Tendim a glorificar la prosa complicada i els llibres que costen d’acabar. També els que tenen un ritme frenètic que avancen mitjançant girs de guió. I tot i així, l’èxit d’Elizabeth Strout (Portland, 1956) radica precisament en textos minimalistes en què l’acció és ínfima. Aparentment. Aquests personatges empenyen Strout a escriure cada dia. “Com que vaig créixer en un poble petit mai no veia gaire gent, i per això la gent smepr em’ha fascinat, Mai he trobat res més fascinant que la gent normal i corrent, o que imaginar el que sent una altra persona. De petita vaig entendre que els llibres ens poden fer sentir el que els altres senten.

Filla de pares molt religiosos, es va criara Portland, Maine, en una casa sense televisors però amb llibres, tot i que cpa del sllibres que hi havia era infantil. La seva primera lectura va ser Plomes de colom de John Updike, que li va fe rvenir ganes de créixer de seguida per experimentar les aventures de la vida adulta. Es va enganxar al plaer de descobrir els clàssics i va trobar en l’escriptura la fórmula per viure en altres móns.

“La imaginació em dona la llibertat de fer el que vulgui. La ment de petita em va ajudar a alliberar-me i anar a altres llocs”, explica Strout, que a Ai, William reprèn el personatge literari de Lucy Barton, amb qui comparteix tantes coses (provenen d’una infantesa en aïllament, són escriptores, s’han divorciat dels dos primers marits i van arribar a Nova York als vuitanta), que és difícil no pensar que la Lucy és el seu reflex literari.

La màgia del detall

“Com que soc novel·lista he d’escriure això gairebé com si fos una novel·la, encara que tot sigui cert, tan cert com m’és possible”, escriu Strout a la seva última novel·la. Li preguntem si en ajuntar cadascun dels seus llibres podríem conèixer Elizabeth Strout i la seva història, perquè potser comparteix amb el seu personatge, la Lucy, aquesta incapacitat de narrar sense que les pròpies vivències intervinguin en la ficicó. “No, no soc cap dels meus personatges, però crec que els conec bé. Hi ha una part petita de mi en tots ells; sinó no seria capaç de crear-los. Crec que en escric sobre la gent que he observat a llarg de tota la vida. No conec cap Lucy Barton ni cap Olive Kitteridge, però cada cosa que he observat acaba creant els meus personatges. Sempre he estat una gran observadora”, respon.

Lucy Barton, com Elizabeth Strout, també té la qualitat d’observar el que és minúscul. A Ai, William la protagonista reflexiona sobre l’existència, explora els sentiments múltiples que hi ha en tots els matrimonis (fins i tot els que s’han acabat) i se centra en la pèrdua. Compara la solitud de la pena amb “relliscar per la façana d’un edifici de vidre molt alta quan ningú no et veu”, però no creu que la pèrdua s’amagui.”El que sí que penso és que és un procés tan personal que es fa complicat compartir-lo, i per això la literatura és una bona manera de superar-ho.  Llegir sobre la pèrdua d’una altra persona et pot ajudar, si aconseguixes identificar-la amb la teva pèrdua”.

A la novel·la, la Lucy, que acaba de perdre el seu marit, acompanya el seu exmarit William en un viatge que els transformarà tots dos; el passat fa de copilot. “Podem intentar fugir del passat, però no arribarem gaire lluny. La força del passat és pdoeros ai moldeja cadascú d’una manera diferen. La mare del William, la Catherine, sembla que n’ha estat capaç, però no sabem si ho ha aconseguit. La Lucy en canvi sempre està marcada pel seu passat, que no l’abandona”, explica Strout.

La Lucy Barton prové d’una família humil que va conèixer la pobresa extrema, però la major pobresa que ha viscut és l’emocional. Les abraçades que la mare no va fer-li marquen l’esdevenir d’un personatge que aconsegueix travessar les fronteres entre classes, un tema que sempre ha interessat a la Strout. Li pregunto si creu que el somni americà pot ser perillós. “No ho crec, però sí que penso que té una cara alarmant, com ara creure que els diners són la resposta. La gent ha de creure en alguna cosa, i en realitat ja ni sé què és, el somni americà. La Lucy és un personatge enèrgic perquè es mou per Nova York com una dona exitosa però sempre se sent propera a la tristesa de la qual prové. Això és le que fa que la gent sigui interessant: si la veuem passejar per la Gran Poma no tenim ni idea del que passa dins seu. La diferència és que la lluita entre la vida interior i l’exterior, en el cas de la Lucy, és més acusada que en la resta”.

Un èxit increïble

El somni de la Lucy sempre havia estat publicar un llibre, però l’èxit va arribar-li amb cert retard. Enviava relats a la revista New Yorker i els els rebutjaven, va estudiar Dret, va fer un màster de Gerontologia, va fer de cambrera de còctels i va exercir d’advocada durant sis mesos. “Era molt dolenta. Recordo que una vegada vaig aparèixer als jutjats sense tenir cap dels documents que necessitava; crec que rebre tantes carabasses em va ajudar, les històries que escrivia no eren prou bones. Han anat millorant amb el pas del temps, i vaig entendre que si volia assolir la meva meta havia de seguir escrivint. Experimentar el rebuig és el que m’ha fet escriure llibres bons”.

Malgrta haver guanyat el Pulitzer i ser la reina dels bestsellers Strout no es considera una escriptora d’èxit. “Mai no aconsegueixo tenir la sensació d’èxit, i és trist, perquè soc conscient que tinc èxit. Quan publico un llibre sempre sento certa desconnexió, i em preocupo que no hagi sortit bé”.

Aquesta entrevista és una traducció parcial de l’entrevista que Marta Alonso va publicar en castellà a la revista MujerHoy.