Ens agraden els blogs i ens agrada que parlin de John Fante i el seu Plens de vida! Us deixem amb el comentari que n’han fet Els de dalt, i us en recomanem el seu blog.

«John Fante: grans plans»

Era una casa gran perquè teníem grans plans.

Bé, sembla que finalment John Fante ha decidit posar seny. O com a mínim això sembla a Plens de vida, que Edicions de 1984 publica per primer cop en català (i amb una magnífica traducció de Martí Sales) amb la feliç intenció de reprendre la divulgació de l’obra d’aquest escriptor italoamericà. Alegria!
Considerat com un Déu per Bukowski (literalment: ho va escriure a la introducció que va fer-li per Ask the Dust, novel·la emblemàtica sobre la ciutat de Los Angeles) i titllat com un dels “escriptors injustament oblidats” per Time Out (cita seriosíssima de Viquipèdia), el pobre John Fante té una John Fante Square a Los Angeles i poca cosa més. Moltes veus l’han definit com un escriptor maleït, a l’estil del seu estimat company Bukowski, però la veritat és que amb Plens de vida ningú s’ho creuria.
L’argument base és el següent: ansiós d’assolir l’anhelada American way of life, el protagonista (que també es diu John Fante i que vol ser John Fante, tot i que mai ens hauríem de creure que l’és) s’ha agenciat una bonica casa a Los Angeles, diverses novel·les a l’esquena i un nadó en camí. Vaja, que tot va sobre rodes: arriba la calma, la bona vida, aixecar-se al matí i fer el cafè americà al porxo mentre el nen tal i la dona qual, etcètera. Tot i això, la conversió al catolicisme de la dona, rodona com una bola de formatge, la plaga de tèrmits a la llar idíl·lica i la presència del seu pare, que creu que tothom ha de comportar-se com els seus rústics avantpassats italians, desestabilitzen el panorama de tranquil·litat. El matrimoni en tant que recepta clau per la felicitat acaba derivant en paràgrafs crítics com el següent:
Això era el matrimoni, una tomba, una presó repugnant on un home que obeeix un impuls sobrehumà per ser bo i cedent i íntegre acaba fent l’imbècil a les tres de la matinada, sense més recompensa que la progenitura i, a més a més, ingrata. Me’ls imaginava, els meus fills, fotent-me al carrer quan fos vell, fent-me fora de casa, signant documents per aconseguir-me una pensió de vell i rentar-se les mans de mi, un vell xaruc que havia passat els seus millors anys esllomant-se honestament perquè ells poguessin gaudir de la vida amb tot el seu esplendor. I així m’ho pagaven!
La novel·la té tots els ingredients de la “marca Fante”: hi apareixen temes com el sentiment religiós, la tensió entre les diverses generacions d’immigrants italians i la vida a la West Coast. Protagonitzada per un Fante hipocondríac fins a la medul·la i totalment entranyable, que observa la paternitat des d’una perspectiva graciosament tendra i gens idealitzant, la novel·la és lleugera, plena d’anècdotes hit i d’un to volgudament naïf que enfronta el protagonista al drama relatiu d’acceptar que el “viu i deixa viure” no sempre funciona bidireccionalment i que l’American way of life potser no és la millor way que haurien pogut triar però que tant li fa, que el final és feliç i el nivell de tragèdia és tant baix que fa plorar de riure. Capaç de fer-te tancar un llibre amb una sensació vivalavida que faria passar vergonya aliena a qualsevol persona decent, Plens de vida serveix d’introducció alegre i enèrgica a aquest criminally neglected writer que va ser John Fante. I a consumir a favor de les traduccions en català, va!