Font: Llegir en cas d’incendi / Manel Haro

Vaig descobrir John Fante quan Juan Marsé, en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va recomanar un dels llibres de l’autor americà, Un año pésimo, que llavors havia publicat en castellà Anagrama. No ho vaig dubtar: el vaig comprar, el vaig devorar aquella mateixa nit i des de llavors, John Fante ha estat un autor al que he tornat de tant en tant sense que m’hagi decebut mai.

Ara, Edicions de 1984 ens brinda l’oportunitat de llegir-lo en català, gràcies a les publicacions de Plens de vida i La germandat del raïm. Al primer, el protagonista és un escriptor amb ganes de prosperar en la vida que sembla que ho té tot encarrilat degut a què la seva carrera literària va per bon camí. Tot just s’acaba d’instal·lar amb la seva dona en un barri residencial i un fet aparentment banal (el terra de la cuina s’ensorra pels tèrmits), fa que el protagonista (que, com l’autor, es diu John Fante, tot i que no és exactament una novel·la autobiogràfica, sinó més aviat una caricatura de si mateix) hagi de contactar amb el seu pare per a què li faci de fuster, fet que suposarà reprendre el contacte amb el seu passat i tornar a vells valors familiars i religiosos. El protagonista, que té un caràcter liberal, haurà de retrobar-se amb aquella Amèrica profunda que pensava haver deixat enrere.

A la seva obra Fante fa un retrat perfecte del seu país durant els anys 50, com és el cas de Plens de vida i La germandat del raïm. En aquesta segona novel·la, coneixem a Henry (també escriptor), que després de rebre l’avís del seu germà dient-li que els seus pares es divorcien (la mare ha quedat ben farta del seu marit), decideix anar amb ells, fet que provocarà que s’enfronti a les misèries dels seus pares i els seus germans. El seu pare és un italià de més de setanta anys, alcohòlic i faldiller, que demana al seu fill que l’acompanyi a la muntanya per construir un absurd fumador de pedra. Henry acaba accedint i allà descobrirà l’autèntica naturalesa del seu pare.

Com es pot veure, hi ha llocs comuns en l’obra de Fante, com la figura del pare alcohòlic o faldiller, el fill que no vol seguir el seu exemple i prefereix construir la seva vida lluny d’ell, la mare castigada pel seu marit i molt habitualment un retrobament amb el passat. L’obra de Fante té un caràcter marcadament autobiogràfic i resulta curiós que el seu fill, Dan Fante (coses de la vida, també escriptor), va publicar alguna novel·la autobiogràfica, com Chump Change (en castellà, a Sajalín Editores) on també feia un retrat amarg de la relació del personatge amb el seu pare. El propi Dan Fante ho va explicar en una entrevista a Llegir en cas d’incendi: “el meu pare i el meu avi eren típicament italians, també típicament llatins, molt egoistes, vivien per les seves pròpies satisfaccions i feien el que volien sense considerar altres persones. Anaven molt de patriarques que pensaven massa en si mateixos”.

Sota el meu punt de vista, John Fante és un dels grans escriptors americans del segle XX (ell mateix deia que era millor que Hemingway, cosa absolutament certa). Hem d’agrair enormement que Anagrama continuï apostant per ell (recentment acaben de publicar el volum de relats El vino de la juventud) i que Edicions de 1984 s’hi sumi en català. Fante és un autor imprescindible, una joia que guanya valor quant més t’hi apropes.