Edicions de 1984, que enguany celebra el trentè aniversari, comença un ambiciós projecte de recuperació de l’obra de Faulkner traduïda al català

Edicions de 1984 acaba de publicar El llogaret, de William Faulkner, en traducció de Maria Iniesta i Agulló. Amb aquesta publicació, la sòlida editorial de Josep Cots, que enguany celebra el trentè aniversari, comença un ambiciós projecte de recuperació de l’obra de Faulkner en català. L’any que ve, publicaran La ciutat, i l’any següent, La mansió, i així amb El llogaret i amb aquestes dues obres quedarà completada la trilogia de la família Snopes en llengua catalana. Els Snopes és una de les famílies més pernicioses de tota l’obra de Faulkner, apareixen ja subsidiàriament a Santuari i a Absalom, Absalom, però és en la trilogia que s’inicia amb El llogaret on podem veure l’abast de la força i la cobdícia de Flem Snopes. L’obra de Faulkner recrea el món de les grans famílies meridionals (els Bundren, els Compson, els Stupen, els Snopes) després de la Guerra de Secessió, un univers de decadència immens expressat en els mínims detalls: “Mai no viuré prou per esgotar les petites escenes quotidianes de la meva terra natal.”

Faulkner va néixer a New Albany, Mississipí, el 1897. No va acabar cap carrera, però sota la tutela de l’escriptor Sherwood Anderson va completar una sòlida formació autodidacta. Tenia un caràcter esquerp: se sentia més feliç caçant animals que en el confort del cercle familiar. Era un home taciturn, li agradava beure. Va viatjar força. Durant la dècada del 1920, va viure una temporada a París, però no va relacionar-se gaire amb l’anomenada generació perduda de la qual formava part i que també vivia a París: Hemingway, Fitzgerald, Dos Passos, Pound. Deien que li agradava mirar Joyce de lluny prenent cafè, encara que mai no va gosar acostar-s’hi. El seu món no acabava de ser aquella modernitat parisenca, sinó el sec i àrid paisatge del sud que bullia dins seu. Tanmateix, dels anys de París va agafar el gust per l’experimentació. Té novel·les estilísticament molt agosarades.

L’obra de Faulkner fa sempre un cert respecte. El seu estil és enrevessat i innovador, de frases llargues amb moltes subordinades, que avança a batzegades temporals, endavant i enrere, amb molts monòlegs interiors i un gran barroquisme. Però per poc que se li faci confiança, la seva potència expressiva crea una gran fascinació. És una escriptura obsessiva i gairebé hipnòtica, plena d’èpica i de religiositat. El tema és el deep south nord-americà. Les històries se situen en l’imaginari comptat de Yoknapatwpha, ben arrelat al Mississipí. El sud dels Estats Units ha jugat sempre un paper essencial en la història de la nació i Faulkner el reivindica. És des d’aquest arrelament, que la seva escriptura esdevé universal, pouant en el seu origen: “Vaig aprendre que per ser escriptor, calia ser primer aquell que era en néixer. Havia de recordar aquell qui era.”

Justament El llogaret és una novel·la ideal per entrar en el món de Yoknapatawpha. Quan el redacta, Faulkner ja ha deixat enrere els experiments literaris i arriscats d’El brogit i la fúria i la seva escriptura és de tall més clàssic. Hi narra l’ascensió social de Flem Snopes a través de la família Varner que domina la regió. Amb coaccions velades i amenaces, Flem li prendrà el negoci al fill i es casarà amb la filla. Flem és un home enigmàtic, fred i sense escrúpols, que es confronta a un altre personatge central, V.K. Ratliff, un comerciant de ciutat, amo i senyor de les tafaneries, astut i clarivident. Aquest Ratliff és un dels personatges més agradables de Faulkner, amb sentit de l’humor, prudent i raonable, un representant de les virtuts positives de la gent de Yoknapatawpha.

A través d’ell coneixerem una mica l’ànima amagada dels Snopes, d’aquests homes blancs pobres del sud que van perdre la guerra, forjats en una terra aspra i seca, i que tenen l’ànima tan resguardada que Faulkner ha de laminar totes les capes d’animalitat per arribar-hi, i ens les va passant per la cara, sense pietat, una rere l’altra.

Hi trobem sobretot un instint bàsic, la sang, allò que uneix un pare i un fill encara que s’odiïn a mort; el desig, allò que crida un home a llançar-se impetuosament sobre el cos d’una dona; i, sobretot, la violència, una violència innata per desfogar el fatalisme de la vida sòrdida del sud. Al costat d’aquesta potència de la carn, d’aquesta essència terrenal, hi ha una resistència estoica i deslliurada de qualsevol esperança: és el sofriment passiu de què són víctimes els homes blancs pobres del camp. Amb Faulkner, totes les coses del món del sud reculen a les arrels, ens en mostra el nucli, poua en el caràcter primigeni d’aquest home fracassat que treballa la terra infatigablement “ajupint-se i aixecant-se sempre igual, com un metrònom, i es va enterrant a si mateix en aquella terra que l’ha engendrat per convertir-lo en el seu servent fins que es mor”.

Aquests elements primaris, lligats a la terra i als animals que els ajuden a treballar-la, emergeixen en primer pla. Un dels capítols d’El llogaret se centra en la subhasta d’uns cavalls texans embogits, amb els quals els homes hauran de lluitar cos a cos inútilment per agafar-los. Un altre capítol narra l’amor que sent Ike Snopes, un idiota, per una vaca, una perversió sexual plena de detalls grotescos i repulsius. En un altre capítol, Mink Snopes, cosí de Flem, lluitarà sense cap arma, a la nit, completament a les fosques, amb el gos enfurismat de l’home que acaba de matar.

Grans descripcions de paisatges

I, al costat d’aquest món violent, despullat, físic, natural, fent-li de contrapunt, Faulkner ens deleix amb grans descripcions dels paisatges diürns i nocturns, de les grans plantacions de panís i dels camins que les voregen, i sobretot de la seva llum, una llum esblaimada, una llum de coure o de plata. Ens mostra la comunió amb el camp i el ritme regular de la vida camperola, de la calor asfixiant de l’estiu, del fred terrible de l’hivern. Són narracions líriques, plenes de detalls preciosos, com quan descriu com queda el paisatge després de la pluja: “Es va acabar i va fugir cap al nord i cap a l’est, més enllà de l’arc cromàtic del seu fràgil armistici, deixant escampat al darrere el confeti del seu carnaval perquè s’acumulés i regalimés fulla per fulla, branquilló per branquilló i després bri per bri, perquè s’acumulés als xaragalls i repetís en mil mirallets caiguts el cel que, llambreig per llambreig de daurat i de blau, les gotes havien empresonat en caure.”

En aquest món primigeni, buidat de qualsevol element intel·lectual, hi ha tanmateix un lloc per l’espai místic. En aquesta novel·la, a través d’Eula Vaner, Faulkner aconsegueix crear una mena d’Arcàdia salvatge. Eula és la filla del cacic, té un cos generós: “Massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera.” La seva sola presència desperta un halo insultant d’ésser viu, de desig irreprimible en els homes que l’envolten, “evoca la natura desfermada de les autèntiques deesses d’Homer i de Tucídides: alhora corruptes i immaculades, alhora verges i mares de guerrers i d’homes fets”. Amb aquest etern femení crea una figura amb tots els trets de la mare terra i apel·la a les grans tradicions: “Ella recordava un símbol qualsevol de l’antic culte dionisíac, mel a la claror del sol i fruits carnosos, una nissaga torturada de raïms trepitjats.”

En aquest espai místic trobem la gran força de Faulkner. Tot allò que s’ha esdevingut al sud perdura en la memòria inesgotable de l’autor, que ho rememora amb tal força èpica que no oblida res: ni un nom, ni un acte brutal, ni un tret, ni una bogeria, ni una violació. És com si tot fos present encara, com si no s’hi pogués concebre un futur, no hi ha progrés, només hi ha aquest món etern, sense origen, en què tot va enfonsant-se a poc a poc, no para d’enfonsar-se, i que Faulkner recupera detall a detall i ens el presenta com una epifania. A la manera de la Comèdia humana de Balzac, els personatges de les narracions faulknerianes estan interrelacionats, cada novel·la descriu un mateix món vist des d’un altre prisma, il·luminant-ne altres parts. El mèrit veritable de Faulkner és traçar aquest teixit viu, que lliga els llibres entre ells i els organitza en un tot orgànic que creix.

La trilogia

En el cas concret de la trilogia dels Snopes, trobem una gradació en els títols. El llogaret és la més propera al camp. Per això, com dèiem, està poblada de vaques, de ponis i de gossos. Està composta de nou capítols, però el nucli narratiu, de fet, el componen quatre relats publicats entre el 1930 i el 1935: Boig per un cavall, Llangardaixos al pati de Jamshyd, El gos i Cavalls tacats, adaptats convenientment i reescrits per formar part del relat principal, que narra l’ascens de Flem Snopes, el personatge que potser és la millor creació de Faulkner.

La segona novel·la de la trilogia, La ciutat, ja es desenvoluparà en el món urbà i trobarem Flem Snopes continuant el seu ascens cap a la riquesa i l’autoritat burgesa. Arribarà a ser president del banc de Jefferson i propietari d’una de les mansions més grans i valuoses de la ciutat. I La mansió serà el final de Flem Snopes, la caiguda després de l’ascens fulminant. Aquesta part final és una autèntica meravella, perquè tanca de forma lapidària cadascun dels temes que havien quedat oberts.

Cal aprofitar l’oportunitat de poder disposar d’aquest primer volum de la trilogia en una molt bona traducció de Maria Iniesta. És ideal per entrar i recuperar l’obra de Faulkner, per anar-lo seguint al llarg de la trilogia i descobrir o redescobrir un autor essencial del segle XX que ha influït Cormac McCarthy o Flannery O’Connor, i també Rulfo, García Márquez i Vargas Llosa. Mercè Rodoreda el llegia amb devoció, i Pedrolo, Porcel i Blai Bonet també n’eren fervents seguidors. Com diu Albert Camus: “A parer meu, és l’escriptor més gran, l’únic, em sembla, que se subjecta a la gran tradició del segle XIX, un dels pocs grans talents creadors occidentals”.