Font: Vilaweb
[vimeo http://www.vimeo.com/59224087 w=400&h=300]
[I aquí sota, l’entrevista que la Montse Serra li va fer a Octavi Monsonís abans de la presentació.]
Octavi Montsonís (Borriana, 1949) és un home compromès amb l’educació del País Valencià. La seva carrera docent, com a professor de llengua i literatura catalanes, ha transcorregut a l’IES Lluís Vives. Aquest institut és conegut perquè fou l’origen de la #primaveravalenciana, ara fa un any. Ell ja no hi era, perquè s’havia jubilat el 2009, però en parla amb un orgull entusiàstic. Dimecres passat va ser a l’Espai VilaWeb per a presentar la seva primera novel·la, Carrer de pas, que publica Edicions de 1984. L’acte, presentat pel periodista Francesc Viadel, va omplir la sala de gom a gom. Us oferim el vídeo íntegre de l’acte. Vegeu, també, l’entrevista amb Montsonís, en què reflexiona sobre la #primaveravalenciana i parlar, poc abans de la presentació, d’alguns detalls de la novel·la.
‘El País Valencià ha oblidat d’on ve, ha oblidat qui és’
—Aquest mes de febrer s’escau el primer aniversari del començament de la Primavera Valenciana, a l’IES Lluís Vives. El coneixeu bé, aquest institut. Hi heu passat gairebé tota la vostra carrera docent. Jubilat el 2009, com vau viure els esdeveniments ara fa un any?
—Els vaig viure des de fora, però encara tenia ex-alumnes entre els joves més conscienciats que impulsaren la protesta. Cal dir que els més conscienciats foren els qui estudiaven en valencià. Recordem que, arran de les males condicions en què estaven els alumnes, que no tenien calefacció a les aules, una part van sortir al carrer a manifestar-se, davant l’institut. Ja saps que aquest institut és molt cèntric, al costat de l’Estació del Nord. Els joves van tallar el carrer de Xàtiva, que és el que s’agafa per arribar a l’estació. La policia va desallotjar violentament la concentració. El cap de la policia va titllar els estudiants d’enemics, i la delegada del govern va avalar-ne els mètodes. I allí va començar tot. La gent estava molt encesa. Recorde una senyora gran que deia que havíem tornat a l’època de Franco. Jo em vaig sentir orgullosíssim d’aquests alumnes, d’aquesta actitud crítica, i també del fet que el centre respongués d’aquesta manera, que fos capdavanter de les protestes, contra les maleses de l’estat.
—Divendres 15 hi ha programat un concert de commemoració del primer aniversari de la Primavera Valenciana…
—Sí, pensa que això no s’ha acabat: encara hi ha alumnes que han d’anar a judici, que han de pagar multes… És una barbaritat. Van arribar a detenir dos menors! És que aquí al País Valencià no s’ha fet la transició. El feixisme ha campat per on ha volgut, s’han fet atemptats, s’han fet destrosses, s’ha agredit gent, i no s’ha investigat res. El feixisme ha campat impunement.
—La primera novel·la que publiqueu, ‘Carrer de pas’, s’ambienta en la València actual.
—Sí, la novel·la s’ambienta a València durant la guerra de l’Irac. La situe en els temps actuals, perquè la literatura permet d’esbrinar la realitat, d’entendre’n aspectes i ser-ne crític. La literatura ha de dir alguna cosa, no és un exercici d’estil i prou, ha de commocionar el lector. Així ho veig. Naturalment, sense caure en el pamflet.
—Quina intenció té la novel·la?
—Una novel·la sempre té diverses lectures, però sobretot em vaig preguntar què li podia passar a una persona que perdés la memòria: imagina que et claves un cop i perds la memòria, no saps qui ets, què fas, on vius… El protagonista es troba al centre de la ciutat sense saber on anar. Ha de menjar, ha de dormir i ha d’aprendre a sobreviure. També explique que la pèrdua de memòria és una pèrdua de civilitat, de cultura, i plantege quina diferència hi ha entre un home en aquestes condicions i un animal. Aquest personatge també ofereix una reflexió sobre la solitud que vivim actualment, malgrat les xarxes socials.
—Més interpretacions?
—La pèrdua de la memòria d’aquest personatge porta al paral·lelisme amb el País Valencià, que ha oblidat d’on ve, ha oblidat qui és, no té perspectives.
—A aquest personatge que perd la memòria n’hi contraposeu un altre, que el situeu en el món empresarial.
—El contrapose amb un personatge de la classe dirigent del país. Perquè, quina diferència hi ha entre Catalunya i el País Valencià? L’empresariat català, la classe dirigent, fa un país contraposat a Castella primer, a Espanya, després. Ací, la classe dirigent no existeix, és una sucursal de Madrid. El País Valencià ha viscut amb perplexitat tant la catalanitat com l’espanyolitat. Perquè la burgesia valenciana va dimitir, va renunciar a fer el paper dirigent de la societat.
—En la novel·la utilitzeu el narrador d’una manera agosarada.
—M’agrada jugar-hi. Per això, el narrador omniscient entra dins la trama, hi intervé, dóna l’opinió sobre allò que hi passa… M’agrada jugar amb la veu del narrador.
—I un altre aspecte destacat és el tractament de la llengua. En els diàlegs hi poseu la parla popular, la sal i el pebre.
—Sobre la llengua, he fet un treball a fons per aconseguir molta naturalitat quan parlen els personatges: vull que tinguen una llengua molt creïble per fer la narració versemblant. Intente col·locar-hi expressions i fórmules populars, passades pel sedàs de la normativa, sense que deixen de semblar naturals, gens artificioses. I, pel que fa al lèxic general del narrador, considere que tot el cabal de la llengua és aprofitable, tant si és utilitzat a Girona com a Alacant. Sempre pose aquest exemple: hi ha cap escriptor italià que escriga només en dialecte napolità? Oi que no?
—Al llarg dels anys, heu publicat relats, una traducció de la novel·la ‘Ossos de sípia’ d’Eugenio Montale, premiada… Com és que arriba ara la vostra primera novel·la? En quin moment us trobeu?
—M’hauria agradat publicar la primera novel·la fa vint anys o trenta, però el nostre país té la llengua que té i està com està, té els límits que té, tot i els escriptors, molts i bons, que hi ha. Però, qui arrisca els ‘duros’ amb una persona desconeguda?
—Parleu d’incomunicació entre territoris?
—Les coses que es couen al País Valencià no arriben a Catalunya. Ens trobem a anys llum. I el desconeixement que Catalunya té del País Valencià és paorós.
—Prepareu cap proposta especial per a la presentació del llibre a l’Espai VilaWeb?
—M’agradaria fer-hi un resum del vagabund que tinc ara al carrer: s’instal·la al costat del forn on vaig a comprar el pa. La fornera li dóna pa, la carnissera li omple el pa amb una mica d’embotit; el fruiter li dóna una poma, la veïna velleta li deixa el gatet perquè li’l guarde, quan entra en un establiment… Doncs d’això parlaré: d’un vagabund que ha aparegut al meu barri. No hi era quan vaig escriure el llibre, però ell em demostra que el vagabund del ‘Carrer de pas’ existeix. Es un fet molt curiós, és genial.