Font: Marina Porras / La Llança d’El Nacional

La mansió. William Faulkner. Edicions de 1984. Traducció d’Esther Tallada. 

Van passar 34 anys des que Faulkner va idear la trilogia dels Snopes fins que va escriure’n l’última pàgina. Els tres volums sumen 1468 pàgines i són la millor porta d’entrada al seu univers sudista. La mansió és l’últim llibre de la trilogia, que començava amb El llogaret i seguia amb La ciutat. Edicions de 1984 completa així un dels millors projectes del panorama editorial català dels últims anys.

Encara no m’ha marxat del cap el vertigen que provoca començar a llegir El llogaret i intuir la capacitat que té Faulkner de transformar un univers en literatura. Aquesta trilogia és un artefacte perfecte. Lliga el temps – els canvis de generacions de personatges – amb l’espai – la sordidesa del camp es converteix en la duresa de la ciutat – i porta al límit les grans passions humanes.

La trilogia narra l’auge i caiguda dels Snopes; una família – un clan, una raça – de veritables malparits que tenen “cadascú com a fita vital aconseguir que el món sencer el reconegui com a fill de puta número u”.

Aquesta banda s’instal·la al Revolt del Francès, un poble al costat de Jefferson, que és una ciutat del nord-oest de Mississipí, al comtat de Yoknapatawpha. Instaurant un veritable règim de terror, els Snopes colonitzen primer el llogaret i després la ciutat, com una plaga que infecta d’odi i de maldat tot allò que toca.

El tema de la trilogia – i, de fet, el gran tema de Faulkner – és la lluita entre l’home i la terra. La història dels Snopes explica com la terra condiciona les persones que la trepitgen 

Faulkner desplega aquest univers en un escenari dur i implacable, on el clima i el paisatge salvatges sembla que enforteixin la manca d’escrúpols dels seus habitants. És un escenari on, com deixa clar l’escriptor, la sang és espessa i la terra està plena de ràbia.

El tema de la trilogia – i, de fet, el gran tema de Faulkner –: és la lluita entre l’home i la terra. La història dels Snopes explica com la terra condiciona les persones que la trepitgen. En Faulkner la terra és un imperatiu, una amenaça constant, un desafiament.

Si hi ha alguna cosa que tenen en comú tots els habitants de Yoknapatawpha és “la consciència de la horitzontalitat dura i espartana del terra que tenen enganxat a l’esquena”. Per això tots els personatges d’aquest univers acaben tornant a casa, perquè la terra els posseeix en el sentit més físic del terme: quan proven de marxar, hi ha alguna cosa – sigui el destí o la fatalitat – que els fa tornar.

L’escriptura faulkneriana és magistral per la capacitat d’explicar aquest gran perill; els seus personatges viuen en una terra que sempre està alerta, una terra on “quan t’ajeies pla, de seguida et començava a xuclar la força terrestre per tornar-se’t a endur cap a les seves profunditats”.

És un poder d’atracció que es posa en marxa des que naixem, i tots els esforços d’una vida seran dedicats precisament a trencar aquest mecanisme, per allunyar-te la seva influència i salvar-te.

Nosaltres tenim pressa, però la terra no en té cap. És una fatalitat que intueixen tots els habitants del comtat

Però el que exposa aquesta trilogia – i totes les històries que narra – és que la terra és antiga i pacient i pausada. Nosaltres tenim pressa, però ella no en té cap. És una fatalitat que intueixen tots els habitants del comtat. I tot i així – i aquesta és la grandesa de l’autor – segueixen vivint mentre aspiren a alguna cosa més que aquesta condemna fatídica.

“Nostro senyor es limita a castigar i prou, de bromes no en fa” va repetint un personatge. I amb la frase mira de trobar un sentit al fet de mantenir-se dret sobre la terra que empeny enlloc de rendir-s’hi. Faulkner fa que la terra a Yoknapatawpha empenyi tan fort justament per donar valor als qui continuen dempeus.

És tot el sentit d’aquesta brutal i magnífica trilogia: saber que l’home pot guanyar alguna cosa en la lluita amb la terra fins i tot quan el camp de batalla és tan dur. L’esperança no és l’única cosa que tothom té, sinó l’única cosa que tothom necessita.

El que Faulkner explica a les seves pàgines és que sempre surt més a compte plantar batalla  que rendir-se, perquè “¿qui gosa negar que nosaltres, encara que les coses vagin tan mal dades com jo crec que aniran, també avancem ni que sigui a les palpentes cap a les estrelles?”.