Venècia, 1882. L’atractiva i apassionada Lou Salomé concerta una misteriosa cita amb el doctor Josef Breuer, un dels pares de la psicoanàlisi, per demanar-li que visiti Friedrich Nietzsche, un filòsof alemany encara desconegut pel gran públic però amb un futur brillant. Nietzsche es troba immers en una greu crisi personal i, aïllat i profundament turmentat, manifesta tendències suïcides.

Influït per les noves teories del seu jove protegit Sigmund Freud, Breuer accepta la perillosa estratègia que Salomé li proposa: psicoanalitzar Nietzsche sense que ell se n’adoni. I, tot i que tem que el seu pacient no pugui trobar el consol en les seves sessions de teràpia, a poc a poc aconsegueix que el filòsof s’enfronti als seus fantasmes. Les trobades esdevenen poderoses partides d’escacs dialèctiques. Però ¿qui és el mestre? ¿Qui cura a qui?

Barrejant magistralment realitat i ficció, Irvin D. Yalom basteix una història que, per boca d’alguns dels grans intel·lectuals del segle xix, ens parla sobre el poder redemptor de l’amistat.

Friedrich Nietzsche i Josef Breuer no es van conèixer. I per descomptat, la psicoteràpia no es va inventar com a resultat d’una trobada inexistent. No obstant això, les circumstàncies de la vida dels personatges principals d’aquesta novel·la estan basades en fets reals i els seus components essencials —l’angoixa de Breuer, la desesperació de Nietzsche, Anna O., Lou Salomé, la relació de Freud amb Breuer, el palpitant embrió de la psicoteràpia corresponen al moment històric de 1882. (…) És molt probable que Nietzsche (de qui he descrit el quadre clínic seguint el vívid esbós biogràfic de Stefan Zweig de 1939) patís migranya severa. Per tal de trobar-hi solució, va visitar-se amb molts metges de tot Europa, de manera que seria fàcil que algú l’hagués convençut de visitar-se amb l’eminent Josef Breuer.

Fragment extert de la Nota de l’autor

---

Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d’una família humil d’origen jueu, és escriptor i professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Als seixanta anys es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit mundial. D’entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen Lying on the couch (1996) i The Schopenhauer cure (2005). Edicions de 1984 n’ha publicat En el cor de la nit (2008), El problema de Spinoza (2012) i Criatures d’un dia (2015).

---

Un tast de la novel·la

—¿L’esperança? L’esperança és el pitjor de tots els mals! —va exclamar Nietzsche. En el meu llibre Humà, massa humà, vaig suggerir que, quan es va obrir la caixa de Pandora i se’n van escapar els mals que hi havia tancat Zeus, hi va quedar, sense que ningú ho sabés, un últim mal: l’esperança.
Des de llavors, l’home ha considerat la caixa i els seus continguts esperançadors com un cofre de la bona sort. Però hem oblidat el desig de Zeus que l’home continuï permetent que el turmentin. L’esperança és el pitjor dels mals perquè perllonga el turment.
—El que vol dir, doncs, és que hauria d’avançar-se el
moment de la mort, si es vol.
—Aquesta és una elecció possible, però només tenint un
coneixement ple.
Breuer se sentia triomfant. Havia estat pacient, havia permès que les coses seguissin el seu curs i ara veuria els resultats de la seva estratègia! La discussió es movia precisament en la direcció que desitjava.