Agostino

Alberto Moravia

Traducció d’Alba Dedeu

L’Agostino deixa de ser un nen l’estiu en què la seva mare s’enamora d’un home. Aquella deessa que ell sempre havia imaginat dedicada i intocable és també una dona. Decebut i ressentit per aquesta descoberta, el protagonista malda per alliberar-se de la figura materna i comença a freqüentar amistats dubtoses que el portaran a deixar enrere la innocència. La brutalitat d’aquests nous amics l’espanta però també hi ha alguna cosa d’ells que el fascina, una atracció deliciosa i cruel que l’atrapa i el repulsa alhora.

Moravia explora amb precisió la dolorosa i incerta aventura de l’adolescent que es veu atrapat entre dues edats. Més enllà de la descripció d’una etapa difícil i plena de turments, en aquesta història hi podem llegir els símptomes d’una altra crisi que se situa en el centre de tota l’obra de l’autor: el desajustament entre la consciència i la realitat.

L’autor, Alberto Moravia

Nascut a Roma el 1907, Alberto Moravia va escriure la seva primera novel·la, Els indiferents, quan tenia poc menys de vint anys en un sanatori del nord d’Itàlia on es refeia d’una tuberculosi que no li va deixar acabar els estudis. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser perseguit pels feixistes per haver escrit una sàtira política. Després del final de la guerra, torna a Roma i gaudeix d’una gran popularitat. La seva obra està conformada per una trentena de títols entre els quals destaquen El conformista, El menyspreu i La camperola. Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema per directors com ara Vittorio De Sica o Jean-Luc Godard. Agostino també va ser duta al cinema el 1962. Va morir a Roma el setembre del 1990.

Un tast d’Agostino

«No hauria sabut explicar per què sentia un desig tan fort de deixar d’estimar la seva mare, i per què l’afecte d’ella li resultava odiós. Potser era pel ressentiment d’haver estat enganyat, d’haver-la cregut tan diferent de com era en realitat; o potser perquè, com que no se l’havia pogut estimar sense dificultats ni greuges, preferia no estimar-la en absolut i no veure en ella res més que una dona. L’instint el feia maldar per alliberar-se una vegada per totes de l’engavanyament i la vergonya de la vella estima innocent i traïda, i ara tenia la sensació que aquell amor no havia estat més que ingenuïtat i estupidesa. Per això la mateixa atracció cruel que poc abans l’havia fet restar immòbil amb els ulls clavats a l’esquena de la mare ara l’esperonava a buscar la companyia humiliant i brutal dels nois. ¿És que la manera irreverent de parlar dels companys no era, potser, com la nuesa materna que havia entrevist, una força destructora de l’antiga condició filial que ara li repugnava tant?»