Font: Marina Porras / Diari Ara

Si sempre és difícil confiar en un narrador en primera persona, que pot fer trampes i manipular-nos, encara es fa més difícil quan aquest narrador és un egòlatra convençut que el món gira al seu voltant. És el cas del Charles, protagonista i veu d’aquesta novel·la, un dramaturg d’èxit i renom que als seixanta anys abandona el teatre i es muda, en un gest teatral i místic, a una casa aïllada i envoltada de penya-segats de la costa anglesa. Des d’allà escriu aquest diari personal que aspira a ser unes memòries que acaben convertides en vida novel·lada. “Sóc en Charles Arrowby […], no tinc dona, ni fills ni germans, soc el mateix vell conegut de sempre, glamurós i fràgil a causa de la fama. Vaig néixer a Stratford-upon-Avon, en el frondós centre d’Anglaterra. Naturalment, dec tota la meva vida a Shakespeare”.

Aquest excèntric narrador té per missió tramar un vincle de confiança amb nosaltres, i triomfa perquè la seva és una veu carismàtica i potent. Les confessions sobre la família, les explicacions trivials sobre els seus àpats i les disquisicions filosòfiques es barregen en un text que té un magnetisme tan atractiu com el seu autor. Perquè seduir i manipular és el que ha fet el Charles amb tots els que ha tingut al voltant. El seu encant el fa un controlador, sobretot amb les moltes dones que l’han estimat: “Sempre he corregut cap a les dones com cap a un refugi. De fet, ¿què són les dones, sinó refugis?” I el mateix dubte s’aplica a nosaltres, que ens preguntem si aquest megalòman ens està fent servir per amagar-se. Hi ha una cita de La Bruyère que es va repetint i explica molt bé la seva relació amb l’amor: “Només estimem una vegada, la primera”. Aquesta serà l’excusa del Charles per explicar-nos la bogeria d’història que és la trama central del llibre, que té a veure amb el retrobament del seu primer amor, que li va robar la puresa quan el va deixar plantat. L’aparició de la dona que va ser l’amor de joventut del Charles és el punt d’inflexió que canvia el mecanisme d’ El mar, el mar, que es transforma en una novel·la extraordinàriament teatral.

La casa del penya-segat es converteix en un escenari on van apareixent personatges que es creuen entrant i sortint, que s’imposen i que s’amaguen, que ens ofereixen situacions estranyíssimes i sorpreses per anar recargolant una trama que sembla que no s’hagi de resoldre. L’accident central es va complicant mentre el lector s’acomoda en el paper d’espectador d’aquesta comèdia d’aires shakespearians i reflexions proustianes. La barreja entre aquest to vodevilesc i les disquisicions morals, mesclades amb l’aparició d’elements fantàstics i desconcertants (d’aura mística, de faula moral) són la clau de l’èxit narratiu de Murdoch. Aquesta combinació va ser criticada per Harold Bloom, que deia que l’autora era alhora fantasiosa i realista, i que la barreja de les dues visions de vegades se li descontrolava. És un retret que podem entendre quan hem llegit cinc centres pàgines i les divagacions s’allarguen indefinidament. Però un dels secrets de la lectura és que hem d’acceptar que Murdoch vulgui allargar el final, que no vulgui resoldre la trama tal com el Charles no vol enfrontar-se a la realitat. Al capdavall, el llibre és un joc, i l’autora està jugant amb la resistència i la confiança dels lectors per veure fins on aguanta.

Murdoch deixa clares les seves influències quan diu que l’exemple de com s’ha d’explicar una història ve de Shakespeare: inventar personatges i enfrontar-los a alguna cosa dramàtica que alhora tingui un profund significat espiritual. És així com funciona la novel·la, que és la lluita d’un home contra els seus fantasmes i la idealització de la seva joventut. I és també una baralla constant entre l’art i la vida, perquè costa molt d’acceptar que “a diferència de l’art, la vida té una manera irritant de tirar endavant a ensopegades, coixejant, posant en dubte solucions i, en general, il·lustrant la impossibilitat de tenir una vida feliç o virtuosa per sempre”. Ficció i realitat, literatura i vida, mentida i veritat. Són conceptes forts i no podria ser de cap altra manera venint d’una autora que reconeix Shakespeare com a mestre i que es resisteix a separar gaire fantasia i realitat perquè sap, com sabia el geni, que “el món és un escenari”.