«Antoni-Lluc Ferrer mostra en la seva edició d’‘Un hivern a Mallorca’ els textos plagiats per l’autora». Lluis Bonada, sobre «Un hivern a Mallorca» [El Temps]

11 desembre, 2013

Font: El Temps / Lluís Bonada

LC5HivernMallorcaAntoni-Lluc Ferrer (Palma, 1942), professor de català a la Universitat de Provença (Ais de Provença-Marsella), mostra en la seva edició d’Un hivern a Mallorca, de George Sand, publicada per Edicions de 1984, els textos que l’autora va utilitzar per a completar els records de la seva estada a l’illa, insuficients per a enllestir el llibre tal com pretenia. Aquests textos, que l’autora inclou, poc o molt manipulats, dins del relat, com si fossin una creació seva, estan indicats a la traducció, feta per Antoni-Lluc Ferrer, amb cursiva negreta. El traductor i editor els qualifica de citacions infidels o passatges plagiats.

Es pot donar el cas, per tant, de passatges autobiogràfics que en realitat es tracten d’una autoficció o “mentida literària”. Però gràcies a l’indubtable domini de les tècniques novel·lístiques, l’autora fa creure al lector que li confia les seves experiències mallorquines, quan sovint es limita a resumir-hi les últimes lectures efectuades a París, bo i intercalant-hi els records de turista amb escenes inventades. L’ús de fonts escrites, i també orals, no havia estat mai estudiat, diu Ferrer.

Les fonts de les quals beu l’autora són tres. En primer lloc, el llibre Souvenirs d’un voyage d’art a l’île de Majorque, àlbum de gravats de Joseph-Bonaventura Laurens. Segons Ferrer, aquest volum fa néixer Un hivern a Mallorca perquè sense aquest material –format per monuments i paisatges que havia vist potser sense prestar-hi gaire atenció, i també per d’altres que no havia visitat– no s’hauria vist amb cor d’escriure el llibre. En el pròleg, Laurens cita la que serà la segona font utilitzada per l’autora, el llibre Voyage dans les îles Baléares et Pithiuses, d’André Grasset de Saint-Saveur. Segons Ferrer, la presència de Laurens i de Grasset de Saint-Saveur en Un hivern a Mallorca queda patent en les nombroses citacions copiades.

La tercera font és, segons Ferrer, la més important i decisiva, i va ser personal. Correspon a l’ajut que li va prestar Josep Tastu, erudit perpinyanès establert a París. La de
Tastu va ser una col·laboració tan decisiva que l’erudit bé mereixeria, diu el filòleg, de ser qualificat d’autor de l’obra, perquè va corregir els errors que va detectar en l’escrit, va assessorar-la sobre les particularitats de la societat illenca i li descobreix temes i personatges històrics que li havien passat per alt. Ho va fer proposant-li el fitxer que sobre el patrimoni cultural català havia elaborat durant les seves recerques efectuades a Catalunya i Mallorca el 1837. D’aquesta manera l’escriptora, que en més d’una ocasió només té temps d’enganxar les fitxes de Tastu al seu manuscrit, comenta Ferrer, esdevé sense pensar-s’ho la divulgadora d’un material aleshores inèdit i destinat als especialistes.

L’edició, a més de la traducció catalana de la novel·la, àmpliament anotada –més de 500 notes–, conté un recull d’una quarantena de cartes de l’època del viatge de l’autora, escrites entre l’octubre de 1838 i el juliol de 1839, epistolari que permet posar en dubte l’autenticitat d’alguns dels episodis més coneguts del llibre.

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *