Us oferim el relat ‘El cos’, un Spin-Off de la novel·la Afores de Ramon Mas publicat a la revista Time Out

Cada cop que observo la bèstia boteruda que m’ha pres el lloc, la carn em prem el cor. Em dol pensar que així és com em veu el món. Per ells soc matèria abonyegada, un esquinç que esbufega en lloc de respirar, un bistec mal tallat que passeja impunement entre els homes.

El meu reflex s’atura en un aparador. Empasso l’arcada i apresso el pas. Això soc
jo? M’aterreix haver d’identificar-me amb aquest esguerro. Certament que dins meu no
hi trobaràs un prat verd, ni una font clara, però tampoc el monstre que porto al damunt. A part, si el caràcter se m’ha gangrenat, serà per influència del cos.

I tanmateix ja no em tracten malament. De jove rebia més pals que el bestiar.

M’estomacaven pel sol fet de creuar-los pel carrer. Però alguna cosa ha canviat, ara no
m’increpen ni em persegueixen, ara aguanten la mirada fins que jo l’aparto. No sé si ho fan per por d’ofendre’m o per la més mòrbida de les curiositats. ¿És compassió això que espurneja a les seves pupil·les? ¿o potser és agraïment per la satisfacció que els dono fent-los sentir normals?

Sigui pel que sigui, han deixat d’expressar el fàstic a cops de pal. Ni tan sols la canalla
em converteix en blanc de la seva crueltat: fugen de mi com de la pudor. És quelcom més que un canvi de mentalitat, és un encanteri, màgia negra que converteix l’odi en llàstima, cristianisme sense cristians.

Era lletja,
granotesca,
i tenia la
mirada
resplendent
d’una
beata

 
Ahir, quan tornava del bosc de la Boca del Llop, que és on vaig a perdre’m, se’m va acostar una noia que passava la trentena. Era lletja com un pecat, granotesca, i tenia la mirada resplendent d’una beata. Em va posar una mà a l’espatlla i un somriure a la consciència, i va parlar com qui es dirigeix a un infant indefens.

–Vol que l’ajudi a creuar el carrer?

No vaig atènyer a respondre. Setanta-cinc anys arrossegant-me pel món i tot el que
coneixia del contacte humà era la violència. Tanmateix, aquella nova actitud tampoc em
resultava agradable. El cos sencer em crepitava com un carn esqueixat. Soc un monstre, un ésser repulsiu que us fa sentir incòmodes, no un vell decrèpit incapaç de valdre’s per si mateix.

El cert és que no tenia cap intenció de passar a l’altra vorera, com tampoc havia fet cap gest que ho insinués. La noia insistia que em deixés ajudar, m’ho exigia. La seva obstinació era furiosa fins a tal punt que va agafar-me el canell i em va estirar a través de la calçada. Jo em vaig deixar dur, una caiguda a aquesta edat podria fer-me a miques els ossos. Un cop a l’altra banda em va assegurar que podia comptar amb ella sempre que la necessités, i se’n va anar tota cofoia, amb les galtes enrogides.

Vaig tornar a creuar el carrer per reprendre la meva ruta habitual, atabalat a causa del parèntesi forçós, i amb la impressió que aquella noia no havia acabat d’entendre qui
li feia el favor a qui.