Font: El Punt Avui
El turisme és un invent europeu del segle XIX que es massifica al segle XX i que avui dia ha adoptat la mecánica del “Tot a un euro”. Ja no busquem la manera més barata d’arribar al lloc que desitgem, sinó que triem una destinació qualsevol entre totes les que se’ns ofereixen a baix cost. És per això que després de Setmana Santa resulta procedent passejar per L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô (Edicions de 1984), que ja havia aparegut en català fa cinc anys amb el títol de Viaranys d’Oku, traduït per Màrius Rius i Kiriumi Fumi (CCG Edicions). Bashô, que va viure al segle XVII, és un dels poetes japonesos més coneguts. A ell es deu l’austeritat del haiku, que descriu motius quotidians sense preciosisme ni afectació. De l’any 1689 al 1691, Bashô va emprendre un viatge a peu, no pas per contemplar paisatges nous, sinó per veure els que ja havien descrit els seus poetes preferits. L’estret camí de l’interior és un diari de viatge que ressegueix els utamakura –“coixins de poemes”–, els indrets bells que han merescut l’embelliment de la literatura. En alguna ocasió, Bashô renuncia humilment a la descripció i es limita a recollir algun poema que l’ha impressionat.
Al contrari de les escapades apressades que tendim a fer per Setmana Santa, el viatge del poeta és lent, sense comoditats, però sobretot sense dates tancades ni reserves d’allotjament: Bashô s’hostatja on pot, a la manera d’un pelegrí. El seu diari és una celebració de la naturalesa, de la literatura, de la història, i també de la religió: Bashô segueix els passos de poetes guerrers i de poetes monjos. Abans de partir, els seus amics li regalen poemes sobre els llocs que pensa visitar. En el seu viatge, doncs, la literatura no s’oposa a la vida, sinó que la complementa –en alguns casos, l’aguditza.
Confuci ja havia vinculat el laconisme a la virtut. En aquest cinquè i últim diari de viatge, Matsuo Bashô busca el karumi (lleugeresa): els textos són àgils i breus, però plens de referències que les notes del traductor, Jordi Mas López, ens acosten, ja que la lleugeresa de Bashô és el resultat de moltes lectures anteriors al viatge, de nombroses esmenes posteriors al viatge. El viatger combina el que veu, el que ha llegit i el que s’inventa. En ocasions equipara naturalesa i artifici d’una manera ben poc occidental. Així, a Matsushima, escriu: “El paisatge té una bellesa fascinant, com la del rostre d’una dona tot just acabada de maquillar.” De vegades, Bashô és tan lleuger que es deixa traduir: “Amb lliris blaus / em lligaré, d’ara endavant,/ les espardenyes.”