Bellíssim comentari d'Anna Carreras sobre l'obra «Una qüestió personal», de Kenzaburô Ôe [El Punt Avui]
14 maig, 2013
Font: El Punt Avui / Anna Carreras
“A quina mena de món van els nadons que es moren?” Sense xarxa, valent, l’escriptor japonès Kenzaburô Ôe (1935), premiat amb el Nobel de Literatura l’any 1994, es fa preguntes com aquesta i les respon per escrit. La seva obra s’apuntala en la frase poderosa, la metàfora lírica i la faula moral. Des d’un empelt occidental, Ôe s’interroga sobre la contradicció i la metafísica de l’home. Fins al límit. L’existencialisme de Sartre, el romanticisme de Blake, la filosofia de l’absurd en Kafka o la mixtura angoixa-primitivisme de Dostoievski s’incrusten en el pensament d’Ôe, entaforat dins la “literatura del desastre”. La seva dissort no és només històrica sinó íntima: a la novel·la Una qüestió personal (1964) –com a El crit silenciós (1967) o a Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria (1969)– hi narra la hidrocefàlia del seu fill Hikari (llum). La novel·la és dura, cínica i fonda: balla èbria entre l’esperança, la resignació, el tedi, el vòmit i la persistència. El naixement d’un fill disminuït (“monstre indefinible”, “nadó vegetal”, “Apollinaire amb el cap embenat”) genera dubtes i por, com la represa de les proves nuclears soviètiques. La imperfecció del cos humà és alhora la fragilitat del planeta: mutacions. El debat entre vida i mort, la mesquinesa atàvica i la tènia d’egoisme són signes de la neurosi de l’individu, dominat per una moral obsessiva cimentada en la vergonya i el fàstic. Una confessió plena de malsons injectats dins el gran malson, el gran teatre de la vida fet del record del món infantil (Peter Pan, Song Goku, Popeye), la crítica al gremi mèdic, els paranys del llenguatge i les trampes psicològiques. Connecto amb Kenzaburo Ôe en la necessitat de superar una experiència personal a través de l’art, lluny de la morbositat i la compassió, en la idea del món com a escenari mediocre i en la figura del neuròtic que lluita amb les seves pors. El talent d’Ôe radica asaber fer la tombarella: dotar d’ales el llenguatge i crear mons nous a partir d’una realitat lamentable farcida de gent nerviosa.
Deixa un comentari