Font: Vilaweb / Assumpció Maresma
L’autor de ‘Retorn a Killybergs’ explica el rerefons d’aquesta novel•la basada en la història d’un traïdor de l’IRA, el seu amic Denis Donalson. La ficció va més enllà del fet i explica en un emocionant relat la història de la lluita irlandesa.

A Sorj Chalandon se li neguen els ulls durant l’entrevista. Les seves novel·les són escrites amb les llàgrimes que ha guardat fent de periodista. ‘Retorn a Killybergs’, d’Edicions 1984, és la història d’una traïció, la de Denis Donalson, que ens explica la lluita d’Irlanda. Abans de començar sabem com acaba: el traïdor és executat. Això no impedeix que ens el llegim d’una tirada. Sense suspens, crea emoció i explica. No justifica, no el jutja. No el perdona. L’escriptor era amic íntim de Donalson i no ens explica la seva història, ni el seu desengany. No és cap relat fidedigne. L’autor es transforma en el protagonista, en Tyronne Meehan, una barreja de Chalandon i Donalson, i s’omple d’ell per explicar-nos la història d’un país i moltes coses més.

Irlanda, Sabra i Xatil·la, la guerra del Golf, Líban, Somàlia, el Txad… no l’han immunitzat de res. Té seixanta-dos anys i és un dels periodistes i escriptors francesos més premiats i reconeguts. Enviat a Irlanda pel diari ‘Libération’ quan tenia vint anys, va descobrir que allà no hi havia una guerra de religions sinó una guerra d’alliberament nacional. Ara ha decidit de no anar més a la guerra; té por de no saber tornar-ne.

—El vostre llibre parla de la història de Denis Donalson, l’heroi de l’IRA que va acabar confessant que era un traïdor?

—Amb Tyronne Meehan, el protagonista del llibre, sóc jo que esdevinc un personatge. Sóc irlandès i un traïdor. Quan escric un llibre cal que hi hagi coses que parlin de mi i que parteixen de la meva vida. Tota la violència del protagonista és la de la meva infància. Jo vaig ser un nen colpejat i he contraposat la violència de la infantesa amb la d’Irlanda. Véns d’aquella violència i parles des de l’interior, des del ventre, des del meu jo. Entre el protagonista i jo hi ha un lligam comú que és el patiment.

—Però Denis Donalson va existir, va anar a la presó perquè era de l’IRA. Era un heroi i al final es va descobrir que era un traïdor. Éreu amics?

—Entre ell i jo hi havia una autèntica amistat. Era el meu germà d’Irlanda, l’home amb qui tenia més confiança d’Irlanda. És l’home que per mi encarnava el combat irlandès.

—El vareu conèixer quan fèieu de periodista de Liberation?

—Vaig anar a Irlanda a fer de periodista quan tenia vint anys i ens vam fer grans amics i les nostres famílies també. Aquest germà va esdevenir un traïdor.

—Comprendre la lluita d’Irlanda li va ser fàcil a un francès?

—Jo tenia vint anys i, com gairebé tothom, em pensava que era una guerra de religió. Vaig aprendre ben aviat que no era això, que els protestants eren descendents dels colonitzadors anglesos. Vaig trobar l’autèntica lluita de classe, l’autèntica guerra d’alliberament nacional tradicional. L’IRA era l’exèrcit dels pobres. Vaig aprendre que eren de cultura catòlica i de religió republicana i no a l’inrevés. La seva heroïna no és la Mare de Déu, sinó la revolta, la insurrecció. Posar una marededéu a la finestra és com posar la vostra estelada al balcó. És dir: jo sóc un opositor i la marededéu encarna l’oposició. A vegades, no sempre, posar bombes és una manera de fer preguntes. El terrorisme és l’exèrcit dels pobres. A Irlanda jo vaig trobar un exèrcit de pobres que no tenien res més, però sempre em deien: no volem fer la guerra, no ens agraden les armes, no hi ha cap amor cap a les armes.

—Quan vau saber que el vostre amic era un traïdor què vau sentir?

—Me n’anava de vacances al Senegal i va sonar el telèfon. Era una companya de ‘Libération’ i em va dir: ‘Denis Donalson és un traïdor’. Li vaig respondre: ‘Què dius?’ Ho acaben de confirmar. Vaig caure a terra desmaiat, com en un film… Vaig perdre totalment la consciència. Això em va trencar la vida, la confiança… Per mi Irlanda eren els morts, els presoners, però sobretot era ell… Per sort, van quedar tots els altres.

—Hi vau parlar, amb ell?

—Havia parlat amb ell set dies abans de confessar la traïció.. No vam parlar mai més. Quatre mesos després el van executar.

—Tots tenim a la porta la possibilitat de passar la frontera, un moment de feblesa?

—La cosa que m’ha interessat explicar en tots els meus llibres és el moment de triar. Hi ha qui cau i hi ha qui no. Hi ha qui aixeca murs, hi ha qui sucumbeix. M’interessa aquest moment en què la teva vida és a punt de canviar. El protagonista del llibre té orgull i té davant la possibilitat de ser un heroi encara que sigui amb una mentida i tria. No parlo de covardia, és una altra cosa.

—L’enemic sempre està pendent de les febleses i això és una arma política de primer nivell.

—Ben cert, les coses que explico al llibre són basades en fets reals. No van passar exactament a Donalson, però si que van passar a gent que he conegut. Presoners que havien complert penes de presó de molts anys, divuit, vint… i estaven esgotats i, tot d’una. quan surten els toca una rifa per a fer un viatge. Això ha passat a més d’una persona de les que he conegut.

—Em pensava que aquest tros d’argument era literatura.

—Justament a un conegut meu de l’IRA li va tocar una setmana de vacances a Espanya i quan van arribar a l’hotel es va trobar un altre presoner que també havia guanyat el premi. L’endemà els feien proposicions a tots dos. Ells van ser contundents, van marxar immediatament de l’hotel i van denunciar el fet quan van tornar a Irlanda. Era habitual: els britànics tenien tota la informació sobre la vida privada i llavors amenaçaven. Si tenies un amant, si…

—Feu un homenatge al vostre amic?

—No. Si enteneu això és que ho he fet molt malament. Al llibre no hi ha perdó, però tampoc hi ha judici. Potser algun dia podré dir que un traïdor també és una víctima, però ara no ho penso pas això. No puc pensar-ho, perquè un traïdor fa matar els amics, traeix la comunitat que vol protegir. Però tot això conviu amb el fet que és un magnífic amic, un marit genial, un pare formidable… Hi ha el meu propi traïdor. Perquè penso que jo sóc tots dos.

—Però vós no ho sou, un traïdor.

—La guerra no m’ha fet un traïdor i no sé què hi ha dins meu. Què faria la guerra dins meu? No ho sé. Per tant, no jutjo.

—Quan comences el llibre ja en saps el final, però igualment t’atrapa. Com ho heu fet això?

—No és cap novel·la policíaca, ni de suspens. Des de l’inici sabem que hi ha un traïdor, però a mi m’interessa oblidar com, pàgina a pàgina, el protagonista oblida que és un traïdor i el lector també mira d’oblidar-ho. Jo crec que hi havia molts moments en què Denis Donalson oblidava que era un traïdor.

—Escriure ha estat molt difícil?

—Molt difícil perquè tinc la impressió que era al seu costat en el camí cap a la traïció. Escrivint aquest llibre he plorat molt, però no de tristesa sinó de còlera. Mentre escrivia, he esdevingut Tyrone Meehan i Denis Donalson.

—Per què trieu el camí de la novel·la per escriure aquesta història?

—Perquè el llibre no és l’autèntica història de Denis Donalson. Ell era un amic i jo no sóc pas cap traïdor. Jo no podia tornar a Belfast preguntant a la seva dona, als seus amics què havia passat… Hauria estat horrible. El meu amic va ser acusat de traïció i cal que jo en parli. Fer la novel·la és una manera de veure’ns a tots dos. En un article de premsa jo no podria intentar ficar-me en la pell del traïdor, però en una novel·la sí. En la novel·la podem tornar-nos a veure, podem parlar abans no es mori. Jo demano el silenci als qui el van a jutjar.

—Què trieu, el periodisme o la literatura?

—Tots dos. El periodisme m’ha ferit molt i la literatura m’ha guarit. Jo he estat sovint a la guerra i he estat ferit íntimament, dins meu. Escriure una novel·la és com guarir-me les ferides. No puc triar entra l’una cosa i l’altra. Totes les novel·les vénen d’una ferida íntima i profunda que des del periodisme no he pogut escriure. El periodisme no pot fer aparèixer el jo. El dia que no tingui ferides ja no podré escriure. Al meu quadern de notes, a la pagina de la dreta sempre hi apunto tot allò que faré servir per al diari: entrevistes, allò que veig… A la pàgina de l’esquerra, hi apunto tot allò que penso. Les meves novel·les són les pagines de l’esquerra.

—N’heu viscudes gaires, de guerres?

—Jo vaig ser un dels tres primers periodistes que van entrar al camp de refugiats palestins de Sabra i Xatil·la, al Líban, després de la matança. Tota la meva vida he viscut amb els nens morts dins el meu cap. En vaig fer un descripció clínica, gairebé mèdica; vaig explicar què hi veia: la mare embarassada morta amb el ventre obert i l’infant sortint de dins barrejat amb els intestins. Volia que si algú llegia el diari mentre prenia un cafè sentís un sotrac. No cal que pari de viure, però que sàpiga que això existeix, que no hi sigui indiferent. Si aconsegueixes això has guanyat. Un periodista ha d’escriure sobre les llàgrimes dels altres, no les seves. És per això que faig ficció.

—Què en penseu, del periodisme que es fa ara?

—Hi ha gent que ho fa bé i també hi ha criminals, lladres i mentiders. Estimo aquest ofici. El periodisme és la meva bandera, ho és tot.

—Perilla el periodisme? Podem fer-hi res?

—Ben segur, jo parlo amb els joves. Els explico que hauran d’informar de gent que no els estima. En aquests moments hi ha quatre periodistes francesos segrestats a Síria. Quan sento gent que, durant un dia de vaga de tren o de qualsevol altra cosa, diuen que han estat ostatges, m’irrito i crido. El nostre combat és posar les paraules al seu lloc. Em diuen: tu creus en el periodisme? I responc: és la meva raó de viure. No som periodistes per a servir el sopar als ministres.

—Com veieu la situació actual?: Catalunya, País Basc, Escòcia.

—El govern espanyol no fa cap esforç per negociar. Deixa podrir la situació. No és pas cap bon càlcul. Si vols fer la pau has de parlar amb el teu enemic. És necessari que comencin a parlar i a negociar. Respecte del País Basc, hi ha un element clau que són els presoners. Els britànics van alliberar tots els presoners quan l’IRA va deixar les armes, sense haver-les de destruir. Va ser així.

—’El quart mur’ és el vostre darrer llibre que parla del Líban?

—Sóc jo una altra vegada. En aquest cas no em dic Antoine. Em dic George, una persona que, com jo, s’enamora de la guerra. És la història de com es pot tornar a viure dins un món en pau. És un llibre que m’ha ajudat a retornar de la guerra. No vull tornar a la guerra perquè sé que no podria tornar a la meva vida aquí.

—Així de cru?

—No vull tornar-me a trobar en la situació d’estimar la guerra. A la guerra tot és intens. A la tarda no saps si l’endemà hi seràs i això ho fa tot més intens: la fraternitat, el dolor… M’ha calgut tornar a aprendre que la vida aquí està bé. Ho he fet pels meus fills. La meva decisió era deixar-ho tot o tornar. Jo he tornat. El protagonista del ‘Quart mur’, en George, ho deixa tot.

Aturem l’entrevista. Toca el torn a una altra periodista. A la pàgina esquerra del meu quadern de notes escriuria: ‘Tinc la sensació d’haver viatjat a l’abisme íntim d’un home que ha viscut dins la història.’