Font: Lluís Llort / El Punt Avui

Han trigat, però Edicions de 1984 han publicat el segon títol de la col·lecció Propera parada, després de Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie, a finals del 2014. En aquesta ocasió, Xaval gras es menja el món [traducció d’Albert Torrescasana] també és una novel·la que arriba amb l’aval de diversos premis, tot i ser el debut de la seva autora, Kelly Louise Going (Rhinebeck, Nova York, 1973), que després ha publicat un parell de novel·les més i mitja dotzena de llibres il·lustrats. Tot i que la col·lecció és de l’anomenat crossover, és a dir, per a lectors joves i també per a adults, és una novel·la tant o més atractiva per a adults com per a joves. Poc importa, en qualsevol cas, perquè té virtuts de sobres per encaixar amb un percentatge ampli de lectors, que se sentiran atrets, o no, pels personatges i la trama seguint uns gustos literaris personals i no pas per l’edat.

El protagonista és Troy Billings, un noi de Nova York que té 17 anys, fa 186 centímetres d’alçada i pesa 135 quilos. És gras i suat i carregat de complexos. Ell ens explica la història en primera persona. La seva mare va morir fa 9 anys i viu amb el seu pare, militar tot just jubilat, i un germà un parell d’anys més petit. En Troy està a punt de suïcidar-se llençant-se al metro quan un noi dos anys més gran, Curt MacCrae, el convenç perquè no ho faci. Així comença la relació entre tots dos joves, pal de paller de l’obra. Curt havia anat a l’institut de Troy. És un sense sostre, autodestructiu (s’automedica; no és un drogoaddicte clàssic i tòpic), escardalenc, malaltís (probablement bipolar, si més no pels canvis d’humor), brut, però amb dues grans virtuts: és un bon guitarrista i té una capacitat de seducció molt alta. A l’institut era una mena de llegenda. Curt recluta Troy perquè toqui la bateria a la seva banda (una banda de dos, tot s’ha de dir). Enfrontar-se a l’instrument, a la por escènica, a creure’s capaç d’alguna cosa farà madurar Troy.

Troy i Curt són personatges antagònics que aviat es complementen, encara que sigui ara estrenyent llaços d’amistat, ara engegant-se a dida. El tema de la música (no gaire versemblant, però poc importa perquè és l’excusa, el nexe entre tots dos personatges, i podria haver estat la pintura, la literatura o la mecànica) és ben present, però també l’autoestima, la superació, la solitud, l’orfandat, la germanor, la fama i l’èxit, la malaltia, les famílies desestructurades, la mort, la capacitat de mirar més enllà del nostre melic…

Going té un estil àgil però mai tou ni lacrimogen (i podria ser-ho. No dóna les diferents lectures de l’obra mastegades com si el lector fos idiota. La creació dels personatges i les situacions que va plantejant estan ben administrades, amb subtilitat i un magnífic equilibri tècnic i de punts d’interès que evolucionen. Titllar-la de joia potser és excessiu, però una bella perla natural, rodona com el Troy, sí que ho és.