La figura del doctor Joan Solé i Pla (1874–1950) ha romàs oculta als ulls dels historiadors i, de retruc, del públic en general, a causa del seu idealisme: durant l’etapa noucentista, perquè, fidel a la Unió Catalanista, va mantenir un apoliticisme rigorós; durant l’etapa republicana, perquè, malgrat ser diputat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Parlament, no va aspirar a càrrecs ni de partit ni de Govern. I, tanmateix, avui, seixanta anys després de la seva mort, retrobant el fil de la seva trajectòria i del seu vast llegat documental, el seu testimoni el converteix en un personatge valuós per comprendre els orígens i l’evolució del nacionalisme català, sobretot de la seva vessant més intransigent.

Amic inseparable de Pere Aldavert i Àngel Guimerà, Solé i Pla que, per edat, pertanyia a la generació dels catalanistes que entrarien en el joc electoral, va esdevenir una figura inclassificable i original en el món barceloní de principis de segle xx: un romàntic amb tints modernistes enmig de l’eclosió del noucentisme. Un metge que, apassionat de la botànica, combinava la medicina tradicional amb l’homeopatia. Durant la Primera Guerra Mundial, va contribuir a crear el mite dels 12.000 voluntaris catalans allistats a la Legió estrangera francesa.

Escollit diputat, Solé i Pla va romandre fidel a Macià i, a partir d’aleshores, va viure les tensions en el si d’ERC. D’aquest període, el seu és un dels testimonis escrits més durs contra Lluís Companys. Ara bé, Solé i Pla també va ser crític amb Josep Tarradellas i amb aquells qui, al seu parer, ocupaven càrrecs al Govern de la Generalitat sense tenir la formació adequada. Durant la Guerra Civil, va destacar en la defensa del patrimoni cultural, en el salvament del monestir de Montserrat i en l’alliberament a Montblanc del cardenal Francesc Vidal i Barraquer. Però també és valuosa la seva narració d’episodis obscurs com els viatges a França per comprar armes per a Estat Català.

Queixós de la gestió del president del Parlament, Josep Irla, en el moment de l’evacuació de Barcelona al gener de 1939, Solé i Pla es va exiliar a Colòmbia. Allí va viure el darrer decenni de la seva vida enyorat de Catalunya, enmig d’un carteig incessant amb els dirigents i intel·lectuals de les comunitats catalanes d’Amèrica, i, sobretot, amb Carles Pi i Sunyer.

Aquesta biografia recorre la trajectòria d’aquest polític, però va més enllà. Obre noves perspectives en els orígens i l’evolució del nacionalisme radical català, sovint massa simplificat per manca d’estudis biogràfics que el text següent vol contribuir a eixamplar.

Enllaç al blog de l’autor