Un tast de «Temps curvilini a Krems» de Claudio Magris

10 desembre, 2021

Us oferim un tast de Temps curvilini a Krems, en què l’autor Claudio Magris reflexiona sobre el temps en cinc contes diferents. Aquest conte es diu “El porter” i explica la història d’un empresari jubilat acostumat a manar a la feina i a obeir les ordres de la dona quan arriba a casa.

[…]

Una regla, si era vàlida, valia per sempre. La vida no tenia excepcions, les seves lleis eren iguals per a tots, com la de la gravetat. Amb el matrimoni també havia anat així. A casa sempre ho havia decidit tot l’Anna i ell havia estat feliç. L’Anna era guapa, amb els ulls negres i les espatlles a l’estiu tan morenes, i quan es girava a mirar-lo, alçant la boca per rebre un petó, no hi havia res a discutir. Ell sempre havia dit que sí, tant a taula com al llit; fins i tot havia estat ella la que s’havia inventat certs jocs i els havia imposat, però sense adonar-se’n, de tan abnegada, i havia continuat tiranitzant-lo i disposant, despòtica i inconscient, els trasllats, les vacances, els àpats, l’escola dels fills, sempre convençuda de secundar la seva voluntat.

Feia molt de temps que ja no hi era, l’Anna, i d’ençà d’aleshores tot s’havia tornat opac; es recordava perfectament de l’amor, de detalls petits i tot, però com d’una cosa impersonal, que igualment hauria pogut succeir a algú altre. Però que dolç que havia estat arribar al vespre a casa, d’una reunió d’accionistes o d’un consell d’administració, de vegades d’una seu propera i de vegades d’alguna gran ciutat llunyana, i fer finalment el que li deien, després d’haver lluitat i fins i tot d’haver bramat tot el dia per imposar als altres el que havien de decidir i havien de fer, per aconseguir que quedessin convençuts no tan sols que era una bona elecció, l’única, sinó també que ja hi estaven d’acord. Alguna vegada, si era realment necessari, clavava un cop fort amb la mà sobre la taula, però això passava poc.

Ell mateix se sorprenia de la creixent incomoditat que li produïa donar ordres seques i encara el sorprenia més que els altres, quan sentien les seves disposicions, no se n’adonessin. En canvi a casa… No era ell qui havia de decidir si es canviava de roba o no, ni quan s’asseia a taula, ni si estava d’acord amb la idea de convidar a sopar la setmana següent els Benazzi i els Segelmeier. Fins i tot havia après a acceptar passivament, sense reaccionar, els atacs de vegades agressius i immotivats de l’Anna, estocades imprevistes —rampells, en dialecte— que naixien d’imprevisibles canvis d’humor, de qui sap quins ressentiments. No li agradaven, aquests estirabots. La mala lluna i el malestar eren estats d’ànim insignificants, refluxos àcids de l’ànima que per bona educació s’havien de sufocar. I aquella fal·lera ferotge de sentir-se incompresa, es veia com la satisfeia rebre ofenses reals o suposades… Però no s’hi empipava, posava entre els estirabots i ell una
capa dúctil i impenetrable.

L’Anna, sí, es podia dir que l’havia estimada, tot i que no tenia del tot clar què volia dir, això. Quan pensava en ella no hauria sabut explicar si el cor se li encongia o se li eixamplava: en el record, de vegades la desitjava, els peus que li agradava besar, els cabells que li queien per les espatlles i fluctuaven davant dels seus ulls quan la tenia al damunt, com li agradava de fer. I tanmateix no hauria pogut dir que la trobava a faltar. Un altre, encara que sigui la persona més estimada, sovint fa nosa, complica les coses.

Però aquella casa, aquella terrassa on es posava a fumar, eren obra seva, de l’Anna, i era tan agradable, després de navegar tant, menjar la flor del lotus ajaguts a la riba; murmuri d’un mar que s’aquietava, es calmava i lliscava cap al son imminent. Un son breu, el repòs del guerrer que poc després, al despatx, tornaria a donar ordres, a doblegar les dificultats o a capgirar-les com un guant per transformar-les en girs que el portarien, quasi sempre, a vèncer.

No, totes aquelles bregues, fins i tot educades, però de vegades aspres i sovint falses, als consells d’administració no havien estat gens agradables. Ara, en canvi, assegut a la seva garita, retrobava la pau dels dinars a casa, de la breu pausa que donava escalfor a tot el dia. Per la finestreta saludava els inquilins que entraven i sortien passant per davant de la porteria; agafava el diari i amb la mirada corria entre les ratlles com entre onades alçades per una lleu bufada de vent; les notícies en el fons li eren indiferents, desapareixien, engolides entre una onada i l’altra. Deixava de banda el diari, aclucava els ulls, sobretot quan entrava un sol enlluernador per la finestra, que no es molestava a velar amb la cortineta.

Les coses s’empaitaven, canviaven de color, es perdien, tornaven sota les seves parpelles, cares ben conegudes que sobtadament eren unes altres i no hauria sabut dir quines. Mirava de retenir-les però ja s’havien esfumat, com les hores mandroses i inexorables. I cada cop més sovint se sentia als llavis aquell somriure que descobria les dents, era quasi un tic. Va girar la cantonada del vell carrer teresià, ja quasi hi era. Un gos alçava la cama contra la paret, el raig de líquid baixava com un serpentí i desapareixia entre les pedres, el color groguenc li agradava. Després de la mort de l’Anna, havia hagut de tenir en compte ordres i prohibicions més explícites. La Chiara, per exemple, no volia que el Mitzi Matzi pugés a les butaques, perquè les esgarrapava i deixava pèls pertot arreu; saltar-se aquelles prescripcions havia exigit una tàctica complexa, elaborada llargament amb cautela, coronada, al final, per l’èxit, però que sempre necessitava vigilància. La família l’estimava i ell també els estimava. El petó de la Chiara a la galta li recordava certs matins als boscos moravians, amb el sol pur acabat de sortir i el vent lleuger a la cara. En Marco, el seu fill, es quedava de bon grat a xerrar amb ell; i fins i tot la Paola, la filla que vivia a Zurich, li telefonava i li escrivia sovint; els dos nets li preguntaven moltes coses

Estava content, tot i que hauria preferit escoltar més que no pas parlar; quan li preguntaven coses de la Moràvia d’abans de la Gran Guerra, li semblava que tenia moltes coses a dir, però després se li morien a la boca i aleshores feia veure que havia perdut el fil, a la seva edat hi tenia dret, així el deixaven en pau. Estimava els nets, però sentia Hannsdorf, amb la serradora que feia olor de fusta i de resina, i el burčák, el vi nou fresc de verema, molt més a prop. De totes maneres la casa era gran; s’hi podia estar sol i deixar sols els altres, el fill, la nora, els nets, sense pesar a ningú.

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *