Hola de nou, Elena.

El que m’ha vingut al cap de sobte mentre llegia la pregunta que em fas ha estat el poema d’Emily Dickinson ‘Soc ningú! Qui ets tu?’.

Soc ningú! Qui ets tu?

També ets -ningú- tu?

Quin parell estem fets!

No ho diguis! t’aconsellaran -ja ho saps!

Com de depriment -ser- algú!

Com de públic -com una granota-

Dir el nom propi -el juny perenne-

A un admirador pantanós!

“Dir el nom propi…” (Com t’admiro per mantenir-te en l’anonimat). Però aquest poema és tan fresc i tan innocent, en certa manera. I aquestes primeres ratlles crec que m’han quedat gravades des que les vaig sentir per primera vegada quan era una nena, perquè així és com em sento -feliçment, així és com em sento. Soc ningú!

Crec que molt poca gent entén això de mi. He estat (crec) acusada de falsa modèstia, i tot i així ni és falsa ni és modèstia. És senzillament que quan escric -el ‘jo’ que la gent veu, la persona que la gent creu que soc- desapareix i jo em converteixo en el text mateix. I quan emergeixo, el meu sentit del meu jo original torna a la condició de ningú. Això a la gent li costa comprendre-ho.

La meva comprensió d’això és que tot ve del meu context familiar purità de Nova Anglaterra, que insistia que no hem de reclamar l’atenció de ningú. (Fins i tot avui quan algú pregunta a la meva mare si està orgullosa de mi ella respon “No, per què hauria d’estar-ne orgullosa?”, i de fet entenc la seva resposta). I tot i així crec que va més enllà de l’herència cultural amb la qual vaig créixer. Realment gairebé sento que no tinc entitat -tot i que sé que en tinc. (Recordo quan era adolescent i un dia la mare em va preguntar, amb gran irritació: “Per què no pots ser tu mateixa?” I el que no vaig dir-li però vaig pensar va ser: Però soc molta gent a la vegada!). Malgrat tot dic que soc ningú. Perquè soc ningú. Però soc conscient que aquesta no és tota la veritat. Però tampoc és fals. I aquest és el quid de la qüestió.

La persona que estimes que et va dir que els escriptors se senten omniscients -el que m’interessa és la frase “encara penseu que les vostres històries poden abarcar un món que ni tan sols un equip d’especialistes pot explicar”.

Francament, m’agradaria creure que això és veritat. Que els escriptors fan exactament això, “abarcar un món que ni tan sols un equip d’especialistes pot abarcar”. Sinó per què ho estic fent? (Parlo per mi, ara). Si es pot explicar d’una altra manera, endavant. Però vull ccreure que el que escric no es pot explicar de cap altra manera que a través de la història que estic explicant.

Quan em preguntes si hauríem de reduir les nostres ambicions… De cap manera. No!

Això implica que soc molt ambiciosa, que estic treballant des del punt de vista incial de la Lucy/Sarah, el punt de creure que puc fer-ho. I és veritat. Tot i que mai sé si puc fer-ho, i sovint fracasso. Però el meu ‘jo’ que és ningú i la persona ambiciosa (jo) que intenta escriure alguna cosa que no es pot explicar ni amb l’ajuda d’un equip d’experts -bé, tot és veritat: ser ningú i ser ambiciosa alhora; som aquí.

Però quan preguntes si les nostres ambicions s’han de veure reduïdes i si l’escriptura es convertirà -si ja s’ha convertit- en mera transcripció de fets banals responc amb fermesa que no. No hauríem de reduir les nostres ambicions, i escriure -per Déu, espero que la meva escriptura- no es converteixi mai en la transcripció de fets banals!

Això és el que crec: és la pressió entre les línies del text, i la pressió que emergeix de sota el text, i la pressió que sura damunt del text, el que dona a l’escriptura el seu significat; és el que no està escrit a tocar del que està escrit, el que fa que alguna cosa vagi més enllà de l’explicació de l’equip d’experts. I això és el que passa quan vas més enllà dels marges (si t’entenc bé) i és el que és misteriós, és el que volem.

Dius que aquesta persona estimada va dir-te “resigneu-vos-hi: si vols, i si la gent et llegeix, et convertiràs en part d’un sector -un de prou irrellevant, entre altres coses- de la indústria enorme de l’entreteniment”. M’hi resigno. Però no m’hi capfico. Abans de preguntar-me la meva opinió em vas dir que, quan la persona estimada va dir-te això no vas saber com respondre, però que ara sí que en sabries, tot i que de manera confusa. Què has arribat a extreure’n, de la teva confusió sobre això?

M’agradaria fer-te una altra pregunta. En el teu tercer assaig d’aquest llibre dius: “Fabriquem ficcions no tant per fer que la falsedat sembli certa sinó per explicar la veritat més inexplicable amb fidelitat absoluta a través de la ficció”. Hi estic del tot d’acord. Però la pregunta que et vull fer ara és sobre la veu. Em va interessar sentir que vas passar temps escrivint en tercera persona. Què has trobat de tan alliberador, d’escriure en primera persona, que t’ha permès “escriure la veritat més inexplicable amb una fidelitat absoluta”? Per mi, la Lucy era la seva veu. I a la teva obra, els protagonistes són la seva veu. La teva habilitat en explicar la Lina a través de la Lenù a les novel·les napolitanes és una manera brillant d’emprar la primera persona. Pots parlar una mica més d’aquesta tria de la veu en primera persona en contrast amb l’escriptura en tercera persona?

Estimada Elizabeth,

M’encanta que la teva resposta sigui tan apassionada, i la llegeixo amb gran plaer i profit. Per explicar-te el meu punt de vista -no gaire diferent del teu, penso- començaré per la pregunta final.

Per què vaig abandonar la narrativa en tercera persona? Et donaré una resposta curta per no avorrir-te. A partir d’un determinat moment vaig començar a sentir que la tercera persona -especialment si s’empra amb destresa- era un truc. En realitat no hi ha cap història de l’altre que no estigui filtrada per un ‘jo’. I una tercera persona narrativa el narrador de la qual no es fa explícitament present em va començar a semblar poc convincent, com explico a Als marges. Per molt que el nostre amor pels altres i pel llenguatge com a acte d’amor intentin contínuament, insistentment i desesperadament sortir dels marges de la primera persona del singular, seguim sent cossos orgànicament tancats en el nostre isolament. Un cop vaig haver entès això em vaig convèncer que l’altre només es pot descriure de debò a partir d’un ‘jo’ que col·lisiona i que es desplega en la col·lisió. I de moment, en qualsevol cas, no he deixat de banda aquesta primera persona atrotinada. Per mi explicar històries és col·lisionar amb un transeünt -cito Baudelaire- i negar-me a passar de llarg.

No tinc res contra l’entreteniment, si em permet seguir sent ningú i continuar sent només text.

Aquí tornaré a la teva resposta -que faré llegir al meu amic- i al poema de Dickinson en particular. M’encanta aquest poema, i entenc en quin sentit fas servir els versos. Nosaltres els que escrivim -dius- no som diferents de la gent normal, amb la nostra experiència limitada com a individus, les nostres arrels històriques i culturals. I quan comencem la feina ens perdem en l’alfabet, fins al punt que coincidim amb el nostre text. Però -tal com dius- aquest text és i segueix sent molt ambiciós, encara que no ens hagi posseït cap dimoni, encara que no siguem oracles, encara que no sentim que som algú i encara que no tinguem ni tan sols el desig d’esdevenir algú. Més aviat -i aquí soc jo qui insisteix- és la nostra escriptura ambiciosa la que ens requereix deixar de banda aquest ‘jo’ definit biogràficament.

‘Ningú’ -el ‘ningú’ de Dickinson, absolutament diferent al ningú de l’astut Odisseu- és (ara diré el que penso) el veritable nom, potser, de qualsevol dona que escriu, perquè escriu des d’una tradició essencialment masculina. Intentem fer servir l’especificitat d’escriure tan bé com podem (ho has definit bé). Ens capbussem en els recursos emmagatzemats a l’antic bagul de la literatura. Fem baixar aquest cistell fins al nostre cervell ben ordinari i en traiem paraules i memòria. Però amb prou feines ens pertanyen. Per tant, si som honestes, anirem dolorosament més enllà dels marges i farem col·lisionar paraules i memòria, i més enllà de la cerca als marges, amb una ambició foramida, buscarem els nostres noms una vegada i una altra. Però no ens interessa tenir un nom, ni fer-nos un nom; ens interessa anomenar, fer que la nostra escriptura sigui veritablement nostra.

L’amic que he mencionat diu: endavant, com a molt contribuiràs a la indústria de l’entreteniment. No tinc res en contra de l’entreteniment, si em permet seguir sent ningú i continuar sent només text. M’agraden les granotes de Dickinson: són l’alteritat, els altres, i els seus quefers em fascinen. La meva escriptura vol col·lidir amb ells, enfonsar-m’hi, alterar-los. Què hi ha de mal en reescriure els seus cors de juny de dalt a baix? Nosaltres les dones som ningú, però la nostra escriptura és ambiciosa, com – i fins i tot més que- la de Dante: ell era enormement ambiciós i volia perdre’s en tothom i en tot per assolir les profunditats: no és casualitat que s’inventés les verbs de dissoldre els marges com inleiare, inluiare, intuare, immiare (entrar a ella, entrar a ell, entrar a tu, entrar a mi). Com tu, estimada Elizabeth, estic a favor de la modèstia real i l’ambició veritable i generosa. M’agradaria que totes les dones que volen escriure tinguessin una pràctica comuna d’escriptura disruptiva, que intenta fer tremolar totes les formes i descriu aquest tremolor, el caos que causa, les composicions que descomposa, i l’esforç de redibuixar totalment els marges de la Història i de totes les històries.

Article original publicat a The Guardian.