Aquesta primera antologia general en llengua catalana dels Assaigs de Michel de Montaigne (1533-1592) no només ret homenatge a una de prèvia, Les pàgines immortals de Montaigne, escollides i explicades per André Gide, sinó que comparteix amb aquella la idea que actualitzar el clàssic és una de les maneres d’assegurar-ne la supervivència.

La tria de Gide es basava en una interpretació dels Assaigs -en català hi ha una versió completa de l’obra a càrrec de Vicent Alonso- vinculada a les circumstàncies i les necessitats que ell percebia com a contemporànies, per a la qual cosa va tendir a eliminar-ne els aspectes que creia que eren més caducs. El lector trobarà en la lectura de Gide sobre Montaigne que presentem com a introducció els motius d’aquella preferència.

“Si se’m retreu haver acerat en excés les idees de Montaigne, respondré que molts dels seus comentadors ja s’ocupen d’embotonar-li la punta. Només les he abrigat, he tret l’estopa que enfarfega una mica els Assaigs i que sovint impedeix que atenguem els seus trets.”

André Gide, Montaigne

“Els altres formen l’home; jo el descric i en represento un de particular ja prou mal format, que jo, si l’hagués d’afaiçonar de nou, faria certament ben diferent de com és. Mes ara ja està fet. Amb tot, els traços de la meva pintura no es perden, si bé canvien i es diversifiquen. El món no és sinó una alternança contínua. Totes les coses hi oscil•len de manera incessant: la terra, les roques del Caucas, les piràmides d’Egipte, tant pel moviment comú com pel particular. La constància mateixa no és altra cosa que una oscil•lació més esllanguida. Sóc incapaç de fixar el meu objecte. Passa enterbolit i vacil•lant, amb una mena d’embriaguesa natural. L’agafo en aquest punt, tal com és, en l’instant en què m’hi entretinc. No pinto pas la seva essència; en pinto el passatge.”

Michel de Montaigne, Assaigs, III, II

Amb pròleg d’André Gide.