Entremig de les Índies Occidentals i Orientals, segle XVIII avall, la vella Europa descobria encara Tahití, nova Citera on hi campava una sexualitat d’allò més lliure i hospitalària, segons que contaven Bougainville i companys de volta al món. El tot París se’n feia creus, i el filòsof Diderot, ja a la ratlla dels seixanta, sensualíssim sempre, es va fer preguntes i respostes sobre l’amor a la francesa i a la tahitiana —i, de pas, sobre què és conforme o contrari a la natura, sobre l’individu i la societat, sobre la llibertat, sobre la felicitat, sobre civilització, barbàrie, identitat cultural, alienació colonial— en la seqüència de “contes històrics” que Edicions de 1984 treu a la llum en català com a Coses de dones i homes. Sota aquest títol recollim a Mirmanda el tercet de diàlegs mig narratius mig especulatius iniciat amb les històries metropolitanes d’Això no és cap conte i Madame de la Carlière i culminat amb la situació límit viscuda per un capellà de bona fe com mossèn Cinto al Tahití del Suplement al Viatge de Bougainville. El volum inclou, a més, la recensió del llibre de Bougainville que donà origen al conjunt dels tres textos.

Denis Diderot (Langres, 1713 – París, 1784), factòtum de l’Encyclopédie, veritable tot terreny de la Il•lustració, del pensament filosòfic al tecnològic i a la crítica d’art o al teatre, va posar-se també a l’avantguarda de la narrativa moderna pels recursos expressius i estructurals que ens admiren especialment en el no-conte inicial de la trilogia.