Font: Patrícia Gabancho / Diari Ara

Aquest és un llibre sorprenent, perquè formula aquell tipus d’indagacions que no acostumen a aparèixer en la nostra cultura, potser perquè tenim l’assaig massa circumscrit al temps present i l’experiència massa tancada a passar comptes amb el franquisme. Imaginem un home religiós, profund, dotat per a l’art, que se’n va a París a estudiar sociologia i hi arriba el dia de l’enterrament d’Édith Piaf. Li resulta una revelació primària: el món sense dictadura és una altra cosa. És l’any 1963 i, seguint la intuïció oberta aquell dia fundacional, Jaume Rodri decideix investigar la figura humana de Jesús, que és tant com dir el seu vessant polític, de líder revoltat d’un poble oprimit. En algun moment l’autor ens recordarà que els romans només crucificaven els que s’aixecaven amb armes a la mà. Si aquests són els punts cardinals del relat, subratllem que l’autor té un talent increïble per descabdellar la trama i per situar, amb pocs detalls, l’ambient, el soroll, l’aire de cada moment. És un llibre molt ben escrit, de lectura hipnòtica.

La construcció del Jesús real, del Jesús històric, que acompanyarà l’autor al llarg dels anys, esdevé perillosa, com diu el subtítol, a mesura que s’aprofundeix. Però això és secundari. És un viatge filosòfic que ens porta a revisar els referents de la cultura occidental, incloent-hi la religió cristiana, vista com un projecte deliberat destinat a vertebrar Europa, és a dir, vista com a instrument de poder i de control. De qui? ¿Dels pares fundadors, que aprofiten una figura rebel i carismàtica? Al mateix temps que repassem aquesta impostura (o no), repassem altres noms i moviments essencials de la generació que va viure, en plena joventut i des de la geografia catalana, el pas del franquisme a la democràcia. Hi desfilen el comunisme, el Maig del 68, ETA, Puig Antich…; hi veiem entusiasme i manipulació a parts iguals, no només des d’un punt de vista polític sinó també humà, i aleshores es fa més clar com en altres moments històrics, per reculats que siguin, les pulsions del poder i de la influència jugaven (o no) les mateixes cartes. Miralls, doncs.

Un corrent subterrani

A mesura que creix aquest “viatge”, els cercles d’aproximació a la tesi que l’autor proposa es fan més profunds i es concreten sobre el mapa: l’illa Elefantina o el desert de Tamanrasset, punt final de la recerca. Sempre amb l’ombra ominosa del Vaticà, que va eliminant (o no) peces del tauler de joc, i sempre establint connexions lluminoses amb la tradició catalana. Dalí, els càtars, Xirinacs, Esteve Albert, Tàpies, Gaudí. És com tornar a mirar el món conegut, ara posant en primer terme -però sense imposició, com a simple suggeriment- una veritat oculta, un corrent subterrani, que ens duu a una Catalunya espiritual, sàvia i profunda.

Dit això, sorprèn constatar com aquesta Catalunya s’està obrint pas en diferents llibres que coincideixen ara mateix a les llibreries. Van fent via silenciosament, i ens alerten que construir un país lliure no és només una tasca política, social o administrativa: necessita alhora una formulació diguem-ne espiritual. M’estic referint a la reivindicació d’una determinada tradició (Ferran Iniesta) o la recuperació del pòsit pagà de la nostra cultura popular (Bilbeny), per citar-ne dos. Aquest llibre hi afegeix un marc referencial apropiat. El final és desconcertant, però permet una doble interpretació que no desvelaré. Els que estan habituats a fer-se bones preguntes no se l’haurien de perdre