Font: Jaume Claret / Diari Ara

L’exiliat líder d’Estat Català, Francesc Macià, en companyia del seu secretari, el lletraferit balaguerí Josep Carner Ribalta, abandonava París el 15 d’octubre del 1925 camí de Moscou, buscant finançament soviètic per alliberar Catalunya del jou primoriverista i declarar-ne eventualment la independència. Només l’arrencada justifica sobradament tant la picada d’ull tintinesca com l’esforç mancomunant d’Enric Ucelay i Joan Esculies, autors de Macià al país dels soviets, per rescatar aquesta oblidada aventura del nacionalisme insurreccional català.

Fascinat per l’aixecament de Pasqua irlandès, Macià no havia estalviat intents per trobar pagadors del seu projecte d’alliberament nacional: el fracassat Emprèstit Pau Claris, els reticents catalans d’Amèrica, els suspicaços anarquistes, els apocats republicans espanyols, les confuses altres nacionalitats (de bascos a rifenys), els incerts especuladors estrangers… Barrats tots el camins, la retòrica soviètica sobre la llibertat dels pobles legitimava el quixotesc viatge i les reunions amb Bukharin i Zinóviev; amb José Bullejos, del Partit Comunista Espanyol; amb Jules Humbert-Droz, de la Comintern, i Andreu Nin, de testimonis.

Abans dels Fets de Molló

Set setmanes, 18.700 francs (uns 15.000 euros) i milers de quilòmetres després, evidenciaran l’atzucat de la via comunista. Ni la proposta de Macià –un anacronisme romànticovuitcentista pels bolxevics–, ni la ferotge baralla per la successió de Lenin, afavorien un altre resultat. Amb tot, les esperances encara s’arrossegarien fins a principis del 1926. Al novembre, l’aposta ja seria Prats de Molló. Amb aquest curiós fil argumental, Ucelay i Esculies saben transcendir doblement les limitacions de l’anècdota.

D’una banda, basteixen un relat amè, sustentat en una àmplia bibliografia i arxius inèdits, farcit de pertinents flashbacks que els permeten interessants digressions sobre la Revolució Russa, la dictadura de Primo de Rivera, la política espanyola o el nacionalisme català. De l’altra, conscient o inconscientment, el llibre ens tempta a cercar continuïtats amb l’actualitat. ¿Com es pot no vincular el wishful thinking dels informes La tradició revolucionària de Catalunya i Per la revolució a Espanya adreçats pel líder d’Estat Català a la cúpula soviètica, amb les esperances sobiranistes que ho fien tot a la conjunció del voluntarisme propi i la magnificència externa? Posats a cercar paral·lelismes, potser és adient recordar una de les màximes del mateix Macià: “El meu criteri ha sigut sempre el de fer una cosa ben feta, sobretot el primer cop”.