JB: Entre l’infern i la glòria mostra comVerdaguer aconsegueix anar a les Amèriques, ell que abans de ser poeta reconegut ja tenia tanta obsessió amb Colom.

Àlvar Valls: L’Atlàntida és la prova d’aquesta obsessió que Verdaguer tenia per les grans manifestacions de la naturalesa. Els incendis, els terratrèmols, els naufragis. Quan estudiava i vivia a la masia de Can Tona al menjador de Can Tona hi havia un quadre que representava un naufragi… El poema va sorgir d’aquestes obsessions. L’obsessió d’Amèrica, de Colom, de l’evangelització d’Amèrica. De tot això. A més quan va estar malalt d’amnèsia cerebral els metges li van recomanar l’aigua de mar, i l’home no va parar de buscar feines a alta mar; va estar dos anys com a capellà d’un vaixell. Això el va curar d’aquella malaltia, almenys de moment… De jovenet tenia anèmia cerebral,  que és una parenta de la tisi i que de gran se li va convertir en tuberculosi.

JB: El poeta Mistral era a Barcelona i el jove Verdaguer va escriure a corre-cuita un poema previ a L’Atlàntida titulat Espanya que el jurat dels Jocs Florals no va premiar. Per què aquest títol?

Àlvar Valls: En aquella època la paraula Espanya no feia tanta angúnia als catalans catalanistes com avui en dia. L’independentisme com l’entenem avui no existia, llavors, o existia de manera molt marginal. El mateix nom no existia; el que sí que existia era una oposició força gran als governs castellans d’assimilar Catalunya. Però la idea d’Espanya com una monarquia és la que hi havia, en aquell moment; no era estrany, per tant, que un nacionalista de soca-arrel com Verdaguer pogués titular un poema així.

JB: Les figures solemnes que visiten Verdaguer agònic a Vil·la Joana, algunes de la Lliga Regionalista, arriben a parlar de catalanitzar Espanya.

Àlvar Valls: Deien que s’havia de catalanitzar Espanya en el sentit de l’obertura a Europa, etcètera. I aquest és un dels temes que aleshores estaven sobre la taula. Era el 1902, s’havia creat la Lliga feia molt poc i tota la gent que intervé a la conversa són prohoms de la Lliga o bé en algun dels grups similars..

JB: En què va derivar, la Lliga?                                               

Àlvar Valls: No era un partit dinàstic ni d’abast espanyol. Era catalanista, i com a partit conservador que era mirava pels interessos de la burgesia i de la gent conservadora de Catalunya. La Lliga va continuar fins a principis de la guerra civil —després va seguir el joc del franquisme.

JB: Entre l’infern i la glòria m’ha fet veure el carisma del Verdaguer pagès que arriba amb els seus versos de fangador i la seva barretina davant de tots els urbanites que feien poesies sobre floretes.

Àlvar Valls: Ho tenia tot calculat, Verdaguer. La idea d’anar a recollir el premi vestit de pagès era qüestió de promoció de la seva persona. En aquest sentit és molt modern, aquella gent dels Jocs eren burgesos de ciutat que jugaven a recórrer el país i enyorar aquest món rural que ja no existia… i es troben amb un pagès de carn i ossos. Això com a màrqueting el 1860 és genial.

JB: Un poeta pagès que fa poesia sacra i mitològica al segle XIX no sembla avui gaire modern, i tot i així la figura de Verdaguer és moderna; en quin sentit?

Àlvar Valls: La poesia sacra que feia… bé, ell és un capellà, i d’alguna manera havia de lligar el seu estat sacerdotal amb les seves idees poètiques. Va fer de tot, perquè L’Atlàntida té un component molt pagà, per més que sempre hi hagi Déu damunt de tot que triomfa, com al Canigó, que és un poema de la Terra però el que acaba triomfant és la creu. És la seva personalitat. Ell era un capellà, pensava com a capellà i s’ho creia —a diferència d’altres que potser no s’ho creien tant.

JB: La novel·la reflecteix les limitacions a l’hora d’escriure de Verdaguer. Primer va haver de renunciar a la poesia eròtica, després temia que la temàtica pagana tampoc fos adequada. Quina creu.

Àlvar Valls: Ho veus així amb la mentalitat d’avui, però la mentalitat d’aleshores era que a aquest món hi hem vingut a patir, com diu Catherine Hepburn a la Reina d’Àfrica: el personatge masculí se li insinua i ella li respon ‘senyor, a aquest món hi hem vingut a patir, a tenir privacions’. El pensament religiós d’aquell moment vist des d’avui… bé, havies de renunciar a moltes coses del món. Era així.

JB: Verdaguer es va enamorar d’una noia als quinze anys, es va desenganyar i ja mai més es va tornar enamorar. Quina fragilitat, aquest home!

Àlvar Valls: Jo situo el desengany en una escena de nit de festa major, i això és ficció, però el desengany va existir. I aquesta noia es deia Roser. No se sap ben bé de quin mas era, però se sap que es deia Roser i gairebé tota la vida hi ha versos d’ell que recorden una rosa, o un roser, etcètera. Això li va causar molt d’impacte, i d’aquella noia se’n va recordar tota la vida.

JB: Va cap a Cuba amb vaixell i de sobte s’assabenta de qui és el que serà el seu patró, Antonio López, enriquit amb el tràfic d’esclaus negres. Verdaguer sembla xocat per aquest fet, però tampoc no s’hi enfronta.

Àlvar Valls: Devia pensar que si la llei ho permet… A la península l’esclavisme estava abolit des de feia anys, però en canvi a les colònies no. Quan va descobrir com Antonio López va fer fortuna imagino que va quedar colpit, però ell estava al servei de López, com a capellà era un empleat de la casa. Ell preferia mirar cap a una altra banda: com a mínim no hi ha cap escrit ni cap carta que faci pensar el contrari.

JB: La suposada bondat evangelitzadora d’acostar Déu als locals que tant l’havia atret de jovenet xoca amb la realitat pràctica de l’esclavatge.

Àlvar Valls: L’església contemplava que els negres no tenien ànima, no els considerava persones i per tant els podia esclavitzar com pots esclavitzar un gos. La mentalitat era aquesta, que els negres no eren ben bé persones i que per això se’ls podia esclavitzar. Fixa’t que sempre s’aplicava amb els negres, mai sobre cap blanc. De blancs n’hi havia de moltes classes socials, però a cap d’ells se’ls aplicava l’esclavisme. Ho salvaven així; són aquestes fintes que l’església sempre ha sabut administrar molt bé.

JB: Com apuntaves en el petit vídeo sobre la novel·la que tenim penjat al Canal de Youtube, t’has recreat molt en la qüestió mèdica, sobretot pel que fa a les escenes que mostren el Verdaguer moribund a la Vil·la Joana. Et va costar molt, fer-ho?

Àlvar Valls: Vaig haver de fer un màster en medicina del segle XIX… clar que també el vaig haver de temes religiosos i de litúrgia, perquè tampoc no són el meu fort. Les qüestions mèdiques havien de sortir bastant al que és el nucli de la novel·la, els seus últims dies a Vil·la Joana, perquè està prostrat al llit i els protagonistes a banda de les visites eren ell i els metges. Em vaig intentar informar molt sobre com es curava la tuberculosi a l’època. Hi ha un llibre d’un metge de l’època en què s’explica com es curava, i aquest llibre va ser providencial per mi a l’hora d’escriure els passatges mèdics d’Entre l’infern i la glòria.

JB: Has inclòs molts poemes o fragments de poemes verdaguerians de tot tipus, a l’obra. Hi ha algun inèdit, entre tant vers solt?

Àlvar Valls: No, tot és publicat. Passa que són volgudament curts per no cansar el lector de novel·la; vaig pensar que en una novel·la sobre un poeta havien de sortir versos del poeta, però administrats: són fragments petits amb alguna excepció, com L’emigrant, o el Sum vermis, que l’he partit en diverses parts però apareix sencer perquè per mi és el cim de l’obra mística de Verdaguer. També hi ha dos apartats que són escènics, una petita obra per titelles i el Cant I del Canigó convertit en peça escènica. Em va fer gràcia posar-ho, perquè així la meva novel·la conté els tres gèneres literaris clàssics: prosa, poesia i teatre són totes a la novel·la. A més poemes com Canigó i alguns altres (L’Atlàntida no) tenen una força escènica molt gran: hi ha diàlegs, fa parlar la gent.

JB: La novel·la reflecteix molt la importància que s’atorgava al poeta, sobretot quan ja estava al final de la seva vida. Tenim una tradició d’enterraments multitudinaris, però com s’explica, aquesta febre dels periodistes i el conjunt de la societat per conèixer el dia a dia del mossèn poeta?

Àlvar Valls: Verdaguer estava bé amb l’establishment: va ser molts anys capellà dels Comillas, que eren la fortuna més gran d’Espanya; era un poeta que donava llustre a les classes altes, però al mateix temps la seva obsessió per la caritat i per la pobresa va fer que la gent se li acostés molt. I quan va tenir el problema amb el bisbe, que li va impedir fer missa, allò es va veure com un càstig a una persona que estava al costat del poble. I per tant el poble va estar al costat d’ell. Un peix que es mossega la cua. La Revista Blanca, que la feia Josep Montseny i la seva filla Federica Montseny i era d’ideologia anarquista, quan Verdaguer es va morir van fer un número especial. En certa manera, totes les classes socials l’estimaven. Tàcitament estava a prop dels regionalistes, els predecessors de la Lliga. El seu gran amic íntim durant molts anys, Jaume Collell (després van renyir), era un prohom d’aquest sector polític. Però Verdaguer no es va voler afiliar ni significar mai políticament. Ho feia religiosament. En tot cas era una persona amb un pensament molt torturat i mirava de sortir-se’n com podia. Però la seva funció al món, segons ell creia, era lloar Déu i fer una carrera d’escriptor –a això no hi va renunciar mai.

JB: El calze i la lira van fer-lo pecar diverses vegades d’ira i de supèrbia, cosa de la qual ell mateix sembla adonar-se a la novel·la.

Àlvar Valls: No li agradava que el contradiguessin, i es veu claríssim a la seva correspondència. Sort i penitència: Verdaguer està tan estudiat que jo he volgut que la novel·la s’adeqüés a la documentació, que no en fugís gaire, i com que està tan treballat hi ha un excés d’informació. Quan decideixes fer una novel·la històrica de Llull, per exemple, m’hauria estat més fàcil: pots fantasiejar més, perquè la seva obra ha estat molt estudiada però la seva vida ho ha estat molt poc, entre altres coses perquè va viure al segle XIII. En canvi amb Verdaguer… és clar, també hagués pogut fer volar la imaginació, fins i tot hagués pogut fer una novel·la eròtica.

JB: Com? No hi havia senyores ni senyors, a la seva vida!

Àlvar Valls: Bé, d’El Capitán Trueno també se’n van fer novel·les eròtiques! Fer-ho ho pots fer tot, però la meva opció va ser fer una novel·la adequada a la documentació.

JB: Estàs sent tan fidel al que saps i saps tant que la novel·la és molt llarga. Em xoca que la teva falta d’interès en fer carrera literària o el teu èmfasi en dir que no ets novel·lista després d’haver escrit aquest miler de pàgines.

Àlvar Valls: Vull que la novel·la es llegeixi, perquè sinó no l’hauria fet, però no tinc una perspectiva d’encaixar això dins d’una carrera literària, en part perquè a la meva edat la carrera no podria ser tampoc gaire llarga. Aquest és el meu dissetè llibre, n’he fet de moltes menes. Però no tinc la idea de… per això segons què em rellisca una mica. No em vull considerar un novel·lista a qui pregunten ‘què faràs ara’, això no va amb mi. Ja tinc idees, ja… potser el proper serà un llibre sobre en Pier Paolo Pasolini, que és la meva altra flaca.

JB: Estaria molt bé, això. 

Àlvar Valls: D’un extrem a l’altre, sí de Verdaguer a Pasolini. Però això ara t’ho dic jo, entre tu i jo… De moment encara tinc dos volums pendents per acabar la trilogia Verdaguer, que és la cronologia i la bibliografia, que estem treballant en co-autoria amb la Roser, la meva parella. Sortiran a finals del 21 i seran dos llibres monumentals.

JB: S’ha parlat poc del teu personatge, però si es vol se sap, qui és i va ser Àlvar Valls. La figura revolucionària de Pasolini em sembla més propera a la teva ideologia i personalitat que no pas la figura de Verdaguer.

Àlvar Valls: No et confonguis! El Pasolini tan ideològicament com humanament me’l sento molt meu des de fa molts anys, però Verdaguer era un rebel. Sota aquesta sotana negra bategava un rebel. La prova és que va cometre el pecat més gran que podria cometre un capellà: enfrontar-se al bisbe i escriure els articles En defensa pròpia, en els quals deixava com un drap brut el bisbe i el marquès. Això ho sento molt a prop. A partir de l’any 93, quan va esclatar tot el conflicte, Verdaguer va ser el personatge incòmode, i ho continua sent avui. Quan es va enfrontar amb el bisbe el catalanisme el va enfonsar: en aquell moment el catalanisme era dels regionalistes i era una classe social de missa i comunió diària. I que un capellà s’enfrontés amb el bisbe era un escàndol que no es podia tolerar. Verdaguer no es va voler sotmetre als dictats del bisbe quan li reclamava que anés a Vic o que no visqués amb la família amb qui vivia, etcètera. Verdaguer és una taca que té d’origen el catalanisme, i també és una taca per l’Església –sobretot la del bisbat de Vic. Mai l’Església ha demanat perdó, pel tema Verdaguer, i jo crec que l’hauria de demanar. L’any 1986 es va intentar fer una trobada de cinc-cents capellans en homenatge a Verdaguer i el bisbat de Vic ho va vetar. Aquests dies, amb la publicació de la novel·la, m’ha arribat un correu de l’amic d’un amic meu que té si fa no fa la meva edat i és molt cristià i al correu hi diu “jo aquest llibre no el llegiré perquè em fa mal l’ànima i s’han de comprendre les raons del bisbe”… Això vol dir que encara avui Verdaguer és incòmode davant d’algú. Aquesta persona que deia això pressuposava que jo com a autor i narrador podia deixar com un drap brut al bisbe, i jo no l’hi deixo, l’únic que faig és… jo soc del partit d’en Verdaguer.

JB: Què vol dir, que ets del partit de Verdaguer?

Àlvar Valls: A la novel·la el narrador és l’altra veu de Verdaguer. Això el lector general no se n’adonarà, però els especialistes de Verdaguer sí que se n’adonaran (i alguns ja se n’han adonat i m’ho han dit): la novel·la és plena de frases del mateix Verdaguer, de la seva correspondència. La seva correspondència és immensa, té un epistolari de 1500 cartes. I el narrador molt sovint utilitza frases literals de Verdaguer col·locades estratègicament. Qui no és especialista no se n’adona, clar, i ho vaig fer no tant de cara als especialistes (tot i que també se’ls ha de cuidar, perquè sinó ja saps que de vegades es barallen) sinó per retratar bé el Verdaguer tal com era o tal com es mostrava quan escrivia. El narrador no deixa de ser un alter ego del protagonista.

JB: Aquesta religiositat i catalanitat acèrrimes de Vic que es reflecteixen a la part de la joventut de Verdaguer i que, salvant mil distàncies, es reflecteix també a les Galeries del record de Narcís Garolera em fan pensar que l’Osona i la Catalunya central són la reserva cultural i emocional del país. No?

Àlvar Valls: Vic és la ciutat dels Sants… Avui tot és molt diferent i està desdibuixat, però encara queda alguna cosa. A l’època de Verdaguer hi havia uns nuclis intel·lectuals d’allà, com els de l’Esbart de Vic, que eren els joves poetes, però no només aquests, sinó també de més grans, que es creien la quinta essència de Catalunya. Potser ho eren, eh, no ho sé, però el cas és que s’ho creien. Era com si haguessin nascut ensenyats i portessin la bona nova als altres, no només la religiosa sinó també de la catalanitat. Avui encara en queda algun, jo tinc alguns amics a Vic i els ho dic; que quan poses els peus a Vic ho notes. A mi m’agrada molt anar a un restaurant de Vic que es diu Ca l’U. És un restaurant antic, clàssic, amb molta història a sobre. Quan hi vas notes com si seguessis a missa, que per mi és una cosa antiga. Té una pàtina especial. Els de Vic són una mica especials, és cert; però vaja, a la seva manera també ho són els d’Amposta, d’especials.

JB: Les essències sempre són relatives?

Àlvar Valls: Cada terra fa sa guerra. El que sí que és veritat és que a l’època de Verdaguer i durant molts anys el seminari de Vic era tant o més important que la universitat de Barcelona. No era una escola de poble, per entendre’ns. I això va donar els seus fruits, hi ha molts personatges vigatans. Els qui van passar encara que fos un temps pel seminari són gent molt formada, la petja del seminari es nota encara avui.