L’Antoni Vallejo, des del seu interessant blog L’anagnòrisi, ens parla de la Licantropia de Carles Terès, i ens agrada compartir el seu escrit aquí. Què voleu, els blogs ens fan especial il·lusió!
El Matarranya és un territori de frontera, el finis terrae del món de parla catalana. Un àmbit desconegut i poc poblat, on s’hi amaguen antics misteris. Un indret curull de boscos, barrancs i coves, i dominat per estranyes forces tel·lúriques. Un lloc on els fets més extraordinaris hi troben l’hàbitat més propici.
En aquest suggeridor escenari, Carles Terès hi situa l’acció de ‘Licantropia’, el seu debut literari. Una novel·la de gènere fantàstic que es desenvolupa amb sobrietat i sense presses, amb la precisió de l’aranya que teixeix la teranyina.
El llibre s’estructura en dues parts ben diferenciades. La primera, una petita meravella gòtica, arrenca l’any 1759, quan Magí Camprubí, un missioner consagrat a evangelitzar els llocs més inhòspits, arriba a la Pobla de Llobosa, terra de llobaters governada pels senyors Torrent de Prats. En aquest indret, el voluntariós mossèn es trobarà cara a cara amb una heretgia terrible, que el marcarà per sempre. Segles més tard, en Llorenç, un jove fotògraf que viu a la Pobla, es veurà pres per un seguit d’estranyes sensacions i intucions, que el portaran a descobir un misteri secular que sembla desembocar en ell.
La novel·la funciona a la manera d’una llarga anagnòrisi, un procés detectivesc i de descobriment de la pròpia identitat a la manera clàssica, després del qual el protagonista jo no serà el mateix. Una trama de revelacions, que duen el nostre Èdip modern a ser conscient de la seva vertadera natura.
Intriga, elements fantàstics i sobrenaturals, aires d’històries naturals, una ambientació molt treballada i una mostra molt aconseguida dels registres dialectals de la Franja (tant de moda darrerament), composen una novel·la ben trabada i ben escrita, que ens fa gaudir d’aquell vessant inexplicable de l’existència sense el qual, segurament, la vida seria ben avorrida.