Font: Òscar Montferrer / El Punt Avui

A ulls de l’Occident hi ha situacions a l’Orient que no són comprensibles. La del Líban, el país de la ribera mediterrània que va ser considerat la Suïssa de l’Orient Mitjà, és paradigmàtica: la confluència de factors van transformar la pàtria de nacions diferents en un polvorí en què la música quotidiana la posen les armes i els plors. A l’hora d’immergir-se en l’assaig d’una explicació d’aquest conflicte el periodista, corresponsal de guerra, autor de novel·les i membre de l’equip de la revista satírica Le Canard Enchaîné Sorj Chalandon fa un salt valent i compromès.

La quarta paret és una novel·la en què es percep la humanitat de l’autor com a narrador, la dels personatges que crea i la de les idees que són subjacents en tot allò que s’explica. El títol fa referència a la paret inexistent del teatre, la que tanca l’escenari i la que sempre ha de ser absent. Tibant el fil, no hi ha cap obstacle a l’hora de pensar que aquesta quarta paret és el públic, que tanca l’escenari si assumeix, si entén, si combrega, si comparteix allò que es representa, allò que s’explica.

Aquesta La quarta paret no té sentit sense la comprensió de qui la llegeix: no és un títol per al divertiment, és un títol que busca el cos a cos i que repta a la densitat intel·lectual i emocional a l’hora de interrogar els personatges i demanar-los els perquès de la seva conducta. La capacitat de transmetre idees, el tremp narratiu, la serenitat del discurs, l’èxit a l’hora d’evitar prendre partit per alguna de les idees petites i a la d’acostar-se sense reserves a la multiculturalitat ben entesa i la tendresa que sobrevola tot el text són els fonaments en què s’aixequen les tres parets que fan que La quarta paret de Sorj Chalandon sigui una chef d’œuvre imprescindible.