PRÒLEG
de
Reflexos en un ull d’home, de Nancy Huston
Traducció de Josep Alemany, Edicions de 1984, 2013

Bonica com una imatge
Uns ulls masculins miren un cos femení: immens paradigma de la nostra espècie.
Durant els dos mil mil·lennis de vida humana a la Terra, el lligam en els mascles entre mirada i desig ha estat una simple dada de l’existència. L’home mira, la dona és mirada. L’home copsa el misteri del món, la dona és aquest misteri. L’home pinta, esculpeix i dibuixa el cos fecund; la dona és aquest cos.
Evidentment, també les dones miren els homes, i els homes miren els homes, i les dones miren les dones… Però la mirada de l’home al cos de la dona té una cosa específica: que és involuntària, innata, programada en el «disc dur» genètic del mascle humà amb la finalitat d’afavorir la reproducció de l’espècie, i, per tant, és difícil de controlar.
Aquest fet té unes repercussions incalculables i molt subestimades. Un cop sensibilitzats, però, el veiem a tot arreu, per la senzilla raó que és present a tot arreu. Hi ha una infinitat de proverbis, expressions i comentaris populars que hi fan al·lusió. «Ella m’ha entrat pels ulls», diuen els homes. «En aquella època —diuen tranquil·lament en anglès—, no eres ni una lluïssor a l’ull del teu pare.» Podem pensar en els ulls del llop dels dibuixos animats de Tex Avery, que, quan esfixen en una noia bonica, surten de les òrbites i es transformen en cigales…
En l’home, el lligam mirada-desig és proverbial perquè es remunta a la nit dels temps i es fonamenta en un substrat biològic, relacionat amb la supervivència de la nostra espècie. Però en els discursos intel·lectuals contemporanis és aferrissadament negat, rebutjat, oblidat… perquè implica l’existència d’un poderós lligam entre la seducció i la reproducció: idea anatema, foragitada del pensament dels occidentals des de fa mig segle.
*
All the world’s a stage, com diu Shakespeare. Tot el món és un escenari, la vida humana és teatre. Al llarg de la vida, segons els estris que la cultura posa a la nostra disposició, aprenem els nostres papers i els interpretem tan bé com sabem, imitant, improvisant, temptejant, buscant l’aprovació…
Femení, masculí: sí, en part, també teatre. Però només en part.
En les societats tradicionals, les dones s’han adaptat sempre a la mirada dels homes al seu cos. Expressat d’una manera simplista, les femelles joves, tant entre els humans com entre els simis, s’esforcen per seduir els mascles, ja que volen ser mares. S’embelleixen a fi d’assolir aquest objectiu. Encegats per les idees modernes sobre la igualtat dels sexes, que ens neguem a concebre com una cosa diferent de la identitat dels sexes, podem deixar de banda durant algun temps aquesta realitat enorme, però, si no estem totalment parapetats darrere les nostres certeses teòriques, sempre hi haurà un electroxoc que ens la farà recordar.
A la tardor del 2009, la lectura de la novel·la Putain, de Nelly Arcan, va ser per a mi un electroxoc. «I tant que sí! —em vaig dir des de les primeres pàgines del llibre—. Això és veritat: les dones fan tots els possibles per ser boniques. Joves i no tan joves rivalitzen en aquest terreny: s’encrueleixen amb el seu cos, el corregeixen, hi fan una carnisseria, es gasten els diners per millorar-lo, per ser la més jove, la més prima i la més guapa.» Ja ho sabia, és clar. L’escriptora que porto a dins ho sabia; la dona, l’adolescent i la nena ho sabien; només la «pensadora» es negava, a estones, a saber-ho, a causa del dogma dominant de la nostra època, dogma absurd i inamovible segons el qual totes les diferències entre els sexes són una construcció social.
El feminisme no ha sabut ben bé què fer-ne, de la coqueteria femenina. Tot sovint ha conservat la idea cristiana d’una diferència radical entre cos i esperit, i la sobrevaloració d’aquest amb relació a aquell. Ha raonat com si la bellesa física fos un valor alienant, aplicat a les dones pel masclisme mil·lenari, exacerbat, a l’era del capitalisme, per les indústries de la cosmètica i de la moda. Des d’aquest punt de vista, la coqueteria era gairebé un «pecat». «Vés amb compte, filla —deien les mares feministes, igual que les mares catòliques—: quan un noi et fa l’aleta, pregunta-li sempre: “¿T’interesses per mi o només pel meu cos?”.»
Com si el jo pogués prescindir del cos! Com si l’esperit fos més autènticament «jo» que el cos! Com si l’esperit no deixés cap empremta en el nostre cos —la manera com l’agencem, el vestim, el pentinem, el maquillem—! Com si l’apreciació del nostre cos per part dels homes, l’admiració de la seva mirada, la tendresa de les seves carícies no produïssin en nosaltres uns efectes… extraordinaris!
Si persistim a creure en un jo que és, si no immortal, almenys independent de les vicissituds de la vida, és evident que la bellesa, efímera per essència (com el cos, però encara més que ell), esdevé una mena d’impostura. Vosaltres, els homes, la contempleu, l’admireu, us hi voleu acostar per apoderar-vos-en… però no és el meu autèntic jo. No és més que una aparença, una cosa falsa. Com que sé que no té pes, que és pura il·lusió, engany, diferent de mi, em fa vergonya confessar la importància que revesteix als meus ulls…
Cada dona podria escriure la història de la seva relació amb la bellesa, analitzar el lloc que l’aparença física ha ocupat en la seva vida. Com que de jove vaig ser, no una gran bellesa, però sí una dona més que mitjanament bufona, el meu cos ha estat escrutat, escodrinyat, avaluat, jutjat i comentat per milers d’homes desconeguts una mica arreu del món, d’una manera a vegades simpàtica, altres vegades antipàtica.
De jove, reaccionava a aquest fenomen amb furor i indignació. Encara que no hi estigués personalment implicada —quan veia, per exemple, el cartell d’una pel·lícula o la portada d’una revista que presentaven uns quants homes «menjant-se amb els ulls» una dona nua o gairebé nua—, la ràbia feminista m’escanyava. He trigat molt a admetre, o, més ben dit, a recordar, que en les dones també hi ha el desig de ser «menjada amb els ulls». (Fet paradoxal, en parlaré més endavant: les dones són més passives en el discurs feminista que en la realitat.)
Entre la fi del segle xix i el començament del xx, dos esdeveniments han canviat d’una manera radical i en sentit contrari el destí de les dones als països occidentals: la invenció de la fotografia i el feminisme. Els efectes d’aquest doble moviment en la nostra vida són a vegades còmics, altres vegades sòrdids, tràgics i tot. Sens dubte, cap societat humana s’ha vist atrapada en una contradicció tan inextricable com la nostra, que nega tranquil·lament la diferència dels sexes i, alhora, l’exacerba demencialment per mitjà de les indústries de la bellesa i de la pornografia.
Assenyalem amb el dit les dones que es tapen els cabells; nosaltres, en canvi, preferim posar-nos una bena davant els ulls.