La Fada de les Engrunes
“Així doncs, va ser amb molta recança que em vaig adonar ja fa temps que una història fantàstica perdia la millor part del seu encant quan es limitava a distreure l’enteniment amb emocions efímeres, com un foc d’artifici, sense deixar res al cor.” Ens diu Charles Nodier en el seu pròleg.
Hem pogut copsar la importància que en les nostres vides han tingut els contes de fades i com ens han ajudat a endreçar sentiments, a reconèixer emocions, a entendre millor la vida: ens donen recursos, eixamplen la imaginació.
Nodier creu en els contes fantàstics, però es troba en un món de “descreguts” i es planteja que només ens pot fer arribar la seva història a través d’un llunàtic o d’un boig. És d’aquesta manera com el narrador va a buscar una prolongació d’ell mateix per fer-nos escoltar la seva Fada de les Engrunes. Un conte per a nens que s’han fet grans.
Charles Nodier (Besançon, 1780 – París, 1844), acadèmic i escriptor, és un dels autors més prolífics de la llengua francesa i va ser un dels grans impulsors del romanticisme. El Cénacle, el seu saló literari, va ser un punt de trobada de tots els futurs grans noms de la literatura romàntica francesa. Era un admirador dels relats fantàstics de l’escriptor alemany E. T. A. Hoffman, de Goethe i de Shakespeare. Va viure sota el Terror, fou presoner polític i exiliat el 1803 per satiritzar Napoleó. Filòsof, entomòleg, bibliòfil i bibliotecari prestigiós de la seva època, el 1833 va ser escollit membre de l’Acadèmia Francesa.