Font: Sóc el que llegeixo

I quan sembla que el comences a tenir calat, et sorprèn. I gràcies a la literatura per aquestes sorpreses tan agradables. E.L. Doctorow és un dels grans i el que ha fet amb aquest llibre és deixar per escrit, si és que calia, que escriu per necessitat.

“El cervell de l’Andrew” sembla un llibre experimental. Començar a llegir-lo és entrar en la perplexitat, lliurar-te a no tenir el control del que està succeint. El fil narratiu es desplega davant dels teus ulls sense que puguis demanar una pausa, perquè el cervell és així, perquè el pensament és així. I és que pàgina a pàgina, el llibre és un recorregut pels circuits mentals de l’Andrew, únic i flamant protagonista de la història.

La genialitat arriba quan en aquest trajecte és el mateix Andrew qui reflexiona sobre la seva existència, la seva realitat. L’etern debat filosòfic de l’existència i la consciència. La ment i el cos. I en això Doctorow és un mestre. Posar veu i obrir camí en la ment dels seus personatges és la seva principal aportació a l’art. I jo li agraeixo.

“Fer-se passar pel que no és, aquesta és la feina del cervell. Es dedica a això. El cervell fins i tot pot fer veure que no és el cervell. ¿A si? ¿I què pot fer veure que és, només a tall d’exemple? Doncs la major part del temps, i fins fa ben poc, l’ànima.”
 
“Si pogués tornar-me boig segurament seria millor que no pas la sensatesa d’aquesta solitud meditativa. Jo i la meva ombra… ballem a les fosques. Tinc un bon ganivet per tallar pa i de tant en tant me’l miro. Ell em torna la mirada.”