tinc pare, i mare i germans, i podria escriure alguna cosa divertida’. Però les frases curtes enganyen: és dificilíssim fer el que fan Vonnegut i Fante –no diré que és com Faulkner però és enganyosament senzill, molt difícil d’imitar i molt fàcil que et proposis imitar-lo i la caguis i et surti una merda.