Bon dia. Malgrat que no és una ressenya d’aquest cap de setmana, aquesta ens la reservàvem per un dilluns, sí, aquell dia, el dia. La Marina Espasa sempre sap com alegrar-nos el dia!
Font: Diari Ara. MARINA ESPASA

Licantropia, una novel·la N.O.R.M.A.L.

¿Se’n recorden de Tor , el llibre de Carles Porta sobre la muntanya maleïda, llar d’en Palanca i de la trepa de muntanyencs esquerps? ¿O de Primavera, estiu, etcètera , el debut de Marta Rojals, que va servir perquè una generació s’emmirallés en les trifulques d’una arquitecta que tornava al poble a buscar-hi inspiració vital? I ja suposem que no han oblidat els granotots d’Albert Sánchez Piñol i l’atmosfera lovecraftiana de La pell freda . Una mica dels tres llibres té Licantropia, de Carles Terès (a més de molta collita pròpia): llobaters malcarats i temuts, parelles de cagadubtes neorurals de trenta-i-bastants anys, i una atmosfera d’inquietud que puja per darrere del sofà de lectura, t’agafa pel coll i no et deixa anar fins que no has acabat la història del Llorenç, el fotògraf protagonista d’aquest relat fantàstic i quotidià alhora, una autèntica posada al dia de la novel·la gòtica feta des de l’autenticitat, i sobre la recerca de les pròpies arrels, un exercici que no sempre és tan bo com sembla.
La novel·la gira al voltant del mite dels homes llop. S’obre amb un capítol espectacular: som al segle XVIII i ens endinsem, amb mossèn Magí, en el món agrest de la Pobla de Llobosa, a l’alt Matarranya. Passem una nit al mas dels senyors Torrent de Prats, amb passadissos foscos, trampes a terra i espelmes que s’apaguen amb un sospir: els asseguro que cap de vostès voldria passar el tràngol que viu el pobre mossèn. Quan acaba el capítol i passem pàgina, però, gairebé ens agafa un atac de cor: el protagonista es diu Llorenç i condueix un Suzuki! Som al segle XXI i ens guiem a cop d’iPhone, fem fotos digitals i estem preocupats per si l’arribada dels sogres ens desequilibrarà les vacances. L’autor se’n surt molt bé, amb el canvi de registre, època i gènere: com si es burlés del lector, i li digués “Te la pots pintar a l’oli, la novel·la gòtica que esperaves, som al 2013 i això ja no es pot fer!”. La resignació es converteix a poc a poc en admiració pura: som davant d’una novel·la realista, ben escrita i ben travada, tot flueix, tot té sentit i tot encaixa. L’autor en domina el ritme a la perfecció: tan aviat passen hores com setmanes o mesos, i sempre tenim la sensació que estem llegint allò que toca. Hem dit realista? Hi ha llegendes, llunes plenes i senyals als talons dels peus, però tot això són mecanismes lícits per a qualsevol novel·lista. O atavismes de poble.
Terès és un dissenyador gràfic que fa més de 20 anys que viu a la Franja, i la novel·la gestiona molt bé l’alternança entre el català estàndard i els girs propis del dialecte, posats en boca d’alguns dels personatges de la zona. Sense interrompre l’acció de manera impertinent, sap com inserir la seva veu enmig de la narració i deixar clara l’opinió sobre la qüestió de la llengua en un territori tan conflictiu. No ens hem tornat bojos amb el títol de la crítica: l’hem mig manllevat d’una col·lecció juvenil d’Anna Manso sobre una noia que es considera “Nerviosa, Obsessiva i Orgullosa, Rabiosa, Manaire, Atrevida i Llesta”, completament N.O.R.M.A.L.: així és com voldríem que fossin més novel·les catalanes, sobretot atrevides i llestes, com aquesta, però per damunt de tot, normals, llegibles per molta gent, ja sigui nerviosa, obsessiva o orgullosa, però públic lector en català. Si encara no ha desaparegut del tot, aquesta és la seva “novel·la normal” de l’any. No la deixin passar.