Font: Jordi Nopca / Diari Ara

Va créixer a Verdun i viu a Longwy, un petit municipi de la Lorena francesa. Així i tot, cada dia agafa el cotxe i travessa la frontera que separa França de Luxemburg, on dirigeix l’hiperactiu centre cultural Kulturfabrik. Serge Basso de March té 56 anys i ha publicat poesia, teatre i dues novel·les negres, escrites en col·laboració amb Enrico Lunghi, en què, a més de la resolució d’un misteri, s’hi troba una radiografia satírica del món de la cultura luxemburguesa. “El país es defensa molt bé per diversos motius: perquè és ric i hi ha subvencions, perquè hi ha molta gent culta i perquè és un lloc d’intercanvi, obert als altres, on coexisteixen el francès, l’alemany i el luxemburguès -explica-. La nostra política cultural no rebutja les influències, les integra, i aquesta és una de les claus del nostre èxit”.

Basso va debutar el 2006 amb el llibre de poemes Contremarge. Dos anys després va publicar El revers de l’arena, que Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep Maria Sala-Valldaura han traduït exquisidament al català. És un volum petit, de menys d’un centenar de pàgines, en què l’autor tria alguns “moments, records i objectes” de la infantesa. “Volia fer un llibre que anés més enllà de les memòries personals i que pogués emocionar el lector -reconeix-. Em permetia parlar de la immigració a la Lorena, tema molt poc tractat en la literatura francesa. Venia d’una família obrera, però no volia escriure un llibre trist ni lacrimogen”.

El revers de l’arena és un volum tan delicat com els records que conté: hi ha des de la navalla d’afaitar que feia servir el pare, la por nocturna als monstres de sota el llit i els diumenges que ajudava la mare a preparar tallarines o nyoquis. “El pare va marxar del Friül amb 22 anys. La mare va deixar Itàlia quan només en tenia cinc -diu-. A mi em van tenir de grans. Em porto 28 anys amb el primer germà, i som set. No vaig ser un fill volgut, però em reconforta saber que els pares encara feien l’amor després de tant de temps junts. Estaven molt enamorats. Quan va morir el pare, la mare es va acostar al taüt i es va acomiadar així: «Sempre t’he estimat i et continuaré estimant fins que em mori»”.

Basso es considera un “zombi” a la seva família: “El pare sempre em va demanar què construïa, amb el que feia, i a mi em costava molt donar-li una resposta, perquè la meva feina no era manual. Em tocava treballar en una fàbrica i en comptes d’això vaig anar a parar al teatre. Em tocava seguir els partits de futbol i, en canvi, llegia llibres”. L’autor té ganes de tornar a les memòries: “Si n’escric un altre volum serà sobre l’adolescència, període de doble ruptura, personal i familiar. Va ser en aquell moment que vaig virar cap a un altre entorn social i em vaig desclassar”.