Font: El Punt Avui / Emili Bella

“Per què hauríem de mantenir una autoritat palestina?”
És israelià. És àrab. Parla en àrab. Escriu en hebreu. El guionista i periodista Sayed Kashua reflexiona sobre la identitat palestina i el tracte d’Israel als seus ciutadans

Pertany a la minoria àrab amb ciutadania israeliana. Sayed Kashua (Tira, 1975) publica ara en català la seva tercera novel·la, Segona persona del singular (Edicions de 1984) [trad. Roser Lluch], per la qual va rebre el premi Bernstein al millor narrador en hebreu menor de 50 anys. Hi explica la complexitat de la quotidianitat d’identitats atrapades en les contradiccions d’una societat que pateix els efectes de dues plaques tectòniques en continu fregadís.

Parli’ns de la seva infantesa.
La veritat?

Tota.
Me’n recordo molt, no sé si és per nostàlgia o per buscar la veritat. Va ser bona. La trobo a faltar molt. Vaig néixer a Tira, on hauria volgut viure sempre. La meva àvia era una presència molt dominant a la meva vida, vivíem a la mateixa casa. Avui Tira no es pot comparar amb la d’aleshores.

Com ha canviat?
El problema més gran d’avui a Tira és el crim. És molt més poblat que abans, durant la meva infantesa. Va passar de poble a ciutat i ara té més de 20.000 habitants. Quan jo hi vaig créixer era un lloc molt més petit i pacífic. Ara, malauradament, hi ha tirotejos gairebé cada dia. La seguretat personal ha esdevingut un dels maldecaps més grans de la gent, de la meva família, que encara hi viu.

Va estudiar amb nens jueus?
A Tira, no. Pràcticament no vaig tenir relació amb jueus. Tira és una ciutat musulmana i no hi teníem cap contacte. Va ser més endavant, quan tenia 15 anys, quan em vaig traslladar a una escola totalment jueva a Jerusalem. Els àrabs de dins d’Israel pertanyem al sistema d’ensenyament israelià i comencem a aprendre hebreu, les lletres de l’alfabet, a tercer grau.

El jove del seu llibre és, com vostè, de Tira. És el seu alter ego?
És un d’ells. D’alguna manera, sí. Segons la meva dona, pateixo d’un gran narcisisme, no puc escriure d’altra cosa que de mi. Em veig en l’advocat [del llibre], que és més gran, però també en el jove.

Diu a Segona persona del singular que “les probabilitats que un jueu entengués l’àrab eren minses, i que el sabés llegir encara eren més insignificants”.
Tots els àrabs que viuen a Israel parlen amb fluïdesa l’hebreu. Però els jueus no entenen pràcticament res d’àrab. No l’estudien a l’escola i els que ho fan a secundària ho fan per raons militars ulteriors: per enrolar-se a la intel·ligència. Els materials que usen per aprendre’l són eminentment militars, no tenen res a veure amb la cultura. Me’n recordo perquè jo vaig anar a una escola jueva i ensenyaven a dir “dos terroristes escapats de Gaza” i coses per l’estil. Res a veure amb poesia o literatura.

Quin és el principal problema per als àrabs israelians?
Aquest país no va ser construït per als àrabs de l’Estat d’Israel, però va ser construït a la seva terra. Jo parlo hebreu i estic considerat un escriptor hebreu, els meus impostos els pago a Israel, visc a Jerusalem, veig la televisió israeliana, com molts àrabs, però tot i això Israel no és el meu país. És el país d’algú que viu a Califòrnia, és jueu i no parla ni una paraula d’hebreu. És el seu país perquè és jueu.

Què impedeix que se’l senti com a seu?
La bandera és l’estrella de David, l’himne conté les paraules “ànima jueva”, de manera que no m’hi puc sentir identificat, encara que sigui un àrab nascut allà. Aquest estat tampoc no pot ser el meu si continua ocupant territoris on viu la meva gent, la meva família: molts àrabs israelians tenim lligams familiars amb palestins de Cisjordània i Gaza. Jo tinc família a Ramal·là i en camps de refugiats a Tulkarem. L’Estat encara no és per a tots els ciutadans, sinó només per als jueus. Fins i tot en el cas de Tira i altres llocs molt pròxims a Cisjordània hi ha un pla del govern per desfer-se’n si s’assoleix un acord. O sigui que fins i tot el nostre futur com a ciutadans d’Israel tampoc no és segur.

Viu en un barri jueu i escriu en hebreu, però és àrab. Se sent com una ovella negra, atrapat entre dos mons?
No necessites escriure en hebreu per sentir-te així, n’hi ha prou havent nascut com a àrab a Israel. Potser jo, perquè escric, m’hi enfronto més que àrabs amb altres professions. Només escric sobre gent en la mateixa situació que jo. I escric en hebreu, però és que només pots estudiar en hebreu. Si vols ser membre de la Knésset [el Parlament israelià], metge, advocat… si ets presoner parles en hebreu als zeladors. L’hebreu és a llengua de l’Estat d’Israel i tots els àrabs ens hi trobem.

A fora s’entén què passa a Israel?
De vegades sembla que ni la mateixa gent que viu a Israel no ho entén. Jo mateix, no sempre ho entenc. Si ets estranger i només mires les notícies, veus que hi ha una guerra entre israelians i palestins i no saps com n’és, de complicada. No estic segur de quants estrangers saben sobre la minoria palestina dins d’Israel o si saben fins a quin punt Israel no és una democràcia, especialment en relació amb nosaltres, els àrabs israelians. Els sociòlegs en diuen etnocràcia, perquè és una democràcia només si ets jueu. No tinc clar si la gent sap com estan creixent els assentaments dins de Cisjordània. No estic segur que la gent sàpiga com de trista és la situació a Jerusalem, com es va desconnectant la ciutat de la resta del territori. Saben, generalment, que hi ha un conflicte en marxa.

Com a israelià que viu a Jerusalem, sent tensió en el dia a dia?
Tinc un amic alemany que va venir a visitar Jerusalem fa uns mesos i va quedar xocat per la quantitat de soldats amb armes, pels carrers, però per a mi és normal. He viscut a Jerusalem durant 23 anys i quan estic tens és quan llegeixo les notícies, quan sento els mitjans israelians, quan sento els polítics israelians, però no quan vaig a restaurants, a bars, quan quedo amb amics o vaig a treballar, ni quan torno al meu barri, ni quan vaig amb els meus veïns jueus a fer un cafè. Em prenc la política en un sentit molt personal. No puc desconnectar el que passa a Cisjordània i a Gaza amb el que passa a Tira, el meu poble dins d’Israel, això em posa molt tens.

Arab labor és una sitcom, una comèdia, però no hi ha humor al seu llibre.
No, no sento que les meves novel·les hagin de ser divertides. Són diferents llenguatges. A Arab labor hi ha molt d’humor. És televisió comercial en un dels canals més importants d’Israel. Sense humor no hauria aconseguit mai situar aquestes qüestions i ni la llengua àrab en prime time. Sovint dic que, quan vaig començar a escriure Arab labor, l’única possibilitat per a un àrab per sortir en prime time era cometre un atac suïcida. Va ser una feinada i estic molt content que el canal acceptés el xou. Va ser un èxit. És una cosa que no acabo d’entendre.

Deu ser difícil fer riure sense fer enfadar ningú a Israel.
És impossible. Suposo que la gent a Israel és molt sàdica [riu], àrabs i israelians. De quina altra manera es pot explicar si no el meu èxit?

El sentit de l’humor és un camí cap a la pau?
Els extremistes no en tenen gaire. Es prenen massa seriosament a ells mateixos. De les dues bandes, no són capaços de criticar-se a ells mateixos. Potser si hi hagués més bon humor no es prendrien tan seriosament les qüestions nacionals. Però si em preguntes si la pau depèn dels diners o de l’humor, et diré que dels diners.

Per què, doncs, els israelians accepten les seves crítiques?
Una de les raons és potser perquè realment em considero a mi mateix un ciutadà d’Israel. Sóc ciutadà d’un Estat del qual no estic d’acord amb la definició d’Estat jueu. No penso que sigui una democràcia. Estem lluny de ser iguals, però em considero a mi mateix un ciutadà israelià encara que el país no m’hi consideri. Somio el dia que Israel sigui un estat en què no em sentiré avergonyit de dir que sóc israelià quan parli de mi. Mentrestant, no m’agrada perquè Israel equival a ocupació, discriminació, racisme.

Té fe en el procés de pau impulsat pels Estats Units?
No tinc cap raó per fer-ho, però no em puc permetre no tenir l’esperança. Només llegint què està passant, entenc que res de bo n’està sortint. Espero de veritat que sigui un acord prou bo també per als palestins, però estic molt preocupat.

Com afecta la guerra a Síria els àrabs d’Israel?
Ser ciutadà àrab d’Israel vol dir que ets menys i que estàs discriminat. L’equació ha estat sempre: no us podeu comparar amb els israelians, però mireu els vostres germans a Síria i al Caire, mireu els veïnats pobres al món àrab. Podeu agrair a Déu que encara sou aquí, encara teniu feina, assistència mèdica; la vostra situació és encara millor que la resta dels àrabs. Aquesta és l’equació a Israel: no us compareu amb els israelians de Tel Aviv, sinó amb la gent que viu a Damasc.

I les primaveres àrabs?
Quan van esclatar, vaig escriure que hi ha àrabs joves que volen democràcia, que estava molt content perquè com que sempre ens deien que ens hi comparéssim, ara que cridaven democràcia i llibertat, què ens dirien? Que sortíssim també als carrers d’Israel per reclamar igualtat? Però després tot es va arruïnar. Una de les coses contra les quals no pots lluitar i no et pot fer menys esperançat o optimista és la situació al món àrab. Ara ens diuen que deixem de parlar d’igualtat i mirem què ens estem fent a nosaltres mateixos a Síria. Ja no puc mirar les notícies i veure les imatges de mort i destrucció a Síria.

Què se n’ha fet de la primavera palestina?
Va començar a Gaza amb una revolució contra les autoritats corruptes. Llavors els Germans Musulmans, com ha passat a altres països, se’n van apoderar. Va començar allà, anys abans que a la resta del món àrab. Però la situació dels palestins és totalment diferent a la d’Egipte, perquè l’aixecament contra algú a Palestina ha de ser contra Israel, que és qui mana de veritat, no pas contra les autoritats palestines. A Israel hi ha la consciència que Cisjordània és un altre país. Però és el mateix govern i el mateix país.

I si les negociacions fracassen?
Espero que si les negociacions de pau fallen, Abu Mazen [president de l’Autoritat Nacional Palestina] dimiteixi i doni les claus a Israel perquè faci una ocupació directa. Aquesta és la realitat i la veritat: no hi ha necessitat d’amagar-se darrere d’una cosa anomenada autoritat palestina. Va ser establerta per crear un Estat palestí, però ara, que no hi haurà cap estat i tenim pobles separats per murs, que no es pot anar d’un punt a un altre i que Israel és qui decideix on aixeca assentaments i més assentaments… per què hauríem de mantenir una autoritat palestina?