Joseph Mitchell

El secret d’en Joe Gould

Aquest llibre que sou a punt de llegir és una porta d’entrada perfecta per entendre l’estratègia i caràcter del periodisme mitchellià. Perquè El secret d’en Joe Gould és molt més que la història d’un personatge estrafolari, amb un passat acadèmic excel·lent a Harvard, que vagava per hotels de mala mort i bars del Bowery vantant-se d’haver escrit una obra mestra del saber universal, la Història oral del nostre temps, un manuscrit de més de nou milions de paraules que havia de revolucionar la literatura planetària i que multiplicava dotze vegades l’extensió de la Bíblia.

Joseph Mitchell va ser un confessionari amb potes que buscava tot allò que la gent no vol saber o li fa mandra de conèixer, amb una oïda sinestèsica i una prosa mil·limètrica. A qualsevol ciutat del món, hi ha cent mil Joe Goulds que són al nostre voltant i que esperen un cronista que els aturi i els escolti, car és en els racons més sòrdids de la humanitat on la literatura s’agrada i aflora. Mitchell escoltava, caminava i preguntava, i ordia un periodisme que, dissortadament, avui és una autèntica ciència-ficció. Després de llegir aquest text immens, ai las!, només ens queda la nostàlgia. La nostàlgia que va fer callar en secret Joseph Mitchell abans de convertir-lo en un clàssic. I ara gaudiu, camineu i escolteu com parla la ciutat.

Del pròleg de Bernat Dedéu

LECTURA BREU

En Joe Gould és un homenet rialler i demacrat a qui, des de fa un quart de segle, es considera una celebritat en cafeteries, tavernes, bars i locals de mala mort de Greenwich Village. De vegades presumeix amb certa ironia de ser l’últim bohemi. «Tots els altres s’han perdut pel camí», diu. «Alguns ja són a l’altre barri, d’altres al manicomi i d’altres al sector de la publicitat.» No és que en Gould visqui sense preocupacions; pateix el turment constant del que anomena «les Tres Xacres»: manca de casa, fam i ressaques. Dorm en bancs d’estacions de metro, a terra en estudis d’amics i en albergs de mala mort del Bowery. De tant en tant camina amb pas feixuc fins a Harlem per anar a un d’aquells establiments coneguts com a «Extensions del Cel» que porten els seguidors del pare Divine, l’evangelista negre, on l’allotgen una nit per quinze centaus. Fa un metre seixanta i poques vegades passa dels quaranta-cinc quilos. No fa gaire li va explicar a un amic seu que no havia fet un àpat com cal des del juny del 1936, quan va anar a Cambridge per assistir a un banquet dels graduats de Harvard del 1911, promoció de la qual és membre. «En matèria de privacions», diu, «sóc la màxima autoritat dels Estats Units.»

Mitchell, Joseph

Nascut en un entorn rural proper a la vila de Fairmont (Carolina del Nord), Joseph Mitchell arribà el 1929 a Nova York —l’únic personatge de tota la seva literatura periodística—, on començà a escriure cròniques alimentàries sobre els aspectes més estrafolaris de la vida a Manhattan en diaris avui desapareguts com ara The World o el New York Herald Tribune aprofitant-se de l’ambient decadent i sòrdid que havia provocat la depressió econòmica del crac borsari i les seves consegüents escenes de misèria. Tres anys després, l’editor i periodista del The New Yorker St. Clair McKelway el fitxà com a redactor al setmanari on va treballar fins a la seva mort i Mitchell es va convertir així en un dels principals escriptors americans del segle xx.