El «Torero d’hivern» de Miquel Adam, al blog del Senyor Dolent
23 novembre, 2015
Font: El blog del Senyor Dolent
Després de llegir a força lloc que aquest era un llibre que calia llegir al final m’hi he decidit, desconeixent completament l’autor, a lo loco, vivint al límit!
I els contes d’aquest llibre són genials i irreverents, un president d’escala a qui se li puja el càrrec al cap i es converteix en el Escalanista (sí, clara referència a Stalin), i un fumador que recorda això: Mon pare era perico i per cada gol de l’Espanyol em donava cinc duros, per això només podia fumar Ducados. Un home que es desperta el 1986, en ell mateix el 1986 però recordant tot el que sap ara, caiguda del mur, challenger, lligues i les vides futures dels que ara van de mascles alfa a l’escola… m’ha recordat molt el còmic Barri llunyà de Taniguchi, i com que és un còmic collonut sempre és bo que me’l recordin.
Especialment destacable el conte «La tomba del vell Vera», on veig referències a Dovlatov (editat per LaBreu) i al món literari, i al graó més baix d’aquest món hi ha treballar a la FNAC… Veràtov és un desconegut autor rus que es converteix en l’obsessió del protagonista que aprofitant que treballa en una editorial el comença a publicar, concretament el publica l’editorial La Puça (jo ho tinc clar Veriatov-Dovlàtov, La Puça-La Breu). Però és també un retrat del món editorial des de dins però una mica com un torero a la barrera. O un conte amb un protagonista que juga a un joc tipus Age of Empires, que té gràcia després de llegir un conte protagonitzat pels individus que poblen aquests jocs, que actuen moguts per un impuls superior que no es discuteix. L’usuari es refugia en el joc, acollonit per la paternitat que se li ve al damunt, i nostàlgicament comença a carregar partides guardades deu anys enrere, quan era algú a qui la paternitat li quedava terriblement lluny (fins i tot com a concepte).
Llibre excel·lent, amb una part central (en té 3) de treure’s solemnement el barret.
Porto una ratxa de llibres destacable, fins i tot amb els contes, no sé si és sort o casualitat o què, però tenim literatura catalana per molta estona i de la bona.
Deixa un comentari