La hipocresia apareix molt, a Una república com si… Per què?

Soc dentista, saps? I sé que cal saber distingir la malaltia dels símptomes de la malaltia. Si tractes els símptomes de la malaltia com si fossin la malaltia podries matar el pacient. La malaltia a Egipte i al món àrab (com a Llatinoamèrica, i a l’Àfrica) és la dictadura. La hipocresia és un símptoma de la dictadura. Quan tens una dictadura tens hipocresia, és inevitable. Acabo de publicar un llibre que parla d’això, s’ha publicat en anglès i sortirà aviat en italià i en francès: és un estudi sobre els dictadors del segle XX. Sí, la dictadura porta a la hipocresia: hipocresia religiosa, hipocresia social, hipocresia oficial. En tota societat hi ha normes, i si les normes són justes no has de mentir, però si no són justes has de mentir. Has de mentir per trobar una feina, has de mentir per tenir un sou millor, has de mentir. La hipocresia és un símptoma inevitable de la malaltia, de la dictadura.

El General Ahmed Alouani, a la novel·la, parla amb un líder religiós musulmà que es refereix a la necessitat dels creients de qüestionar les informacions dels corruptes. La frase és justa, però qui la utilitza ho fa amb la voluntat de desinformar de manera sistemàtica contra la revolució pacífica. La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavatge, escriu Orwell a 1984. 

Hi ha dues coses aquí. La primera és que aquest règim que retrato a la novel·la ha manat Egipte des del 1952. Amb diferents versions, però és el mateix règim. Ara tenim la versió més dura, la d’Al-Sisi, el dictador més brutal des de 1952; més que Nàsser, que també era brutal. Però el règim és el mateix; no és un problema d’Al-Sisi, és un problema de la norma militar. El règim té la seva col·lecció d’eclesiàstics, xeics, sacerdots, artistes, intel·lectuals, actors de cinema. Té la seva gent, i quan estava en perill va mobilitzar la seva gent perquè hi donessin suport. Això és una cosa. La segona cosa és que als protectors dels règim els cal protegir-se amb la religió, per infringir mal terrible als altres, perquè sinó seria insuportable. El general Alouani tortura gent i és creient, i com que és creient  necessita cobertura religiosa, perquè sinó no podria tolerar veure’s a si mateix, se suïcidaria.

Les novel·les no informen, deies a l’entrevista amb en Xavi Ayén. Què fan, doncs? 

En cada novel·la hi ha dos elements. Hi ha l’element dels temps en què escrius, el context; aquest element per mi no és tan important; l’altre element que sí que és important és el factor humà. Una novel·la hauria de ser capaç de reflectir l’ésser humà i el trauma humà a través dels seus personatges. Per què? Perquè un o dos segles més tard llegeixes Balzac, Dostoevski, Txèkhov, Hugo i l’element de l’ara’ ja no és vàlid: Balzac escrivia sobre la societat francesa del segle XIX, que ja no existeix. Però pots llegir Balzac, Dostoevski o Tolstoi passats cent-seixanta anys i trobar-hi personatges que reconeixes. Per què? Per l’element humà. Pots utilitzar la novel·la com a eina informativa, ningú no t’ho impedirà. Però el més important de la novel·la és el component humà, perquè aquesta és la raó per la qual la novel·la viu durant segles.

La literatura de guerra ha reflexionat molt sobre com retratem l’horror, sobretot al llarg del segle XX europeu. Una república com si… té alguns passatges de molta violència: la repressió contra els ciutadans que es manifestaven a la plaça Tahrir durant la primavera egípcia l’any 2011 va ser una massacre. Per què cal explicar-ho?

Va ser molt dur, per mi, escriure aquestes parts del patiment de les víctimes, i em costa rellegir-ne fins i tot les traduccions. Però vaig viure aquests moments, ho vaig veure, vaig conèixer gent que va morir, i la gent va morir just al costat meu, vaig carregar els seus cossos. Vaig sentir que com a novel·lista la meva obligació és escriure-ho, per més dur que em fos escriure-ho i per dur que sigui llegir-ho. Crec que serà molt útil. Per què? En primer lloc perquè he documentat crims; en segon lloc, la novel·la s’ha traduït a trenta-set llengües, els meus lectors són arreu del món (per més que no siguin a Egipte) i jo he reflectit el que passa al país.

Issam, l’exrevolucionari que està al costat del règim, està convençut de la submissió natural a l’autoritat del poble egipci.

No soc responsable de les opinions dels meus personatges. Alguna gent es confon, amb això. En el cas de l’Issam, el que diu sobre el caràcter naturalment submís dels egipcis és pura justificació per no haver d’enfrontar-se a les injustícies del règim. És només una opinió, però jo no escric novel·les per donar la meva opinió. Escric novel·les per crear mons, i en aquest món tens personatges reals.

Hi ha moltes opinions, al llibre. Vivies a la plaça Tahrir com el copte Aixram, un home privilegiat, mandrós i poc revolucionari que de sobte es desperta. Fins i tot acaba pagant la revolució de la seva butxaca!

Per mi el més difícil d’escriure una novel·la és crear personatges. No paro d’escriure fins que em crec que aquests personatges existeixen. Tot i això, els personatges s’independitzen, acaben decidint per ells mateixos. Però el que dic que va passar a la plaça Tahrir és exactament el que va passar a Egipte l’any 2011. De vegades estic d’acord amb els personatges i altres vegades no, però no els controlo. Parlàvem de Balzac; Balzac tenia problemes, quan va començar, era pobre i vivia a París, a les golfes d’un edifici. Mentre escrivia parlava i cridava als seus personatges, s’hi barallava; els veïns es pensaven que era boig. Jo no he arribat a parlar en veu alta amb els personatges, però aquesta és la prova que s’independitzen.

La Nurham es declara una musulmana i patriota exemplar, però busca l’èxit econòmic i fer carrera professional. No encaixa amb la idea de dona entregada a Déu ni amb la hijabi oprimida per la família i el patriarcat. 

Per això és la literatura, per mostrar éssers humans, perfils de persones d’altres cultures que alguns lectors desconeixen. La Nurham és el contrari de la Ikram, la serventa que viu amb l’Aixram. La Ikram és una dona molt valenta, lluita, i quan s’enamora de l’Aixram se n’enamora de debò, i el protegeix. La Ikram, musulmana com la Nurham, se salta la barrera de la religió, perquè l’Aixram és copte. I saltar aquesta barrera de la religió per amor no és fàcil, a Egipte. He descobert la diferència rotunda entre la Nurham i la Ikram ara. Saps? Quan escrius una novel·la no penses en els significats, penses en els humans que hi apareixen i que descric; però un cop acabo la novel·la els significats surten. El significat és que la presentadora de televisió, la Nurham, és l’oposat de la Ikram, la serventa. La Nurham està disposada a fer-ho tot, pel poder, i ho tapa tot amb la religió; a la Ikram no li importa la religió que tingui l’Aixram, perquè se l’estima de debò. La presentadora no sap què és l’amor, però sap seduir el tipus d’home adequat.

Els Germans Musulmans accedeixen a col·laborar amb el règim de Mubarak a canvi de poder contrarevolucionari; els coptes, minoria cristiana, també creuen que Mubarak és l’únic que els pot protegir. En canvi el règim està disposat a enfrontar musulmans i cristians per tal de mantenir-se al poder. 

Com es veu a la novel·la, quan es va fer caure Mubarak l’exèrcit va buscar aliança en els Germans Musulmans perquè ells mantinguessin el règim. A canvi, l’exèrcit els va donar la presidència. Des del 1952 que l’exèrcit i els Germans Musulmans, dues forces gens democràtiques, han estat aliats contra les forces democràtiques. Per altra banda hi ha cristians que diuen que ells hi eren abans, a Egipte, i també cristians d’extrema dreta. Els coptes són una comunitat que es regeix pel que diu el Papa, i el Papa (i evidentment hi estic en desacord) creu que la millor manera de protegir els cristians és donar suport a qualsevol persona que estigui al poder. Em sembla un gran error.

La novel·la recull els testimonis de dones que expliquen com les els soldats les despullen i les violen; altres víctimes no volen ni parlar del tema, en part perquè la virginitat femenina és un valor encara molt arrelat. Vas considerar el format periodístic?

Vaig escriure articles sobre el que passava. Els testimonis de les noies… el règim les va despullar i assetjar per humiliar-les i allunyar-les de la revolució. Vaig canviar els noms d’aquestes noies, perquè viuen a Egipte. En aquells temps Al-Sisi era el cap del servei militar, i els generals (Al-Sisi inclòs) van admetre les violacions, les proves de virginitat. L’objectiu era avergonyir-les tant que ja no fossin capaces de revoltar-se. Això és el que volien. Els testimonis ocupen unes quantes pàgines, però crec que era necessari. En primer lloc era el meu deure; en segon lloc crec que la realitat és molt més forta que la ficció. Per aquesta novel·la Al-Sisi em va fer citar davant d’un tribunal militar. Hi ha un cas obert en contra meu, per aquesta novel·la. Se m’acusa de donar una mala imatge de l’exèrcit i el president. S’han gastat milions de dòlars per canviar la història de la revolució, i per això estan tan enfadats amb la meva novel·la. Vaig renunciar al meu advocat per dues raons. La primera és que a Egipte la sentència d’un cas militar ja està dictada d’entrada. La segona és que no reconec aquest tribunal perquè soc escriptor, i no pots portar un escriptor a un tribunal militar. Això va passar amb Flaubert després d’escriure Madame Bovary, però al segle XIX. Un tribunal militar per una novel·la?

En Mazen treballa a una fàbrica i lluita pels drets del treballadors; la fàbrica està a mans del règim, que cobra perquè els guanys vagin a parar a butxaques italianes en detriment de l’empresa egípcia. És una dinàmica molt colonial.

Les revolucions no passen com a reacció a les injustícies. Al llarg de la història dels humans la injustícia ha durat segles. L’esclavitud es va acceptar durant segles, per exemple. La revolució no passa per la injustícia sinó per la consciència, perquè la gent ho entén. Si parles de la fàbrica… els treballadors no accepten els motius que en Mazen té de lluitar.  Tenen una consciència i una visió molt limitada de la seva vida diària, no veuen gaire més enllà d’això. Evidentment, això passa a tot arreu. I la revolució triomfa quan la gent adquireix la visió, la comprensió que la societat és injusta. La injustícia social en si no condueix a cap revolució; el que porta a la revolució és la consciència d’aquesta injustícia, comprendre els mecanismes que articulen aquesta societat injusta i la comprensió de què hauria de passar.

Pots tornar a Egipte?

La meva dona i les meves filles viuen amb mi als EUA. Tinc un fill a Egipte, això sí. Solia tornar, però després que em cridessin a declarar davant del tribunal militar els meus advocats m’ho va desaconsellar.

Els teus llibres reflecteixen la societat egípcia, i cada llibre sembla centrar-se en un aspecte concret. Què aporta Una república com si… que no aportin els altres?

Contestaré com Isabel Allende: “no ens inventem novel·les, descobrim novel·les”. Crec que és molt cert. Les novel·les les duc al cor, tinc la meva experiència humana. Hi ha alguna història que ha estat durant anys al meu portàtil, i en un moment donat fa ‘clic’ i decideixo continuar-la. És intuïció, com va dir un any abans de guanyar el Nobel García Márquez en una entrevista. Va dir que no es podia imaginar la literatura sense intuïció. També va dir que els crítics estan malalts, tenen la malaltia de l’intel·lectualisme, no són capaços de sentir res perquè tenen massa idees al seu cap —hi estic d’acord; no passa amb tots els crítics, però passa. La intuïció és decisiva, i si com a novel·lista no la segueixes el que podries escriure és una novel·la teorètica, però no una de vívida.

Vas estudiar castellà i en saps una mica. Per què et vas molestar a fer-ho?

No va ser cap molèstia, va ser un gran plaer. Jo ja havia estudiar a l’escola francesa, el francès és la meva segona llengua. Em vaig enamorar de Gabriel García Márquez i vaig voler llegir-lo en la llengua original. També d’altres grans noms, però sobretot de García Márquez. Vaig estudiar castellà tres anys a Egipte i sempre vaig ser un bon estudiant; em van donar una beca i vaig estar un temps a Madrid i tot; el problema és que no practico. Quan vaig ser a Barcelona per primera vegada em vaig assabentar de l’existència de la cultura catalana i em va impressionar bastant: quan estudiava castellà no me n’havien dit res.

Per què García Márquez? 

García Márquez… La vida no és justa, i la literatura tampoc. Aquesta és la meva opinió: hi ha molts escriptors als quals se’ls atorga el mateix valor que García Márquez, però no és veritat. Hi ha mals escriptors, escriptors, bons escriptors i grans escriptors. Els grans escriptors són poquíssims. Un gran escriptor et canvia la vida.

Creus en el poder real de les xarxes socials, per contrarestar mitjans intencionadament falaços?

L’any 2011 van ser decisives, una eina màgica. Ens van oferir una font fiable d’informació i una manera eficient de comunicar-nos durant els primers dels divuit dies de la revolució. Per això el règim va fer caure internet; ho va fer durant uns quants dies, i durant els dies que internet estava caigut tot el país -règim inclòs- estava paralitzat, però van desconnectar-nos d’Internet perquè saben que és una eina molt important de la revolució. I a dia d’avui l’únic contrapoder al règim d’Al-Sisi són les xarxes socials, perquè no les poden controlar totalment. Hi ha qui treballa només a les xarxes socials per defensar opinions pro-règim. Molta gent és a la presó per coses que han escrit a Facebook o Twitter; fins ara les xarxes socials són fortes a Egipte i són l’únic espai lliure.

Creus que la revolta sudanesa recent (#SudanUprising) va espantar Al-Sisi?

I tant, que va espantar Al-Sisi, tant a ell com a la resta de règims. Tot i que la caiguda de Mubarak no va ser seriosa -perquè l’exèrcit el protegia, com mostro a la novel·la-, quan estava entre reixes i el jutge li va demanar com et dius i quina és la teva professió…  això va marcar un abans i un després, i el món àrab no serà mai més el que era. Els vells règims del món àrab han expirat. És qüestió de temps que caiguin un rere l’altre. El que ha passat a Algèria, a Sudan i al Líban és una molt bona evidència que la revolució és aquí per quedar-se. Me’n vaig alegrar molt, de la revolta de Sudan. Al món àrab bona part de la població és jove, i suposo que aquestes noves generacions no acceptaran mai el que han acceptat els seus pares i els seus avis. Tenen molta determinació, volen un canvi i el volen ara. Volen llibertat i estan disposats a pagar-ne el preu -ja n’han pagat el preu. La contrarevolució la lideren el règims egipci, saudita i dels Emirats Àrabs: aquests són els règims contrarevolucionaris, i s’estan gastant una fortuna en ofegar les revolucions del seu voltant; també ho van intentar amb la revolta sudanesa, per no ho aconseguiran. El futur està de part nostra.