Font: Maria Carme Roca / L’Illa dels Llibres

Un dels objectius, una de les finalitats fonamentals de la literatura, és escriure per deixar petjada de fets cabdals que no podem permetre que s’esborrin de la memòria col·lectiva. Sovint, la ficció és una eina molt valuosa contra l’oblit.

Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel (Praga 1890 – Beverly Hills, 1945), és un llibre que ens parla del brutal genocidi silenciat del poble armeni. La novel·la es va publicar l’any 1933 i els jueus del gueto de Varsòvia la van tenir com a obra de referència. És una història basada en fets reals que Werfel va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. Com el mateix autor explica al començament del llibre “La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni”.

Fa poc més d’un segle, el govern turc va ordenar l’assassinat de dos-cents intel·lectuals armenis a Istanbul. El 24 d’abril de 1915, anomenat “el diumenge vermell”, s’inicià un genocidi en les imponents muntanyes de la costa síria. L’extermini es perpetrà amb tota impunitat. Tres-cents pobles van ser esborrats del mapa; un milió i mig d’armenis van morir entre 1915 i 1918; vuit-cents mil van ser desplaçats, uns cap al Caucas, d’altres cap a l’oest; les caravanes de mort a través del desert van ser incessants. Els armenis, cristians d’arrels antiquíssimes, van patir tota mena d’atrocitats: se’ls va ofegar en vaixells que els mateixos turcs enfonsaven, als infants se’ls va inocular malalties, les noies van ser violades sistemàticament, es van fer incineracions en massa, les conversions forçoses a l’Islam es van multiplicar… Barbàrie en estat pur exercida des de la legalitat (les minories assíria i grega també en van rebre les conseqüències). No hi va haver lloc per a la pietat, ja que hi havia pena de mort per a tots aquells funcionaris i soldats turcs que es neguessin a participar en el genocidi. El pitjor de tot és que Turquia encara no ho ha reconegut, mai no ha demanat perdó; sempre s’ha escudat en la convulsa Primera Guerra Mundial. A aquella ignomínia cal afegir-hi la passivitat de la comunitat internacional que va provocar que, anys més tard, Hitler digués al seu exèrcit (setembre del 1939): “Qui se’n recorda, ara, dels armenis?” (cal dir, però, que França es desmarcà des del començament i a l’any 2011, a l’Assemblea nacional de França va aprovar per àmplia majoria una nova proposició de llei que condemnava la negació d’un genocidi inclòs el dels armenis, la qual cosa va provocar l’enuig de Turquia).

SEGUIU LLEGINT LA RESSENYA A L’ILLA DELS LLIBRES