Ahir, just quan centenars de milers, —potser milions i tot— d’egipcis s’aplegaven a la plaça Tahir a celebrar la caiguda de Mansur, amb un cop d’estat que intueix un nou capítol de la revolució egípcia, la Fe de la llibreria L’Espolsada piulava una lectura de fa temps referent a L’edifici Iaqubian, de l’escriptor egipci Alaa Al Aswani. Que la literatura, com la història, ajuda a entendre el present ho sabem tots aquells a qui ens agrada llegir. Ens permetem transcriure aquí el post de la llibreria Espolsada.

La lectura de l’article de l’Ada Castells al Cultura/s em va recordar un d’aquells llibres que tens pendents de fa temps, que saps que vols llegir però que no trobes mai al moment, les continues revolucions que viu el món àrab i de rebot el món i la ressenya de l’Ada em van fer decidir a llegir L’edifici Iaqubian, ara sí.

“Déu ha creat els egipcis sota l’ombra d’un govern. Cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i rebels per naturalesa, però de tota la vida l’egipci abaixa el cap per alimentar-se. Ho diu la història; el poble egipci és el més fàcil de governar del món. Tan bon punt arribes al poder, se sotmeten a tu i s’humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis.”

Aquesta és la història de l’edifici Iaqubian, un immoble del Caire construït el 1934 com habitatge pels nobles i pels estrangers que vivien a Egipte a l’època. El barri va anar passant de moda i en conseqüència l’edifici va entrar en decadència, la qual cosa fa que en l’actualitat hi convisquin tot tipus de persones que pertanyen a classes diferents. El terrat ha estat rellogat a famílies més pobres que malviuen en una habitació o la fan servir de taller de confecció. Els pisos els ocupen gent molt diversa. Al Alswani el coneix i sap de què parla perquè hi va tenir la consulta de dentista. L’edifici és una metàfora perfecta per explicar-nos la societat egipcía i el que hi bull.

Així coneixem la història d’en Taha, el fill del porter, un alumne d’expedient brillant però que és rebutjat al cos de policia perquè el seu pare és un simple porter. En Taha acaba abraçant la causa islàmica radical. També descobrim la Buthina una noia jove amb aspiracions i que no vol ser com les altres però per promocionar-se a la feina ha d’accedir que el cap la grapegi. En Hatim és un bon periodista que ha d’amagar la seva homosexualitat i s’ha de moure per indrets infectes per poder estimar. I tot un ventall de personatges que acabes entenent i vivint en primera persona.

“-Tu no ho entens perquè vius en bones condicions. Quan et passes dues hores esperant l’autobús o has d’agafar tres transports per arribar a casa i et sents humiliada; quan la casa se t’ensorra i el govern et deixa al carrer, a tu i a la teva família, en una tenda de campanya; quan la policia t’insulta i t’apallissa pel sol fet d’entrar en un minibús de nit, quan et passes el dia voltant per trobar feina i no en trobes; quan et saps ben dotat i amb títols i et trobes que a la butxaca només hi tens una lliura, i de vegades ni una, aleshores saps per què odies Egipte.”

L’edifici Iaqubian és una novel·la de petites frustracions i de desesperança, de gent que estima més la mort que la pròpia vida i una mostra de l’abús de poder sempre per part dels mateixos que ho acaben controlant tot. Un llibre quotidià que et permet posar cara i nom a situacions que ens queden lluny, o no tant. Si m’hagués de quedar només amb un personatge ho faria amb Taha, Al Aswani el construeix molt bé. Un noi jove que podria aspirar a tot i tanmateix opta per ser un màrtir, esfereïdor.

“És per això que els enemics de l’islam tremolen de por, perquè vosaltres estimeu la mort tant com ells estimen la vida.”