Font: Revista Lletres / Francesc Poblet

L’anomenat conflicte nordirlandès ha estat sovint present a casa nostra, tant per l’interès que suscitava la seva punyent actualitat durant molts anys com per les comparacions que se’n podien fer amb la situació de Catalunya. D’aquestes comparacions, sempre molt didàctiques, en podien sorgir trets ben diferents de tota mena; per exemple, l’anorreament de la llengua gaèlica irlandesa —això sí, oficial a la Unió Europea— o l’existència de la lluita armada, la qual cosa podia apropar més la situació a la viscuda a Euskal Herria. Per altra banda, la similitud més evident era i continua sent l’existència d’un conflicte nacional no resolt. Fa poc, un dirigent —per dir-ho d’alguna manera— d’un partit català —només en el sentit que actua en l’àmbit geogràfic de Catalunya— amenaçava tothom, amb males paraules, de «muntar-nos un Ulster» a Catalunya. És evident que no sabia de què parlava, però valgui a tall d’exemple de com aquest llunyà conflicte és encara present entre nosaltres, sortosament en aquests darrers anys més aviat com a possible exemple de resolució per la via pacífica.

Retorn a Killybegs és una novel·la de ficció, però com veurem és també moltes altres coses. No és una història d’Irlanda del Nord, ni del conflicte, ni de l’IRA, però ho sembla, i ens apropa a aquesta realitat gairebé sense adonar-nos-en, embolcallada en una trama que atrapa, distreu i fa sentir i commoure. És, sobretot, una novel·la molt especial, intensament condicionada per les circumstàncies de l’autor. El periodista francès Sorj Chalandon va treballar al diari Liberation més de trenta anys i per a aquest mitjà va cobrir l’actualitat nord-irlandesa gairebé tot aquest temps. Ha escrit mitja dotzena de novel·les i avui treballa al popular setmanari satíric Le canard encahîné. L’any 2011 va rebre el gran premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa, precisament per aquest llibre. Però és, curiosament, més aviat la seva vida privada la que ens interessa en aquest cas. Simpatitzant de la causa republicana irlandesa, va bastir una íntima i llarga amistat amb Denis Donaldson, destacat militant del partit independentista irlandès Sinn Féin i de l’IRA, el seu braç armat. Chalandon ha declarat que era com un germà per a ell i alhora una mena d’heroi. Però, ai las, un dia li van comunicar que era un traïdor. Havia estat molts anys treballant per als serveis secrets britànics que, després dels acords de pau, també l’havien traït fent públic precisament aquest doble joc. Pocs mesos després, l’any 2006, Donaldson, que no va voler fugir ni amagar-se, ni parlar, va ser executat per dissidents de l’IRA que no havien acceptat la pau. Aquests fets el van colpir de gran manera i el van dur a escriure primerament la novel·la Mon traître, on explicava aquest cas. Però no en va tenir prou i uns anys més tard ha reprès el tema amb Retorn a Killybegs.

Aquest cop Chalandon ha redactat gairebé una història de vida, de les aventures i la tragèdia de Tyrone Meehan —personatge inspirat en Donaldson—, de la seva difícil infància en un poblet de la República d’Irlanda, del trasllat a Belfast, de com i per què s’enrolà a l’IRA, de com i per què va trair els seus companys i, finalment, de què pensa i què no pensa abans del seu tràgic final. No recau en aquest darrer episodi l’interès de la novel·la; no és més que una conseqüència que el mateix protagonista sap inevitable. La intensa vivència dels fets per part de l’autor és present en tot el text. Una implicació màxima que li confereix una intensitat sovint corprenedora en el relat de diversos episodis que fa sempre en primera persona. És a dir, l’autor es posa dins la pell del protagonista. El mateix Chalandon, en un altre joc de rols, es reserva el dret d’aparèixer com a personatge secundari en el paper d’un ciutadà francès simpatitzant de l’IRA, en el seu paper real dins d’aquesta història, només canviant el seu ofici de periodista pel de lutier.

Per les pàgines del llibre van passant episodis ja històrics, com els disturbis a Belfast Oest, les vagues de fam mortals dels activistes de l’IRA empresonats, relatats en primera persona i amb un luxe de detalls descriptius i emocionals que demostren tant el coneixement com la implicació de l’autor. I, per sobre de tot, els sentiments, la traïció, els companys, els ideals, la família, el país, l’enemic, la violència, sempre presents. Aquest és el context on l’autor s’esplaia amb gran mestratge completant un paisatge que reivindica de ficció, malgrat tots els components de realitat que el sostenen. És aquí, també, on la qualitat literària acompanya el coneixement del medi, tot plegat arrodonit amb una gran traducció de Josep Alemany, que utilitza el recurs d’uns escadussers peus de pàgina per a aclarir certs conceptes i alguna representativa paraula d’argot.

Estem davant de l’obra d’un autor ferit, segons les seves pròpies paraules. D’una persona que no pot separar l’amic del traïdor, que intenta entendre i que acaba explicant el que creu que podia pensar el protagonista. D’un escriptor que ha intentat comprendre també el conflicte allunyant-se dels tòpics religiosos i anant a buscar els xocs culturals i els d’adscripció nacional, però també les seves profundes arrels socials, representades en la novel·la per la descripció de les vides quotidianes dels personatges des de ben petits. Una epopeia emotiva i tràgica que qüestiona l’amistat, l’amor i la lluita.

Un llibre, doncs, ben especial per la implicació personal de l’autor en la història i per la seva qualitat literària. I també pel gènere, biografia, novel·la d’aventures, d’espies, històrica, social, intimista, relat de passions humanes, fidelitat i traïció, sense judicis ni perdó. La màxima fita de l’autor ha estar saber combinar tots aquests ingredients en un text que no pots deixar de llegir, on la tensió narrativa no decau tot i conèixer el final que espera al protagonista. I és que el final és el que menys importa quan el gaudi es troba a cada pàgina