Hi ha gent que de poc en treu molt, i viceversa. Les nostres àvies arreglaven un brou nutritiu amb una patata bullida, un gra d’all centenari i un grapat de sorra. Ernest Hemingway, en canvi, va conduir ambulàncies a la Iª Guerra Mundial i el van ferir a les cames, i d’això només en va treure una mundana novel·leta de petonets i safareig. És curiós: quan el destí  t’ofereix una vida sorprenent, la part difícil de la literatura sembla resolta, però no sempre funciona així. Què ho fa, que la plasmació de l’itinerari vital esdevingui obra mestra, mer document d’interès històric o totxo? El mateix de sempre: el vell talent.

Això ens porta a Trevor Noah, presentador de The Daily Show (mordaç talk show nord-americà), còmic sud-africà i autor de les memòries Prohibit néixer. Noah és fill de mare xhosa, “molt negra”, i de pare suís, “molt blanc”. Va néixer a Johannesburg el 1984 d’un color que no era ni carn ni peix  que el va convertir en el friqui de barri ( “jo era mestís, però no era de color. Tenia pell de persona de color, però no la seva cultura”). Prohibit néixer explica una història d’interès innegable. En la seva autobiografia conflueixen temes  com l’apartheid, la pobresa, la violència de gènere i la delinqüència del gueto. Noah ho pinta en un paisatge familiar encara més pintoresc  que el seu entorn polític i racial: la seva mare, tan amorosa com ultra-religiosa, li clavava pallisses correctives diàriament; el seu pare biològic, blanc, no podia ni saludar-lo pel carrer, perquè els matrimonis interracials es pagaven amb la presó; la seva mare va deixar el segon marit, un borratxo insolvent i paranoic, i ell gairebé la mata a trets. Noah, asaz danyat per tot això, va encaminar la seva joventut cap a la pella universitària, el planxat de cedés pirates (un “mini-imperi”) i l’organització de festes en favel·les : multitasking mediocre ( “si jo hagués invertit tota aquella energia a la universitat, m’hauria tret un màster “). Tot això envia el seu cul mestís a la presó, com era previsible. Allà, Noah decideix canviar la seva vida, sabent que en el futur tindrà anecdotari per donar i vendre.

Si convidéssim Trevor Noah a sopar, la sobretaula seria un monòleg de diverses hores que la resta de comensals escoltaria amb la boca oberta. I senyant-se. Les va veure de tots colors: el seu col·lega ballarí es deia Hitler (i la gent l’aclamava així: “Ale, Hitler! Ale, Hitler!”); es va fer passar pel rapper americà Spliff Star dalt d’un escenari; descobrir que el govern sud-africà determinava si algú era blanc o negre mitjançant la “prova del ‘llapis’ ( “si se’t quedava enredat als cabells, eres negre”). I més anècdotes de vida quotidiana al Soweto dels 80, un lloc delirant on, per exemple, ningú tenia cotxe però tothom construïa la seva barraca amb pàrquing i entrada.

Per desgràcia no tot l’anecdotari és així, ni l’anecdotari ho és tot. Tot i que en directe Trevor Noah és un estand-up competent, el seu llibre no arriba a la hilaritat, potser perquè defuig la hipèrbole i els gags fan una certa ferum de full parroquial. En segon lloc, Noah, com sol passar als famosos amb una infantesa atzarosa, creu que tot el que surt  de la seva boca és or. Incapaç de decidir què captiva l’audiència, atorga un nombre immoderat de pàgines a foteses com les seves primeres cites amb noies o la vida i hàbits de la seva gossa Fufi. El temari, així, rebota tota l’estona entre el sorprenent i l’extramundà, i tornem-hi. A sobre, Noah xipolleja d’una manera imprudent en el populisme d’estrella “humil”: quan ens confessa que no es “penedeix” de res o que el seu menjar preferit encara és “la mortadel·la”, sona com Rod Stewart. La tautologia, els moments d’autoajuda i les bromes descafeïnades acaben convertint un llibre que podria haver estat memorable en un llibre recomanable.