Font: Diario.es / Cristina Carbonell

La novel.lista nord-americana Elizabeth Strout és poc coneguda al nostre país. Com ho era també fins fa poc Alice Munro. Totes dues han estat premiades pel que han escrit. Strout amb el Pulitzer i Munro amb el Nobel. I totes dues les tenim traduïdes al català per Edicions de 1984 i Club Editor respectivament. De l’altra banda de l’Atlàntic, doncs, ens arriben veus literàries en llengua anglesa de la mà d’editorials que no treuen mai l’ull d’una literatura profundament rica que ens és més propera del que pot semblar a primera vista. Després que Edicions de 1984 recuperés dos títols d’un clàssic modern nord-americà, John Fante, ara l’editorial ens ofereix Els germans Burgess, el nou títol de la premi Pulitzer Elizabeth Strout, que va rebre el guardó per Olive Kitteridge (2008).

En Jim, en Bob i la Susan són els germans Burgess. I en Zach, el fill de la Susan, és el nano adolescent i solitari que comet un acte sense calibrar-ne les conseqüències: fa rodolar un cap de porc cap a les portes d’una mesquita. El que podria semblar una gamberrada de criatura sense seny és de cara a la societat un presumpte delicte que provoca una situació ben delicada. Per culpa d’això, emergeixen les desconfiances que ja eren latents entre cultures. Els musulmans d’origen senegalès se senten insultats per aquesta actuació desafortunada i als nord-americans se’ls desperten les pors incrustades arran dels atemptats de l’11-S. El xoc de cultures sembla insalvable mentre perduri la incomprensió cap als nouvinguts: “[…] ¿I saps què, Pam? No estan bojos. Estan esgotats. I en part, estan esgotats per culpa de la gent com tu que llegeix llibres sobre els aspectes més incendiaris de la seva cultura en un club de lectura, i llavors els odien per això, perquè, en el fons, és el que nosaltres, els americanets ignorants, volem fer des que van caure les torres. Volem tenir permís per odiar-los.”

La posició d’una banda i l’altra ens és transmesa amb el punt just de realitat, tal qual, sense dramatismes. Strout ens proporciona el retrat d’una nova immigració que passa de puntetes per una societat que l’acull sense abraçar-la. Una societat que busca no trencar l’equilibri d’aquest estat del benestar que semblava indestructible i que, en canvi, es va esquerdant.

La vida de cada un dels germans Burgess és el pretext per posar llum a les escletxes d’una classe mitjana-alta nord-americana que trontolla, en tant que trontollen els seus valors i les relacions que s’hi sustentaven. Consegüentment, tota la novel.la està esquitxada de por, d’inseguretat i de temor de perdre i que les coses canviïn: “Vet aquí el que passava quan no podies dormir ni desempallegar-te de la imatge d’un cap de porc congelat. La Helen va anar a buscar un somnífer, i va trobar el bany net i conegut. Altre cop al llit, es va acostar al seu marit i al cap de pocs minuts va sentir l’estrebada agradable de la son, i va estar molt contenta de no ser la Deborah-que-sí ni la Deborah-que-no. Va estar molt contenta de ser la Helen Farber Burgess, va estar molt contenta de tenir fills, va estar molt contenta d’estar contenta amb la seva vida.”

D’altra banda, a en Jim, en Bob i la Susan també els persegueixen unes vivències familiars que posen en joc la tristesa i els sentiments de culpa i de fracàs. Ara bé, això sí, davant les adversitats el sentiment de grup hi és molt i els tres germans fan equip per afrontar junts el que els sobrevé a cadascú en les seves circumstàncies, unes circumstàncies que esperaven un detonant per emergir de les interioritats on s’estaven coent. Les seves vides canvien així com ho fa la societat. I la complexitat del microcosmos Burgess potser només sigui una maqueta a petita escala de la complexitat d’un món que, vist en perspectiva, és difícil de comprendre i acceptar.

Strout, però, ens regala una novel.la que escolta i reprodueix els batecs de l’ésser humà des de la lucidesa racional amb què observa la vida. I ens fa reflexionar sobre quines són les dificultats que poden separar de la felicitat anhelada. Després de llegir Els germans Burgess, potser cal concloure que la via de la societat del benestar està perduda, però també queda la fe –atea– que, buscant, segur que trobarem la direcció que ens hi porti. Només cal tenir els sentits alerta i llegir els petits i grans canvis sense aquella por que tot ho enfosqueix.