Font: Eduardo Lago / Babelia / El País.cat

Fa deu anys Lydia Davis (Northampton, Massachusetts, 1947) va abandonar les vicissituds de la vida a Manhattan i es va traslladar amb el seu marit, el pintor Alan Cote, a un petit enclavament prop d’East Nassau, tres hores al nord de Nova York. L’habitatge on viu actualment la parella, un edifici de maó vermell de tres plantes amb sostres que fan cinc metres d’altura, va ser construït als anys 30, i durant dècades va ser la seu de l’escola local. Les antigues aules han estat adaptades a les necessitats domèstiques i a les exigències creatives dels seus inquilins. El gimnàs és avui un taller de pintura, i altres cambres fan d’estudi o de biblioteca. Els immensos quadres abstractes de Cote omplen les parets de diverses sales, compartint l’espai amb les delicades fotos fetes pel fill del matrimoni, en Theo.

El 2009, després de gairebé quatre dècades de feina en relativa foscor, van aparèixer els Cuentos completos (Seix Barral), de Lydia Davis, un volum de 700 pàgines que recollia els dos centenars de relats breus inclosos en les quatre col·leccions publicades per l’escriptora al llarg de la seva vida. Al llibre es va poder constatar el seu domini del conte, gènere que sempre ha tingut el màxim reconeixement i estima en la tradició nord-americana, i en el qual Davis ha inscrit el seu nom per sempre amb autoritat i contundència, encara que no estigui gaire clar què són exactament els brevíssims textos que escriu. Els seus segments en prosa tenen un nivell d’intensitat i concisió que els situa molt a prop de la poesia o la il·luminació filosòfica. Un dels seus principals admiradors, Jonathan Franzen, va intentar resoldre l’assumpte, referint-s’hi com “una mena de Proust del relat breu”. Després d’una sèrie de reconeixements que van culminar amb la concessió del Premi Internacional Man Booker l’any passat, s’ha publicat fa poc a Catalunya Ni puc ni vull (Edicions 1984, [traducció de Yannick Garcia]), volum que reuneix els relats escrits per l’autora després de l’aparició dels Cuentos completos. Així mateix veu la llum per primera vegada en castellà El final de la historia (Alpha Decay), única incursió de Lydia Davis en la novel·la, text d’un interès extraordinari sense el qual no és possible entendre totalment el conjunt de la seva obra. L’escriptora se serveix una tassa de cafè i deixa que passin uns segons abans de respondre a la pregunta de què aporta Ni puc ni vull respecte al seu treball anterior com a autora de microficcions.

“La meva obra ha anat evolucionant amb el temps, encara que em resulta difícil explicar exactament com. Les primeres col·leccions incloïen històries més tradicionals que tenien una certa extensió. Hi havia relats curts però no minúsculs, com ara. Crec que en aquest últim llibre m’he aventurat més amb la forma. Sempre assajo noves formes d’escriptura, i en l’últim llibre porto aquesta tendència encara més lluny. Hi ha més llistes. Per primera vegada apareixen seqüències o sèries, com les anomenades històries somni o la seqüència de 13 històries Flaubert. Es tracta d’excepcions. Es podria dir que en aquest nou llibre hi ha textos que s’apropen més al que és un poema, encara que la raó per la qual trenco les línies no és que els vegi com a versos sinó una manera d’indicar com han de llegir-se, efectuant una pausa després de certa frase. Caldria considerar que són una mena de poemes primitius, però sense caràcter líric. Es tracta més aviat de breus esclats en prosa que vull que estiguin nítidament separats en la ment del lector. La meva intenció, per descomptat, no era crear poemes”.

Més interessant encara que la publicació d’una nova col·lecció de relats ultracurts de Lydia Davis és la recuperació d’El final de la historia, la seva única novel·la. Què va motivar la irrupció d’un format tan aliè al que sempre ha fet una mestra tan depurada de la forma breu?

“Mai m’he considerat una novel·lista. Des que vaig començar a escriure em vaig sentir escriptora de contes… Però si em remunto als orígens, el primer que vaig escriure va ser poesia, tot i que allò era més aviat una mena de conjur verbal. La novel·la va sorgir quan ja feia més de vint anys que escrivia contes. Tinc un ampli espectre de registres, des d’una o dues línies fins a un paràgraf, una pàgina, dues pàgines, i en alguns casos textos una mica més extensos. A mesura que són més llargs es tornen més narratius, i com més curts són, més s’assemblen a una cançó. Pot ser que no siguin poemes, però el llenguatge, el ritme i la forma són més musicals, un aspecte que es converteix en l’element prioritari. Però fins i tot entre els textos més breus n’hi ha de molt diferents. Alguns són com un crit; altres, s’assemblen a una meditació. Realment la novel·la era una espècie de conte llarg. No era qüestió que jo considerés que havia arribat l’hora d’escriure una cosa orgànicament diferent des del punt de vista narratiu, sinó que, de sobte, em vaig topar amb un material que necessitava molt més espai del que jo li podia atorgar dins dels límits d’un relat”.

Més vegades de les que li ve de gust recordar, Lydia Davis ha hagut d’afrontar la insistent pregunta de quin llibre s’enduria a una illa deserta. De fet, la resposta no pot ser més reveladora: “El Diccionari Oxford de la Llengua Anglesa”, diu rient, “perquè em permet fer trampa: són 20 volums”. L’ocurrència posa en relleu una predilecció molt profunda. A Davis la fascinen els aspectes més immediatament materials del llenguatge. Res la fa més feliç que parlar de sintaxi, gramàtica i lexicografia. I res la diverteix més que traslladar els codis d’unes llengües a unes altres, la qual cosa il·lumina un dels aspectes més interessants de la seva personalitat: la seva passió per la traducció literària, una tasca que va començar a exercir durant els seus anys d’estudiant universitària. “Una de les raons per les quals van passar set anys entre la publicació de Cuentos completos i Ni puc ni vull és que em van sortir les dues traduccions més importants de la meva vida: el primer volum d’A la recerca del temps perdut, de Proust, i Madame Bovary, de Flaubert. El repte era immens, però quan em van proposar traduir Proust no ho vaig dubtar. Fa tota una vida que tradueixo. Havia escalat cims molt alts i ara em proposaven escalar el més alt de tots. Vaig acceptar el repte. Vaig trigar tres anys i, quan vaig acabar, em van proposar que traduís Madame Bovary. Al principi vaig dir que no, però al cap d’un temps em vaig adonar que trobava a faltar traduir. Després de Proust m’enfrontava a una altra tasca titànica, però el més curiós és que quan vaig acabar no vaig voler parar, i vaig seguir traduint, aquesta vegada de l’holandès. És el que em té ocupada en aquests moments. Estic traduint A. L. Snijders”. Una altra elecció molt simptomàtica. Snijders, de 77 anys, es dedica a una modalitat de relat ultrabreu a la qual l’autor es refereix com a zkv. Quan el 2010 se li va concedir el Premi Constantijn Huygens pel seu treball en aquest gènere insòlit, Snijders, que manté una distesa comunicació per correu electrònic amb la seva traductora a l’anglès, havia publicat un total de 1.500 zkvs.

“Traduint m’ho passo molt bé”, assenyala Davis amb eufòria, evocant com va descobrir Snijders. “Era a Amsterdam, ara fa uns tres anys, i vaig decidir que amb qualsevol país, i amb qualsevol idioma al qual s’hagués traduït la meva obra, jo intentaria al meu torn traduir una mica d’aquest idioma a l’anglès… Ja sé que són molts idiomes, i cada vegada més, però ho intentaré. He traduït una història del castellà [un conte de l’escriptora mexicana Ana Rosa González Matute, aclareix], del portuguès, de l’alemany i ara estic amb l’holandès. He estat exposada a molts idiomes. El primer va ser l’alemany, quan vaig anar a l’escola a Graz, Àustria, amb vuit anys. Al castellà vaig estar exposada a l’Argentina, també quan era molt jove. Potser ara estic intentant reproduir aquelles experiències de quan era una nena”.

L’art del silenci

Acabada l’entrevista, l’escriptora es dirigeix a un aparador on hi ha una revista que té un interès particular per mostrar. En aquest exemplar apareix publicat un assaig seu sobre el treball pictòric del seu marit, Alan Cote. A la portada apareixen juxtaposats els noms de Siri Hustvedt i Lydia Davis. La coincidència resulta tan insòlita com violenta. Un perfil sobre Lydia Davis publicat fa uns mesos a The New Yorker amb motiu de l’aparició de Ni puc ni vull en anglès al·ludeix a un episodi, força conegut, que va afectar profundament totes dues escriptores.

El 1974, Lydia Davis es va casar amb Paul Auster. S’havien conegut quan els dos estudiaven a la universitat, ella a Barnard i ell a Columbia, i després d’això van passar junts uns anys a França. La parella va tenir un fill, en Daniel, que tenia dos anys quan els seus pares es van divorciar. Poc temps després Hustvedt i Auster es van casar. Quan Daniel Auster tenia 18 anys es trobava a l’apartament on dos coneguts personatges del món de la nit novaiorquesa van assassinar un traficant de drogues, comprant el seu silenci a canvi de 3.000 dòlars propietat de la víctima.

El cas es va saldar judicialment amb una admissió de culpabilitat per part d’Auster, que va ser sentenciat a cinc anys de llibertat condicional. L’última pregunta registrada a la gravadora, formulada amb el màxim respecte i prudència, té a veure amb Daniel Auster. Com era previsible, l’autora va declinar amb educació respondre. Malgrat tot, i per això una publicació tan aliena al sensacionalisme com The New Yorker no l’eludeix, la qüestió és pertinent i, de fet, tant Hustvedt com Davis l’aborden en dues obres que, tot i que són radicalment diferents des del punt de vista literari, coincideixen en l’honestedat amb què duen a terme la seva indagació. Hustdvedt va escriure sobre l’episodi amb una sorprenent transparència en la novel·la titulada Allò que vaig estimar. Davis al·ludeix a l’assumpte amb l’obliqua nuesa que caracteritza la seva escriptura al relat titulat “Selfish”. La història aprofundeix de manera summament abstracta en la verinosa combinació de culpa i egoisme que presideix de vegades les relacions entre pares i fills. És el més lluny que aquesta dona és capaç d’arribar: potser només Samuel Beckett la supera a l’hora d’exercir l’art del silenci.

Convidada a evocar un episodi de la seva vida particularment important per a ella, Davis em va explicar que un dia, passejant per París, va veure Beckett palplantat en una cantonada. La seva admiració per ell llavors arribava fins al punt que es dedicava a copiar frases de l’irlandès en un quadern, intentant desxifrar l’enigma de la seva escriptura. “Vaig decidir seguir-lo. Després de recórrer unes quantes carrers es va endinsar als jardins de Luxemburg, i es va detenir davant d’una pista de tennis, a veure un partit”. Al cap d’una estona es va allunyar, sense haver-hi intercanviat ni una sola paraula.